Ramon Llull, l’”ars combinatoria” i l’eclosió del sonet

Posted on 4 Febrer 2015

0


llull

L’scuola poètica siciliana sorgeix a començaments del segle XII en la cort de l’emperador Frederic II, i és exercitada per funcionaris de palau i membres de la cúria jurídica, de manera gairebé paral·lela, en el temps i el context, a la lírica trobadoresca. Els poetes de l’escola siciliana segueixen els models trobadorescos i la seva preceptiva, però, a diferència, per exemple, dels catalans, fan poesia en la pròpia llengua, des d’una òptica culta, barrejant-hi llatinismes, occitanismes i gal·licismes. Els seus temes, motius i metàfores els prenen de la cultura trobadoresca, però se centren gairebé exclusivament en el fino amore, l’amor espiritualitzat com a expressió de la situació íntima de l’amant, buscant, més que el plaer, la trobada entre l’amor, el dolor i la mort.

Dels vint-i-cinc poetes de l’scuola que ens han arribat, destaca un notari de l’emperador, Jacopo o Giacomo da Lentini, que per a la majoria d’historiadors fou el creador del sonetto. Lentini, conegut com “il Notaro” o “il Notaio”, i datat entre 1210 i 1260, fou, si més no, el primer que deixà per escrit la utilització de la nova forma. A Lentini li són atribuïdes setze canzoni, d’esquema mètric variat, i vint-i-dos sonetti, alguns d’ells en forma de tenzone, és a dir, de debat poètic sobre un tema concret amb d’altres autors de l’escola. I aquest és el sonet de Lentini: catorze versos amb una doble estructura mètrica: vuit de rima encadenada ABAB ABAB i altres sis de rima diversa. Una complexa i breu simplicitat asimètrica que beu de la canzone, que és hereva de les cobles esparses dels trobadors i és el vehicle de la modernitat expositiva de la lírica siciliana. Catorze endecasillabi –els vers amb què va néixer la forma- de rima consonant i femenina, presentats en aquests cas sintàcticament com a dos quartets amb un sextet, ni que sigui amb una clara configuració bimembre, aquí CDE CDE:

  Quand’om à un bon amico leiale
cortesemente il de’ saper tenere,
e no•l de’ trar sì cort’o deliale
che si convegna per forza partire.
Che d’aquistar l’amico poco vale,
da poi che no lo sa ben mantenere:
che lo de’ conoscere bene e male,
donare e torre, e saperl’agradire.
Ma molti creden tenere amistade
sol per pelare altrui a la cortese,
e non mostrare in vista ciò che sia;
be•lli falla pensieri in veritate,
chi crede fare d’altrui borsa spese,
c’omo vivente sofrir no•l poria.

 

Segurament no sabrem mai qui, literalment, va inventar aquesta nova forma poètica que és el sonet, ni tan sols si va ser un únic poeta qui el va crear. Lentini no fou, certament, l’únic sonetista en la Sicília del segle XIII. Altres companys seus d’escola i coetanis també n’escrigueren, però molts menys que ell: Aquino, dos; delle Vigne, un; Mostacci també només un –i encara en una tenzone amb el mateix Lentini- i l’abat de Tivoli tres –en una altra tenzone amb el notari. Lentini va ser, doncs, qui en va escriure més –i qui va centrar la forma en els debats amb els seus companys d’escola. Per això li adjudiquem el mèrit.

Si a hores d’ara ja ningú discuteix que el naixement estructural i nominal del sonet es dóna en la cort siciliana de Frederic II, el que encara es debat, especialment en l’entorn de la historiografia i la preceptiva retòrica italiana i alemanya, són les seves arrels, el seu origen, no en el sentit del seu naixement, sinó de quins són els fonaments –les fonts-de la seva creació. El món de l’scuola fou el de la cort de Frederic II: un cort rica, culta, humanista, científica, dinàmica, moderna… No només literària: s’hi generà el sonet, però també fou la porta a Europa del “zero” –com a nombre, i també com a concepte distint del “res”. Frederic II, en resposta a la crida per a la sisena croada, va teixir un entramat de relacions diplomàtiques amb el soldà al-Malik al-Kamil, que va convertir la suposada croada en un encontre de filòsofs i científics. Fou aquí, on en diàleg amb els savis de la cort d’al-Kamil, Leonardo Fibonacci, matemàtic pisà de Frederic II, va sostraure la noció del zero. En aquest món entrelligat de pensament, poètica i àlgebra, l’estructura nova del sonet va beure de la tradició i de la modernitat. Dels trobadors. I de la matemàtica. I, potser, en el seu primer desenvolupament, de Llull.

