Exercicis de mètrica: “Divisa”, de Maria-Mercè Marçal

Posted on 11 Desembre 2011

3


Exercici:

Analitzeu -especialment pel que fa als aspectes de ritme- aquest poema de Maria-Mercè Marçal:

 Divisa

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Pauta de l’exercici:

Divisa” és un dels poemes més coneguts, més reproduïts, de Maria-Mercè Marçal, i possiblement de la poesia catalana de la seva època, els anys setanta del segle XX. Ho és, segurament, pel seu contingut reivindicatiu, de refermament de la pertinença de gènere, social i nacional de Marçal, però també per la força rítmica que té i per la contundència i el lirisme que conflueixen al darrer vers.

Sil·làbicament, aquests tres versos no presenten cap recurrència: el primer tindria catorze síl·labes mètriques, el segon entre deu i dotze -depèn dels enllaços fònics que hi consideréssim- i, el tercer, onze. Algú podria dir que, si el segon en tingués onze, aleshores ens trobaríem amb dos hendecasíl·labs. Podria ser, però és ben difícil. Primer, perquè el vers inicial, fora de tot metre sil·làbic, ja ens indica que aquest no és el camí. A més, perquè Marçal va ser una autora de profund coneixement de les formes fixes mètriques (va escriure sextines i sonets de rigorosa ortodòxia, per exemple) i l’hendecasíl·lab no és usual en el seu repertori, com no ho és en la tradició poètica catalana. El poema, d’altra banda, no presenta cap tipus de rima reconeixible. Són, doncs, versos blancs.

Ara bé, no són versos lliures. La seva versificació és clara: purament accentual. La mètrica -l’organització formal dels versos en el poema- té tres unitats significatives: el nombre de síl·labes de cada vers, la rima que els relliga i, també, el seu ritme -la combinació d’accents. Per a que poguem parlar de versos lliures no hi ha d’haver cap recurrència, cap reiteració, cap sistematització, cap regularitat de cap de les tres unitats mètriques. Si marquem les síl·labes àtones (A) i tòniques (T), amb la consideraió distinta dels monosíl·labs, àtona en els gramaticals (preposicions, articles i conjuncions) i tònica en els lèxics (paraules). podrem trobar la conformació rítmica d’aquests versos:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

A   A   T  A   A T A    T      T        A  T   A     T   T   A

de classe baixa i nació oprimida.

  A    T    A   T  A A A  A T    A  T A

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

 A    T   A   A   T  A    T     T     T   A   A T

L’establiment de les clàusules rítmiques -agrupacions de dos o tres síl·labes al voltant d’una tònica- no presenta massa dificultats:

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

A    A  T/ A   A T/ A   A     T   //   A   T / A    T /  T  A

de classe baixa i nació oprimida.

  A   T / A    T  A//A T/ A T /  A  T A

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

  A   T   A / A  T // A   T/    A    T / A    A T

He considerat “nació” com de tres síl·labes –en autors i autores contemporànies la vacil·lació de diftongació ja és inexistent- i, a la vegada, establert una elisió entre “nació” i “oprimida”. I, també, he considerat que dos o tres monosíl·labs àtons contigus en el sintagma rítmic no es donen en el nostre model d’elocució. En conseqüència, hem escandit el primer (si n’hi ha dos) o l’intermedi (si n’hi ha tres) com a tònic, com és el cas de “i nació”, que de A A A T l’he considerat A T A T. O el cas de ·tres dons”, que de TT el passo a AT, o de “ser tres voltes·, que de T T T A el considero TATA. En la nostra parla col·loquial és el que fem: no fem mai tres tòniques seguides, sinó que convertim en àtona, habitualment, la intermèdia.

