A l’escola no hi ha doctrina. L’educació, un bé comú

Posted on 2 Març 2018

0


Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

 

La Mare de Déu,
quan era xiqueta,
anava a costura
a aprendre de lletra,
amb son coixinet
i la cistelleta.

En el cistellet
duu quatre pometes,
un bocí de pa,
també avellanetes;
hi portava nous
i alguna panseta.

 

Aquesta nadala tradicional, que té versions diferents, però totes amb aquest inici gairebé idèntic, reflecteix una manera anacrònica d’entendre l’educació. Els nens de família pobre, a doctrina; les nenes, a costura. I els de casa bona, professors particulars.

Una educació segregadora -“no s’aprèn la doctrina al costat de la Catarina” feia una dita popular ben clarificadora- que va esdevenir norma escrita amb la Ley de Instrucción pública de l’any 1857, la Llei Moyano, que ordenava:

 

en las enseñanzas elemental y superior de las niñas se omitirán los estudios de Agricultura, Industria y Comercio, Geometría, Dibujo lineal, Agrimensura, Física e Historia natural, reemplazándose con labores propias del sexo, elementos de dibujo aplicado a las mismas labores y ligeras nociones de Higiene doméstica

 

La Llei Moyano va estar vigent, tret d’un breu període republicà, fins a l’any 1970, tot i que algunes modificacions en van suavitzar i modelar la forma, però no pas l’esperit. El mateix esperit del Servicio Social aquell de la Sección Femenina de la Falange, que encara va durar alguns anys més, fins el 1978 –ja en plena monarquia constitucional i tot-, i era imprescindible, per exemple, perquè les noies poguessin tenir passaport independent i propi.

Les noies a costura a aprendre de lletra. I els nois a doctrina, definida pel Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans de manera prou clara:

  • allò que és objecte d’ensenyament
  • allò que és tingut com a ver per un mestre, per una escola o per una església
  • un cos de principis religiosos
  • la catequesi
  • un cos de principis en alguna branca de coneixements.

És a dir, una pràctica d’ensenyament lligada essencialment a la religió i a la creença d’una veritat única i absoluta. I és amb aquesta doctrina que s’adoctrina, el que el Diccionari defineix com a “fer entrar (algú) en certes doctrines, en certes opinions”. Fer entrar és, segurament, un gir ben adequat. “La letra con sangre entra”, aquell eslògan de l’educació franquista. “La mujer con la pata quebrada y en casa”, la violència com a domini del poderós.

És, justament, reprenent tot aquest esperit, que el 2012 el ministre Wert parlava d’espanyolitzar els alumnes catalans i, de manera encara més explícita i programada, el 2015 els ministeris de Defensa i Educación van firmar un acord amb la finalitat que els estudiants de primària i secundària tinguin una formació curricular sobre l’himne i la bandera d’Espanya, els seu exèrcit i cossos policials i la Casa Reial. “Para reforzar la imagen”, que en diuen. “Y el deber de defender España”.  Per aconseguir uniformitzar. Exèrcit i monarquia. No especialment els valors democràtics i de pau. La violència, un altre cop, com a exercici de domini del poder.

És l’esperit dels reiterats intents –via política, via judicial i via mediàtica- d’acabar amb la immersió lingüística. És a dir, segregar de nou l’alumnat, ara per la llengua. Segregar, una altra manera d’exercir violència. Recordo vagament quan vaig fer preescolar en una mena de col·legi de monges de Torredembarra –dic una mena perquè havien tingut primària, però ja només feien preescolar. Aquelles senyores –que no tenien cap títol de magisteri- organitzaven el grups de curs no pas per edat, sinó per alçada. Els alts anàvem a un curs i els baixos a un altre. Sempre he pensat que era un sistema pedagògic radicalment innovador –i una bona prova que innovar, per se, no és necessàriament positiu. Després, la primària al col·legi públic, on els grups, del mateix curs, s’establien en funció del gènere. Segregar per alçada, per gènere, per grup social, per llengua… -tant fa- és sempre una opció clara d’impedir l’equitat, trencar la cohesió i establir diferències en les oportunitats. Una opció clara per estratificar la societat i, per tant, aconseguir el manteniment inalterable del poder en mans de qui l‘exerceix. Recordo, ja no tan vagament, els càstigs per no rendir, els que érem alts però més joves, en el nivell que volien les monges, el dels que també eren alts però ja eren més grans. Perquè, ves per on, “la letra con sangre no entra”. Us ho puc ben assegurar.

