Dos sonets satànics d’un jove Eugeni d’Ors

Posted on 14 gener 2015

0


Retrat d'Eugeni d'Ors, de Ramon Casas

Retrat d’Eugeni d’Ors, de Ramon Casas

A El Poble Català, el 1905, Eugeni d’Ors (1881-1954), hi va publicar dos sonets -un a l’abril i l’altre a l’octubre. El jove d’Ors encara es movia per ambients modernistes –havia estat un assidu d’Els Quatre Gats, la cerveseria-cabaret de Pere Romeu, Ramon Casas, Santiago Rusiñol i Miquel Utrillo que havia tancat tres anys abans- i es trobava clarament influenciat, en aquells moments, pel Parnassianisme que entrava a Catalunya i, especialment, pels decadentistes italians, amb Carducci -el Nobel de l’any següent- al capdavant. Els sonets, a més, s’inserien clarament en la campanya que la revista –induïda, entre d’altres, per Jeroni Zanné- havia iniciat en favor  d’aquesta forma poètica, en ple debat sobre la seva modernitat o caducitat –allò que es coneix com “la batalla del sonet”-, i que l’any anterior havia produït la magnífica antologia de Pin i Soler Sonets d’uns i altres.

Aquests dos sonets mantenen evidents trets comuns, tant pel que fa a l’estructura formal –que segueix models utilitzats pels simbolistes i parnassians francesos- com al tema –el diable, seguint també una temàtica feta servir pels autors francesos i italians dels diversos corrents modernistes, des de Baudelaire a Carducci i d’Annunzio.

El primer és un sonet maròtic i en alexandrins:

 

EL DIABLE A MALLORCA

A la llum verdejanta de sos ulls de felí
que la “Cova del Drac” fan tornar resplendenta,
abandonava del llac a la carícia lenta
l’androgin Llucifer un cos alabastrí.

Sols un extern remor logra a dins pervenir;
una rauxa de vent s’és entrada furienta,
i apar que el món decrèpit, al defora, es lamenta
en llarguíssim udol de sa pròxima fi.

L’androgin Llucifer, amb calma voluptuosa,
fa jugar els seus músculs, i en l’esmaragda fosa,
del llac profund contempla sa figura aspillada.

I és llavors quan prenent-lo l’afrodisíaca fúria
petoneja ses carns, foguejant de luxúria,
i es torç, tot sol, tot sol, en nupcial abraçada.

 

El segon, de la mateixa temàtica, és un sonet invertit:

 

SA MAJESTAT SATAN

Sa Majestat Satan, Imperaire del món,
Te guarda predilecta de cent nobles, que són
Flor i glòria i orgull dins les mansions reials.

Les altres dinasties dels Set Pecats Cabdals,
Per servir al gran Rei en companya escollida,
Hi envien sos plançons de més bella florida.

I ells, altius i severs, sinistres i arrogants;
En supèrbia, opulenta i pomposa, esclatants;
Sense que mai sa boca, pintada amb artifici,
Somriga sobre el rostre, de lividor de vici;

Sense que als ulls opacs els vinga mai el plor;
Estranys a tota joia i estranys a tot dolor,
Compleixen la missió de mantenir etern
Aquest ordre admirable que regna a tot l’Infern.

 