De ben aviat, especialment a partir de la canonització que n’efectuà Petrarca, es discutí l’origen de l’estructura mètrica del sonet, i van anar prenent cos dues hipòtesis: que fos el producte de la unió de dues octaves, amb la pèrdua dels dos darrers versos de la segona –és a dir, una alteració de la simetria d’una cobla romànica; i la que ja de bon començament es donà com a més probable, l’aïllament d’una estança d’una cançó siciliana. Segons aquesta última hipòtesi, els dos quartets de l’octava serien l’evolució dels piedi de la fronte i els dos tercets del sextet de les volte de la sirma –els diversos components de la stanza d’una canzone, la cobla o estrofa d’una cançó. I aquesta hipòtesi és la més versemblant: el sonetto és una forma simplificada provinent de la canzone.

Si per a la majoria dels historiadors moderns, doncs, en l’origen del sonet hi ha la canzone, més modernament s’hi ha afegit una nova proposta teòrica que hi suma tot un seguit de reflexions al voltant de la matemàtica i l’àlgebra medieval. Gianfranca Lavezzi (a I numeri della poesia. Guida alla metrica italiana, 2002) ho va sintetitzar tot recordant que els 14 versos del sonet es reparteixen en dos blocs de 4 versos i dos de 3: l’agrupament del 4 –que té gran relleu en l’especulació dels pitagoristes i d’Aristòtil- i del 3 –el número sacre- és molt freqüent en la numerologia antiga medieval. Per d’altra banda, la fórmul 4:3 es correspon a un interval de quarta, i ens transporta directament a la música i a les teories de les proporcions matemàtiques relatives als principis de la perfecció platònica i aristotèlica. I, encara, Lavezzi retreu que les combinacions 8+6 eren considerades a l’època medieval generadores d’harmonia–per exemple, per Marziano Capella a De nuptiis Mercurii et Philologiae.

 

La quadratura del cerchio 2

 

 Qui més ha desenvolupat, però, tot aquest discurs matemàtic al voltant de l’origen del sonet és l’holandès Wilhelm Pötters, el màxim exponent de la defensa de les tesis numerològiques, que va agrupar a Nascita del sonetto. Metrica e matematica al tempo di Federico II (1998) per analitzar abastament el que qualifica de “fusione tra poesia e geometria realizzata nella metrica del sonetto”. Pötters hi estableix les bases dels components numerològics del nou gènere. De fet, les seves tesis se sostenen en el que denomina les mesure basilari del sonet: 14×11 = 154. És a dir, 14 versos, 11 síl·labes mètriques cada vers –l’endecasillabo– , 154 síl·labes mètriques en tot el sonet.

Per validar la seva tesi, analitza, per un cantó, l’estructura dels primers sonets, les descripcions mètriques medievals i la seva primera disposició gràfica, que defineix en dos models: A -aquest 14×11, que és la forma més usual- i B –un 7×22, en el cas d’aquells sonets presentats gràficament com a set ratlles de versos de 22 síl·labes mètriques, que és una de les formes en què es presenten alguns dels primers. Ve a ser el mateix que succeeix amb alguns romanços catalans: tot i ser de versos heptasíl·labs, de 7 síl·labes, algunes disposicions tipogràfiques antigues ens els presenten com de versos de 14 síl·labes, unificant, doncs, cada dos versos en un de sol.

I Pötters compara les dades que n’obté amb els fonaments d’àlgebra i geometria de vint textos matemàtics medievals, que van del segle IX a començaments del XVI i entre els quals dos de Ramon Llull –Nova geometria i De quadratura et triangulatura circuli. A partir d’aquí, efectua un quadre comparatiu d’equivalències entre les mesures del cercle i les del sonet primigeni, que és ple de coincidències.

La quadratura del cerchio e la nascita del sonetto nel Medioevo

I en troba tantes que, conclou, no poden ser-ho, no poden ser unes meres coincidències. Hi ha, doncs, una clara interrelació entre l’estructura primigènia del sonet, la seva definició i les seves primeres representacions gràfiques i els fonaments la geometria medieval. Tot i més quan les “coincidències” no les trobem tan sols en el cercle definit per Arquímedes, sinó també, com s’entreté en anar desenvolupant Pötters, en el triangle rectangular de Pitàgores i la secció àuria d’Euclides. De tot això, n’extreu la seva tesi definitiva:

La struttura metrica del componimento formato da 14 endecasillabi, denominato sonetus simplex sive consetus, rappresenta un microcosmo geometrico nel quale si “incontrano” i tre patres de lla matematica: Pitagora, Euclide e Archimede. Esso racchiude infatti tre principi dell’ordo dell’universo la cui prima trattazione scientifica è legata al nome dei tre matematici:
– il triangolo rettangolo (Pitagora)
–  il rapporto aureo (Euclide)
– il cerchio (Archimede)
Il sonetto è geometria in forma metrica o, più precisamente, trasposizione poetica di due valori numerici fondamentali nelle scienze del Medioveo: 14 e 11.