Hi ha, també, evidentment, una voluntat clara i decidida de minoritzar la llengua catalana i mantenir el castellà en una posició de supremacia social i cultural –allò que, abans, els sociolingüistes en deien diglòssia i ells en fan dir bilingüisme. És a dir, de segregar la llengua dins la societat. Per això fan discursos abrandats, a Catalunya, pel que anomenen falsament un ensenyament trilingüe, que arraconaria, tal com el formulen, el català. Per això, al País Valencià, es manifesten abrandadament contra el model aprovat de trilingüisme, que obre més espais a l’ensenyament en valencià. El supremacisme del poderós ho és sempre, es faci dir com es faci dir.

És el seu esperit històric i recuperat generació rere generació: imposar doctrina, uniformitzar l’ensenyament, segregar l’alumnat, arraconar el català. Els deu semblar iconoclasta fins i tot la Doctrina pueril de Ramon Llull, que, ja al segle XIII, a banda dels fonaments de la fe cristiana, contenia ensenyaments científics: gramàtica, dialèctica, retòrica, aritmètica, geometria, música, astronomia, teologia, dret i medicina. I parlava de les altres religions que la cristiana.

Massa obertura per a ells el beat Ramon Llull, segur. Perquè en la seva doctrina només hi cap la seva vera veritat, que, per definició, és única, unificada i unitària. Alguns també ho recordem: “Una, Grande y Libre”. Per això, seguint la doctrina de Goebbels, reiteren la mentida fins a convertir-la en veritat pública –aquelles afirmacions impunes que, a Catalunya, no s’ensenya castellà a les escoles, que podem sentir des del Congrés de Diputats fins a tertúlies de televisions i ràdios amb un alt poder de transmissió i audiència. Per això, fent de Goebbels el seu missal, acusen els altres d’adoctrinar, perquè saben que, mentre els altres ens defensem, ells aprofiten per imposar la seva doctrina.

L’escola –entesa globalment, més enllà de nivells i ensenyaments- ha estat un dels grans cavalls de batalla del debat polític aquests darrers mesos. I víctima de l’agressivitat  mediàtica i partidista que no ha dubtat en fer de les falses acusacions, la tergiversació i la manipulació l’arma per imposar un control extern de les aules, anul·lar la funció formativa de l’educació i convertir els centres en el rovell de l’ou d’una societat de ciutadans servils. Com a cirereta, hi han sumat una persecució individualitzada del professorat en base de denúncies i citacions judicials que no pretén altra cosa que instaurar la por com a garantia del silenci i perseguir l’exercici de la docència en llibertat. Tot això té molts de perills. El primer, evidentment, la destrucció del model d’escola que hem construït.

Perquè, amb una simple ordre a l’empara de la seva aplicació inconstitucional de l’article 155 de la seva Constitució, creuen que poden desfer el que, amb un consens pedagògic, social i polític molt ampli, hem construït. Perquè, tant els fa això i tant els fa les evidències reiterades.

Les evidències reiterades des de l’àmbit acadèmic i professional que l’assoliment de competències en llengua castellana a casa nostra és suficient i equiparable a d’altres territoris de l’Estat. Evidències fonamentades amb fets i dades.

