La setmana passada vaig pujar a Siurana. Ja sé que un dels dubtes metafísics més tradicionals del país és si, a Barcelona, s’hi puja o s’hi baixa, però a Siurana, sense cap mena de dubte, s’hi puja. “Allà dalt és Siurana, aspra i ardida” comença el sonet de Carner i aquest poblet ecimbellat en un tallat de les Muntanyes de Prades, mirant de fit a fit el Montsant, que va veure passar àrabs i càtars i va tenir, en el seu castell, presoners tan il·lustres com el comte de Foix i Carles d’Anjou, conserva encara l’aura de la història. I, a mig camí entre el Camp i el Priorat, un entorn natural de muntanyes, boscos, murs de pedra i aigua.
Però no vàrem pujar-hi -amb uns amics- només per reviure la història i viure la natura. Vàrem pujar-hi també per dinar al restaurant de l’Andreu i la Maria -la carn del seu ramat i el vi del seu celler- i per fer-hi una llarga sobretaula. L’Andreu i la Maria van anunciar no fa massa que deien prou (https://josepbargallo.wordpress.com/2011/11/02/la-maria-i-landreu-diuen-prou/) i deixaven de considerar-se ciutadans espanyols i que, en conseqüència, no pagarien, a partir de l’1 de gener, els seus impostos a l’Estat, sinó que els ingressarien en un compte corrent a disposició del Govern de Catalunya quan dongui el pas a la sobirania (http://www.diemprou.cat/diemprou/index.php). No és només insubmissió fiscal -que ho és. També és un pas decidit a la sobirania. Personal. I més, perquè l’Andreu i la Maria són empresaris -si fossin urbans i més conformistes potser en diríem i tot emprenedors. I perquè volen que la seva decisió vagi més enllà de l’àmbit personal. De tot això en vàrem parlar a la sobretaula. Ho tenen clar: han recollit suports, han contactat amb d’altres empresaris, entitats i associacions, i abans de final d’any en volen arrancar un compromís.
I saben que, tot i l’evident rerefons polític, la seva és una proposta, abans que res, social, econòmica, nacional. De refús de l’espoli fiscal -perdoni benvolguda Presidenta del Parlament, però la gent va per un altre camí- i de reconstrucció d’un país amb millors perspectives econòmiques. D’aposta per una societat amb més possibilitats de tirar endavant… I l’Andreu i la Maria, com que toquen de peus a terra, també saben que res no és fàcil però que a les fites s’hi arriba amb gosadia. Han escrit a les institucions europees i a les catalanes. I, mentre esperen resposta, estan decidits. Del tot.
D’això vàrem parlar fins a fer-se fosc. A l’”aspriva Siurana” de Les ciutats del món de Josep Iglésies. Perquè, com conclou Carner, “… només pot finar l’aspra Siurana / desfeta en rocs per carregar les fones”.
(Publicat a http://diarigran.cat/ el 13 de desembre de 2011)
Josep Bargalló 
Posted on 13 Desembre 2011
0