 

El sonet, doncs, és geometria en forma mètrica. I, si els seus elements mètrics provenen de la canzone siciliana nascuda de la lírica trobadoresca, la seva estructura fixa beu de la geometria medieval d’origen grec. Cert, pausiblement cert. Però, i l’extrema variabilitat que apareix ja quan el sonet dóna el salt de Sicília a la península itàlica, només alguna dècada després? D’on beuen les múltiples variacions en la rima, en el número de versos i en el metre, seguint fórmules diferents però també fixades, desconstruint i reconstruint el patró primigeni, que ja ens apareixen en els primers stilnovisti?

D’on treu el primer sonet aquest variabilitat dintre una mateixa estructura? La professora alemanya Erika Greber (a “La texture combinatoire du sonnet: pour une redéfinition du genre”, article publicat el 2008 a Formules. Revue de creations formelles) defensa una hipòtesi plena d’antecedents i amb un referent que plana per damunt de tots: el lul.lisme. Greber afirma amb contundència que l’ars combinatoria de Ramon Llull és a la base de la construccció, deconstrucció i reconstrucció del sonet, de la seva extrema variabilitat:

La compatibilité typologique des notions de sonnet et de combinatoire est évidente; ce qui est en revanche insuffisamment élucidé, ce sont les rapports historico-genétiques entre lullisme et sonettologie; toutefois, les conditions de la naissance simultanée et voisine des deux phénomènes se ressemblent –une sortie d’air de temps combinatoire au trecento.

Podria ser possible. La petjada del lul·lisme en la cultura europea medieval és constant i abasta molts aspectes. Evidentment que Ramon Llull no va poder influir en la gènesi del sonet: Llull, ni que sigui per no massa anys, és posterior al naixement del sonet. L’escriptor, filòsof, místic, teòleg i missioner mallorquí, creador del català literari, un dels primers autors a fer servir una llengua romànica per transmetre coneixements filosòfics, científics i tècnics, que també va escriure narrativa i va utilitzar, a més de la seva llengua pròpia, el llatí, l’àrab i l’occità, va influir plenament el món del seu temps i els temps a venir, i per això és ben factible que aquesta influència també es deixés sentir en el gènere poètic acabat de néixer. Llull, que va visitar Messina -Sicília- el 1313 i diverses vegades terres italianes, fou seguidor dels franciscans i, com a tal, del pensament de Roger Bacon. A la vegada, coneixia de primera mà el pensament àrab i els seus avançats sistemes filosòfics i matemàtics. Una cosa i l’altra el van ajudar a resoldre el problema que va plantejar en la seva vastíssima obra: bastir una ciència general els principis de la qual continguessin els principis de totes les ciències particulars.

L’Ars generalis (1308), redacció final d’un llibre anterior, l’Ars compendiosa inveniendi veritatem o Ars magna primitiva, volia ser la ciència suprema de la qual, com el tronc d’un arbre, en nasquessin totes les altres. No és una lògica filosòfica sinó una art de recerca. Llull pretén resoldre tots els problemes amb una precisió matemàtica: l’art combinatòria. Aquesta idea lul·liana ha esdevingut, al llarg de la història, el fonament de moltes teories i, especialment, de moltes aplicacions: és a l’arrel dels successius desenvolupaments del càlcul computacional i de certs aspectes de la intel·ligència artificial. De tot allò que el lul.lisme va influir en el seu temps, l’art combinatòria és, sens dubte, un dels elements més importants i que més petjada va deixar -i ha deixat al llarg dels anys. Í, certament, les diverses variacions del sonet canònic primigeni, tant en l’època medieval com en la contemporània, tenen molt d’aplicació combinatòria, en forma de convenció reglada superposada a l’arquitectura geomètrica descrita per Pötters.

L’eclosió del sonet a partir dels primers stilnovisti -encara al segle XIII i, especialment, en tot el XIV- té a veure amb la seva gènesi –la tradició de la canzone i l’estructura geomètrica que tant agradava als medievals, entre els quals Llull mateix- i, també, amb la força que hi pren la combinatòria i la variabilitat lul·liana. Això, si més no, és el que afirma la preceptiva romànica més moderna.

 

En el VIIè Centenari de la mort de Ramon Llull
(com que ni els experts s’acaben de posar d’acord en la data de la seva mort –entre 1315 i 1316-, l’Any Llull varia segons qui el convoca. Que si el 2015 o el 2016 o el 2015-2016. En això les institucions són ben poc lul·lianes)