Amb dades de l’Instituto Nacional de Evaluación Educativa, del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte:

  • els alumnes catalans tenen el mateix nivell de llengua castellana que la mitjana de l’Estat
  • el model educatiu català no te cap influència negativa per a l’aprenentatge de la llengua castellana de l’alumnat

Amb dades dels informes PISA de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmics, l’OCDE:

  • la llengua familiar (la que es parla a casa) no condiciona els aprenentatges de l’alumnat
  • el model d’immersió lingüística no perjudica l’aprenentatge de l’alumnat castellanoparlant

Amb dades del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu del Departament d’Ensenyament:

  • a Catalunya no existeixen dues comunitats en l’aprenentatge de les dues llengües oficials

Amb dades del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat:

  • no hi ha cap correlació entre l’augment de l’independentisme i l’escolarització en el model educatiu català
  • l’escolarització en l’escola catalana no té gaire incidència sobre la identificació nacional dels infants i joves

Les evidències demostren que el model és valuós per als alumnes –són competents en les dues llengües en una societat que les té com a jurídicament oficials i és plurilingüe- i, a la vegada, que és valuós per a la societat –perquè evita la segregació i la desigualtat d’oportunitats i ajuda a sostenir la cohesió.

Tant els fa, però, perquè el seu interès no és l’escola, ni l’educació. Volen segregar, dividir. Acabar amb una educació no doctrinal ni doctrinària. Mantenir una supremacia del castellà, creant bosses monolingües en una societat que, no només no ho és, sinó en una Europa i un món que són, per definició, plurilingües. Acusen falsament d’adoctrinar perquè volen imposar la seva doctrina. Defensen un fals bilingüisme perquè es volen monolingües. Pitjor, volen abocar els seus fills a ser-ho.

Utilitzar la paraula a l’aula, fomentar el debat i l’esperit crític i expressar els valors democràtics, de pau i de concòrdia, forma part de l’univers que ens volen prohibir. Ens acusen d’adoctrinament perquè ens volen adoctrinats. Com ens acusen de feixistes els que s’envolten de violents d’aquesta ideologia. Perquè l’escola catalana és integradora i lluita per la inclusivitat, és una eina de cohesió social i territorial i un motor de progrés personal i cultural. I tot això és el que no volen. Per això ataquen els seus professionals, les direccions i els claustres. Els centres públics i els concertats que no se’ls sotmeten. La llibertat de docència del professorat i el projecte educatiu de cada centre.

La nostra escola és una pedra a la sabata d’aquest vestit a mida que han volgut embastar per tenir acollada una societat servil, ancorada en el passat, incapaç de tenir veu pròpia, feliç de veure’s governada per corruptes, entretinguda amb lletres encarcarades d’himnes, que és capaç de dir “a por ellos” amb total impunitat i, el que encara és pitjor, amb la inconsciència de ser-ne conscients… Una societat relligada jurídicament i travada judicialment, que perd un llençol democràtic a cada bugada que sotmeten les cada cop més esgrogueïdes llibertats. I l’escola, la nostra escola, els molesta.

L’escola no té els altaveus dels mitjans i no pot recollir tan fàcilment les seves solidaritats. Però l’educació, com diu la UNESCO, és un bé comú que ens ateny a tots i a totes. Un bé comú que ens volen arrabassar i subvertir. Un bé comú que s’estructura en un servei públic que volen controlar i adulterar. Per això la defensa de l’escola és també la defensa del país, de la societat, de la gent…

El seu premeditat, estructurat i persistent atac al nostre model d’escola té molts de perills. El primer, com deia, la voluntat de destrucció del que hem construït entre tots i totes. Però també fer impossible de millorar-lo. I aquest, a la llarga, és encara un perill més greu. El nostre és un model establert a partir d’un ampli consens –i que té, com a representació d’aquesta àmplia majoria social l’àmplia majoria parlamentària que hi és favorable-, però no és ni pot ser un model estàtic, immutable, inalterable. La nostra escola té molts reptes i moltes necessitats de millora. Uns reptes i unes necessitats que demanen, en alguns casos, accions urgents i, en d’altres, apostes sostingudes en el temps:

 

  • Des de la reversió de les retallades produïdes en la darrera dècada –tant les pressupostàries com les ideològiques, que de vegades s’ha aprofitat una cosa per fer l’altra- fins a la incentivació dels processos reals d’innovació per assolir l’excel·lència –és a dir, del treball diari per sumar coneixements amb habilitats de la manera més efectiva possible tot consolidant l’aprenentatge personal de cada alumne.

 

  • Des d’un replantejament de l’accés a la funció docent –amb una formació inicial del professorat més sòlida i més eficient- fins a l’exigència del compliment rigorós de servei públic a tots els centres –sigui quina sigui la seva titularitat.