Els versos tenen, també de manera clara, una pausa sintàctica i mètrica interior, que actua com a cesura rítmica (que he marcat com a //), que divideix cada vers en dues parts, i que ens impedeix de plantejar-nos cap possibilitat d’elisió, al segon vers, entre “baixa” i “i”. Aquestes pauses, a més, separen frases senceres, que tenen el seu propi conjunt de significat, excepte en el darrer vers, on, malgrat això, sí que separa l’oració principal de la subordinada preposicional explicativa. Per veure-ho millor, podríem gosar de reproduir el poema separant els seus còlons rítmics (els segments dels versos separats per aquesta cesura rítimica) i comporvar, a més, que es corresponen als diversos missatges que conté:

A l’atzar agraeixo tres dons:
haver nascut dona,
de classe baixa
i nació oprimida.
 
I el tèrbol atzur 
de ser tres voltes rebel.

El primer còlon (o segment rítmic) presenta el seu propi esquema, mentre el segon, el tercer i el quart tenen un clar paral·lelisme (de fet, són tres frases coordinades), que els dos del darrer vers continuen, amb una retronxa rítmica evident:

1er còlon:  AAT/AAT/AAT     3 anapests

2on còlon:  AT/AT/TA            2 iambes i 1 troqueu

3er còlon:  AT/ATA                1 iambe i 1 amfíbrac

4rt còlon:   AT/AT/ATA           2 iambes i 1 amfíbrac

5è còlon:   ATA/AT                 1 amfíbrac i 1 iambe

6è còlon:   AT/AT/AAT            2 iambes i 1 anapest

El primer còlon introdueix el poema i l’emmarca: la seva clàusula rítmica única és l’anapest (seguint la denominació de les clàusules en la mètrica clàssica), que no torna aparèixer en la resta de la composició fins al final del tot. El segon còlon té dues subparts clares: la que té el verb de les tres frases coordinades que centren el contingut del poema (i que té un marcat ritme iàmbic) i la que és formada per la paraula clau, “dona”, l’únic troqueu de tot el text. El tercer i quart còlons són gairebé idèntics, amb una clàusula més el quart: una combinació de ritme iàmbic i amfíbrac, amb la coincidència de la unió rítmica del substantiu i l’adjectiu (“classe baixa” i “nació oprimida”), que actuen com unitats de significat. A més, el segon, el tercer i quart còlons són femenins, mentre que els altres són masculins, en una clara alternança rítmica.

El dos darrers còlons tenen una pausa que sembla de menor intensitat, que llisca tot seguit, reiterant la combinació de iambes i amfíbracs, tret de la darrera clàusula, que torna a ser un anapest. Esdevé, així, la conclusió del significat, amb la força inicial de l’amfíbrac (el cinquè és l’únic còlon que comença amb aquesta clàusula) i la reaparició final d’un anapest, l’eclosió de la rebel·lió que expressa Marçal. El poema, doncs, se’ns apareix com a travat: una successió de iambes i amfíbracs emmarcats per anapests, amb la singularitat rítmica del troqueu “dona”.

Una magnífica riquesa d’unió de ritme i significat, i d’ubicació clau dels sis conceptes que tanquen els sis còlons:

dons:
dona
classe baixa
nació oprimida
 
atzur
rebel

Material complementari:

L’estructura dels mots catalans, segons Gabriel Ferrater, com la dels mots romànics, germànics i eslaus, presenta cinc esquemes accentuals recurrents -o clàusules rítmiques-, per als quals es manté la denominació dels peus mètrics clàssics:

dàctil: «úrsula»: TAA
anapest: «hortolà»: AAT
amfíbrac: «escola»: ATA 
iambe: «avui»: AT
troqueu: «ara»: TA

D’altre material:

2 poemes (amb “Divisa”) de M.M. Marçal dits per Cinta Massip amb música de Toti Soler:

http://www.youtube.com/watch?v=IKfQjAGO-Iw

Nota bibliogràfica:

A partir d’un exercici del meu llibre Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana (Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007). Hi trobareu, també, els fonaments teòrics desenvolupats.