Aquests dos sonets, tot i que signats per un escriptor que deixarà la poesia ben aviat per centrar-se en la narrativa i la prosa d’idees –i el modernisme per esdevenir l’ideòleg del noucentisme, per acabar encara més enllà-, són molt significatius i exemplifiquen el salt endavant de l’ús del sonet com a forma fixa moderna en la literatura catalana de començaments del segle XX, no només per la personalitat del seu autor i el que significarà en un futur, sinó per ells mateixos: per la temàtica, clarament lligada al modernisme europeu i, més encara, per la seva forma, ja completament innovadora, una novetat en la pròpia tradició catalana. El primer és un sonet maròtic en alexandrins i el segon un sonet invertit en el mateix metre. Un compendi perfecte de dues varietats definitòries de la poesia parnassiana i simbolista francesa. Si bé es cert que Antoni Febrer, a cavall entre el segle XVIII i XIX, ja n’havia escrit, el sonet maròtic no arrelarà en la nostra lírica fins al començament del XX. I el sonet invertit sí que hi és una varietat absolutament nova, inaugurada per Ruyra a l’antologia de Pin i Soler només un any abans. Tot això a banda del mateix metre, l’alexandrí, definitori de la lírica francesa. Ambdós sonets exemplifiquen, doncs, un dels resultats més clars i directes de la batalla, per bé que l’Ors poeta desaparegui aviat, tant aviat com l’interessat per aquestes temàtiques, que acabarà combatent aferrissadament.

En una glosa a La Veu de Catalunya, el desembre de 1907, Eugeni d’Ors hi publica un altre sonet, aquest cop en francès, “Un guarda urbà segons Baudelaire”. L’endemà hi especifica -diu que a requeriment dels lectors- que es tracta d’una variació de “La Beauté”, un sonet de Les Fleurs du Mal. És un cas exemplar d’hipertextualitat, un sonet parodiat des de la ironia i una reubicació barcelonina.

Podríem sostenir que d’Ors hi demostra –en aquests sonets- aquella voluntat de recerca d’un nou llenguatge literari, innovador també en la forma que podem observar a la seva (no)novel·la La Ben Plantada (1911). No tardaria, però, d’oblidar-se d’aquesta voluntat i anar per d’altres viaranys, fins acabar esdevenint ideòleg del franquisme més intel·lectual -paradoxa de paradoxes.

 

 

FITXES MÈTRIQUES

“A la llum verdejanta..”
Tipologia: sonet francès en alexandrins
Rima fonètica: consonant Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1. Quartets (dos): de dues rimes creuades ABBA ABBA
2. Tercets (dos): de tres rimes maròtiques: CCD EED
Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
Observacions: La rima maròtica és una variant tradicional francesa 
–del poeta barroc Marot- molt utilitzada per simbolistes i parnassians, 
que es defineix per la rima dels tercets CCD EED
Localització: El Poble Català, II, 23 (15-IV-1905), p. 4. Havia estat 
editat, prèviament, a Occitania, 3 (març 1905), p. 5. Versió normativitzada.

 

 “Sa Majestat Satan..”
Tipologia: sonet invertit en alexandrins
Rima fonètica: consonant Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
1. Tercets (dos): de tres rimes minvants-creixents: AAB BCC
2. Quartets (dos): de quatre rimes apariades: DDEE FFGG
Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima alternada)
Observacions:a) el sonnet renversé, inversé o à rebours -com se'l coneix 
en francès- és, de totes les innovacions plantejades pels modernismes, la 
que pretén assolir una radicalitat més contundent, perquè capgira del tot 
l'estructura canònica: del 4+4+3+3 tradicional al 3+3+4+4. El primer que ho
 féu va ser Auguste Brizeux, ja al 1839, però no va començar a estendre's 
fins el 1866, quan en van donar a conèixer Baudelaire i Verlaine, atorgant 
al sonet invertit el que podríem dir certificat de qualitat;
b) l'edició original presenta el sonet en dos blocs tipogràfics, el primer 
de 6 i el segon de 8 versos -com veurem que succeeix també, a l’època, amb 
els sonets invertits de Ruyra. En canvi, el sonet anterior s'havia presentat 
tipogràficament seguint la pròpia tradició, separant les quatre estrofes;
c) l’estructura de rima, especialment pel que fa als quartets, és ben poc 
habitual en els sonets; de fet, si obviem la separació estròfica, 
l’estructura esdevé la d’una tirallonga d’apariats AABBCCDDEEFFGG
Localització: El Poble Català, II, 50 (21-X-1905), p. 1. Versió 
normativitzada.