 

  • Des de l’aposta per una escola plenament integradora –amb les eines per superar qualsevol segregació- fins a l’assoliment dels resultats que assegurin l’èxit escolar –l’acadèmic però també el social i el personal.

 

  • Des de l’aprofundiment de l’autonomia real i efectiva dels centres fins a la consolidació d’uns projectes educatius de ciutat i de territori que relliguin escola amb context, educació amb realitat social i econòmica. Que configurin un projecte educatiu de país amb el convenciment que l’alumne és l’objecte i el subjecte de l’educació, el professorat la garantia de l’èxit escolar i el centre el fonament del sistema. I una administració que actuï al seu servei –d’alumnes, professorat i centres.

 

L’educació és un bé comú i nosaltres n’hem estat conscient de fa molts anys. Des dels primers moviments de renovació pedagògica ja de finals del segle XIX fins tota la feinada que han fet generacions i generacions de mestres, la immensa feinada que fa avui el nostre professorat. L’educació és, doncs, molt més que un dret i un deure, és aquest bé comú que hem de preservar, hem de treballar, hem de millorar. Hem de construir. I no hem de deixar que el destrueixin.

Tenim una feinada com per haver d’invertir tant de temps en respondre els atacs de fora. Perquè la comunitat educativa aposta per la innovació per a la millora i l’equitat per a la inclusió. Ells, per la regressió i la segregació. Per això, la millor defensa és el consens per a fer una escola millor. Perquè l’escola sigui encara més una comunitat d’aprenentatge i de convivència, amatent a les necessitats i les demandes de la societat. Per la consolidació del bé comú que és l’educació com un servei públic indispensable per a la cohesió social, la igualtat d’oportunitats i la formació en coneixements, habilitats i competències.

Perquè no volem tornar al passat. Ni volem ni, encara menys, podem. Perquè l’escola és una realitat tan viva que tots i totes som escola. Per això, per acabar, voldria recordar aquestes paraules d’Agnès Boixader, professora jubilada:

 

Les persones que vam haver de patir, en tota la nostra trajectòria acadèmica, el franquisme, sabem què vol dir adoctrinar i fa molt mal que ara es digui que l’escola catalana adoctrina (…)

Adoctrinar és fer creure a infants i adolescents que un pot pecar “de paraula, obra i pensament”. Adoctrinar és fer resar, sense saber què estàs fent, en cada canvi de classe una avemaria, tots els dies el rosari i sovint també el trisagi, cada setmana anar a confessar, missa i combregar…. Fer créixer els infants en el sentiment de culpabilitat és adoctrinar!

Adoctrinar és fer creure que la dona ha d’estar subjecte a l’home, que és un ésser inferior, com són inferiors els negres o els gitanos. Adoctrinar és ser educada per servir al pare, al marit, als fills i pensant que l’única funció important que se t’atorga és la reproductiva (…)

Adoctrinar és voler fer clons: el mestre vol que els deixebles pensin com ell. En canvi educar és fer el possible perquè cadascú decideixi el seu camí a la vida: el mestre desitja que cada deixeble pensi per si mateix.

Diu el Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana que educar és “formar, ensenyar i instruir els infants, i també els adults, per tal d’aconseguir el desenvolupament integral de llur personalitat”. Educar és, essencialment, acompanyar infants, adolescents o adults en el difícil camí de fer-se persones lliures i responsables.

 

I, ho sabem nosaltres, ho saben ells, només amb persones lliures i responsables podem garantir una societat lliure oberta a tothom i plenament responsable amb els menys afavorits.

Conjurem-nos, doncs, en defensar el nostre model d’escola. En defensar el professorat, en defensar els centres, en defensar la comunitat educativa.

Conjurem-nos, encara amb més força, en millorar l’escola.

 

docents per

 

(Text inicial de la meva intervenció a la tertúlia convocada a Tarragona l’1 de març de 2018 per Docents per la República amb el suport d’Òmnium del Tarragonès, l’ANC de Tarragona, l’Escola de Lletres i l’APELLC)

 

DXOGowMWAAIFpW5

Anuncis