Exercicis de mètrica: “D’on sou, que tan alt veniu…”, de Joan Timoneda

Posted on 12 Març 2013

0


Exercici

Analitzeu els elements mètrics fonamentals d’aquest poema de l’escriptor i editor renaixentista Joan Timoneda (València, segle XVI), publicat al seu Cancionero llamado Flor de Enamorados:

D’on sou, que tan alt veniu,
                          Don Piripipiu?
 
Segons cantau poc a poc
i us cremau on no hi ha foc,
deveu ser de qualque lloc
nat en lo mig de l’estiu,
                        Don Piripipiu?
 
Puix nos dau tant de plaer
raó és que us donem muller,
però voldria saber
d’on sou ab vostre enretxiu,
                      Don Piripipiu?
 
Amb vostre ballar i manyes
i postures tan estranyes
deveu ser de les muntanyes
on fan cogullades niu,
                     Don Piripipiu.
 
 
 

Timoneda

Pauta de l’exercici

El to del poema –clarament burlesc- ens du a la poesía popular, millor dit, a la poesia de caire popularitzant que els autors del Renaixement van introduir en els seus cançoners. La mètrica també va pel mateixa camí:

D’on sou, que tan alt veniu,            7A  Tornada
                        Don Piripipiu?               5A  (vers refrany)
 
Segons cantau poc a poc                 7B  Cobla/estrofa
i us cremau on no hi ha foc,            7B
deveu ser de qualque lloc                7B
nat en lo mig de l’estiu,                    7A
                        Don Piripipiu?              5A (vers refrany)
 
Puix nos dau tant de plaer               7C  Cobla/estrofa
raó és que us donem muller,           7C
però voldria saber                              7 C
d’on sou ab vostre enretxiu,           7A
                         Don Piripipiu?              5A (vers refrany
 
Amb vostre ballar i manyes           7D’  Cobla/estrofa
i postures tan estranyes                  7D’
deveu ser de les muntanyes           7D’
on fan cogullades niu,                      7A
                        Don Piripipiu.               5A (vers refrany)

L´ús de l’heptasíl·lab com a vers predominant i l’existència d’una tornada amb vers refrany –l’únic, precisament, que té un nombre de síl·labes distint, encara menor- són marques mètriques clares d’aquest element popularitzant. També ho és l’ús de la llengua: la sil·labació no presenta problemes, ja que la majoria de versos no tenen contactes vocàlics i, quan n’hi ha, aquests es resolen mitjançant elisió o sinalefa seguint l’habitud oral, sense cap recurs extraordinari o forçat:

Se – gons can – tau poc a poc            7
i us cre – mau on no hi ha foc,          7
de – veu ser de qual – que lloc          7
nat en lo mig de l’es – tiu,                  7                

Així, el més remarcable d’aquest poema és la seva composició estròfica. Es tracta d’una cançó –com ho demostra el fet que té tornada i, fins i tot, refrany-, però amb alguns elements que la fan peculiar. Comencem per la rima de les estrofes: si analitzem la primera de manera autònoma –i sense vers refrany- ens dóna un quartet d’una combinació peculiar:

Segons cantau poc a poc                A
i us cremau on no hi ha foc,          A
deveu ser de qualque lloc              A
nat en lo mig de l’estiu,                   B

Certament, de totes les combinacions de rima possible en els quartets, aquesta és de les més peculiars i poc habituals. A partir d’una cerca no massa difícil, podem trobar que la combinació de rima AAAB, utilitzada en alguns casos en la poesia medieval, es coneix com a quartet de zègel –en castellà, que és de la mètrica d’on prové, “cuartetas de rima zejelesca”.

De fet, la mètrica romànica medieval es defineix, precisament, per un constat flux d’estructures d’una mètrica nacional cap a una altra, començant per la trobadoresca, que és a l’origen de la gran majoria de les formes medievals que es van anar desenvolupant en cadascuna de les noves poètiques romàniques. La cançó, precisament, és un dels gèneres que, nascuts al redòs del món dels trobadors, més es va estendre i més formes diverses va prendre, sovint en contacte amb d’altres tradicions i pòsits culturals.

Així, ja en el segle xvi, Joan Timoneda utilitzà cançons d’estructuració diferent a la que s’havia consolidat en la lírica culta catalana –de Jordi de Sant Jordi a Ausiàs March. En el cas que ens ocupa, el zègel, provinent del zéjel de la poesia castellana —d’ascendència, a la vegada, aràbiga—, anisosil·làbica i amb versos curts –aquí, heptsaíl·labs i pemtasÍl·lasbs.

Aquest zègel de Timoneda, que es basa en estrofes –cobles, segons la denominació antiga- que són quartets de rima AAAB amb un refrany que dóna peu a aquesta darrera rima, segueix l’esquema més simple d’aquest tipus de cançó:

AA(vers refrany) // BBBA+vers refrany(A) // CCCA+vers refrany(A) // DDDA+vers refrany(A)

L’esquema –que pot ser il·limitat pel que fa al nombre d’estrofes i es pot complicar intercalant-hi més rimes a cada mudança o canvi- és prou evident:

–  un dístic apariat inicial que actua com a tornada i conté el vers refrany. Aquest dístic és format per dos versos anisosil·làbics que rimen en consonant i són masculins –acabats en paraula aguda. El primer és un heptasíl·lab i el segon un pentasíl·lab.

–   una sèrie d’estrofes –en aquest cas, tres- de cinc versos ansisoil·làbics, que resulten de l’afegitó final del refrany a un quartet. El quartet és de versos heptasíl_labs –com el primer vers de la tornada-, que segueixen l’esquema de rima de zègel, mentre que el refrany és –recordem-ho- un pentasíl·lab. El darrer vers del quartet no queda solt pel que fa la rima, sinó que reprèn la del refrany, de manera que en totes les estrofes la segona rima és sempre la mateixa, la del refrany. Totes les estrofes són –com la tornada- de versos masculins, excepte la darrera, que combina versos femenins –acabats en paraula plana, els tres primers- i masculins.

Aquest tipus de cançó, prou conreada per poetes renaixentistes catalans, és construïda, sovint, amb el suport de temes, mots o dites populars, que, de vegades, hi actuen com a base de l’entrada o del refrany. El cas del poema de Timoneda és exemplar d’aquesta filiació popular i d’aquesta glossa  burlesca d’una dita popular, amb nom bagatel·la –sonor però sense significat- inclòs:

D’on sou, que tan alt veniu,
Don Piripipiu?

Material complementari

Podeu accedir al “Cancionero llamado Flor de Enamorados”, en accés lliure, a partir de la Biblioteca Virtual Universal: http://www.biblioteca.org.ar/libros/70101.pdf

Raimon ha musicat dos dels poemes més coneguts del cançoner de Timoneda:

–  “Só qui só”: http://www.youtube.com/watch?v=J528gQPNQZA

–  “Bella de vós só enamorós”: http://www.youtube.com/watch?v=pxWJH-19m5o

També ho podeu trobar a “Música de poetes” de la UOC: http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Recursos?autor=453&titol=&tipus=0