D’espies patriotes i catalans flassaders

Posted on 3 Març 2013

1


M’estava per pocs dies en un país d’aquests petits d’allò que en diuen l’Orient Pròxim i que només surten a les televisions d’aquesta part del món si passa algun fet polític extraordinari –que no és massa sovint-  o  per algun esdeveniment esportiu –que hi són més escadussers. M’hi vaig trobar alguns catalans –sempre te’n trobes, sigui on sigui. Eren joves i hi havien anat a parar per qüestions de feina: des d’enginyers d’empreses d’innovació tecnològica fins a representants i venedors de productes de tota mena.

Amb tres o quatre vam quedar, a la nit, en l’únic bar de  la ciutat que s’assemblava als de casa nostra. S’hi podia menjar i hi havia vi –als baixos d’un hotel que, em van dir, era de la família reial i, per això, se saltava la rígida normativa religiosa. Mentre estàvem entaulats va aparèixer un individu que no podia amagar d’on venia: pel engominat i polo ribetejat al coll i a les mànigues amb dues franges vermelles i, enmig, una de groga . Al pit, un escut que em sonava i la llegenda “Armada Española”.

Els meus companys de taula es van mirar i van somriure, còmplices. “Ja el tenim aquí: el nou espia espanyol, ves”. I em van explicar que, malgrat que el país era petit, hi havia un tràfec considerable d’executius, enginyers, tècnics i representants d’empreses de tot Europa, Sudàfrica i els USA, que anaven i venien. I que, entre aquests, pul·lulaven espies d’arreu, més que pel propi país, pels països veïns i per controlar el trànsit marítim. Hi havia una guerra no massa lluny i el terrorisme internacional i l’integrisme i tot això. I que d’entre els espanyols que anaven i venien i s’hi quedaven uns mesos sempre acabava apareixent l’espia –només un cada vegada. Que primer no es distingia dels altres, però que, més aviat que tard, una nit es deixava anar i feia la ronda  amb algun atuell militar –i espanyol, patriota- que el delatava.  I, després d’això, desapareixia i, apa, torna a començar: nova tongada d’executius i tècnics i un que, sense esperar massa, sortia una nit…

Ells –joves, catalans i de mena discreta- se’n fotien d’aquest ritual estúpid i ineficient. “La pàtria els pot”, em va dir un d’ells. “Els surt l’espíritu patrio, la roja i tota la martingala, i es carreguen la feina que han vingut a fer. Són la riota de tothom. Diuen que abans eren civils i no feien aquestes coses, però des que envien militars…”.

Jo em vaig quedar, però, amb un dubte. Són realment tan estúpids? Uns potiners com, al final, han resultat ser els de Método3 i tan cridaners com el general aquest de la reserva que ha confirmat –i sense haver rebut cap contradicció dels seus superiors- que l’Espanya oficial de començaments del segle XXI és tan democràtica com la del XVIII, la del XIX i la de la gran majoria del XX. O potser no? Potser hi havia, en aquell moment i en aquell país, tres o quatre espies espanyols eficients que feien la seva feina aprofitant que tothom estava pendent de l’engominat que passejava el seu polo patriota amb un indissimulat orgull.  Potser ara ha petat tot això de Método3 perquè ens entretinguem amb les converses de l’Alicia, les partides del Piqué i les bestieses a to dels tertulians, mentre els agents seriosos del CNI van fent la seva feina de manera adequada i convincent –molt més útil per a ells i perillosa per a nosaltres que les bravates d’aquest general amb cognom de xut de futbolista de la furia, cañí i olé!

Fos com fos, el prestigi de la intel·ligència militar espanyola, en aquella banda de món, era més aviat mins, escàs. Els joves catalans –que ja feien apostes sobre el que tardaria en aparèixer un altre patriota amb atuell delator- anaven per un altre camí. L’endemà, de bon matí, tenien feina. A un d’ells li anaven molt bé les coses: havia col·locat força partides del que havia vingut a vendre, en aquell país i en tota la zona. Roba de llit: llençols, cobrellits i, sobretot, flassades. “Flassades? , amb la calor que fa tot l’any?”.

“Sí, flassades… com no m’hagués pensat mai. Com que han fet diners, l’aire condicionat és un símptoma de benestar, riquesa i posició social. O sigui que… l’aire a tot drap, dia i nit… I, per dormir, flassades i cobrellits”.

O sigui que… aquest és el nostre camí: anar per feina, no aturar-nos per res i creure que tot és possible. I si ells van engominats i es passegen com un gall, que hi vagin. Però, compte amb els que no hi van.

 (Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 3/3/2013)

(Reproduït a http://www.elperiodico.cat/ca/ i, traduït al castellà, a http://www.elperiodico.com/es/ el 4/3/2013)