No voto (en) contra

Posted on 22 Novembre 2012

0


Jo votaré ERC. No crec que sigui cap sorpresa -clar que mai no se sap-, però, en tot cas, millor que quedi clar des de bon començament. Votaré ERC, però no penso ni vull votar en contra de cap altra candidatura que inclogui el dret a decidir en el seu programa i, molt menys encara, que aposti clarament per la independència.

En alguns actes públics, en diverses intervencions radiofòniques, en certs vídeos i blocs i en massa entrades en les xarxes socials -de twitter a facebook passant per google+ i similars- he escoltat o llegit gent que, per defensar la seva opció independentista, maldava per desqualificar pejorativament les altres, ja sigui, així, en general i pel broc gros, o alguna en particular. De vegades -ben poques-, aquests hooligans de les sigles ho feien amb certs arguments de debat, força amb interpel·lacions més aviat pujades de to -per dir-ho d’una manera civilitzada. S’ha donat, fins i tot, allò que Josep Braut qualificava del “vot a la querida”: “si no votes els meus, vota aquest altre però mai el de més enllà”. Un “vot a la querida -o al querido-” que també ha estat prou repartit, segons la casa de cadascú.

Crec en un model social que no és el d’algunes candidatures que són favorables al dret a decidir -però sí el d’altres, ni qui sigui a grans trets. Crec en un model de país que no és el de totes les opcions independentistes -però sí el d’algunes, ni que sigui en termes generals. Crec en coses que creuen o que no hi creuen d’altres. Evidentment, clar que sí. I hi ha candidats que em generen confiança i n’hi ha que em deixen absolutament indiferent. Cert. I, en moments de rauxa i tot -que miro que sigui mesurada-, n’hi ha que no me n’acabo de refiar.

I la crisi econòmica -ja estructural- i les conseqüents polítiques executades des dels governs amb més poder -i més propers al poder real- ens han dut a un moment històric de progressiva destrucció de pilars fins ara fonamentals d’una cohesió social difícil i mai no assolida del tot. I calen respostes contundents en favor dels serveis públics i de polítiques socials decidides. I això també es vota diumenge. Això també és el futur del país. Evident, clar i cert. Un futur necessàriament immediat.

Però no penso ni vull votar en contra de ningú que vulgui que el meu país iniciï un camí de llibertat, ni escriure-ho en cap article o deixar-ho anar en cap xarxa -ni respondre als que ho fan. Diumenge votem el que creiem que hàgim de votar -amb la convicció que tinguem- i dilluns comencem a fer passos ferms cap a l’assoliment d’allò que vàrem reclamar multitudinàriament l’11 de setembre. Amb els matisos que calgui per construir-ho des de la pluralitat, però sense que els recels personals -fonamentats o no-, els retrets del passat -magnificats o menystinguts- i les legítimes diferències ideològiques -assumides o disfressades- esdevinguin els pals a les rodes que ens bloquegin el camí. Ni tan sols que ens facin fer giragonses innecessàries. No hem arribat fins aquí per aturar-nos, sinó per anar endavant. I de pressa. Que tenim pressa.

A veure si, el dia que ens arribi la independència, ens agafa encara en plena batussa i el país va fent via i nosaltres ens ho perdem. Que tot podria ser. Com que d’altres ho aprofitin per deixar-ho tot “atado y bien atado”. Que després costa molt, massa, de deslligar.

(I la mesura electoral del suport de cadascú, les destreses i habilitats en la pràctica diària, la capacitat de diàleg, l’encaix amb les inquietuds socials i ciutadanes i la fortalesa i el convenciment de les propostes seran el que bastiran l’eix social d’aquesta construcció nacional que hem encetat. Això, i no pas l’exabrupte)

(Publicat a http://intocabledigital.cat/ el 22 de novembre de 2012)

Etiquetat: