Exercicis de mètrica: “La cançó de Sant Ramon, cantada per una russa”, de Joan Maragall

Posted on 12 Novembre 2012

0


Exercici

Analitzeu mètricament aquest poema de Joan Maragall  (1860-1911): “La cançó de Sant Ramon, cantada per una russa”, del llibre Visions & cants (1900):

“La mare de Déu un roser plantava”
la immòbil donzella cantava encisada,
els ulls admirats del propi miracle,
en llavis eslaus la mel catalana.

“D’aquell sant roser naixia una branca”.
Cantava cançons de la meva mare,
que quan jo era infant ja me les cantava
i ara que sóc gran les canta l’eslava.

“Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca”.
Si sap lo que diu, no sap lo que alcança
i canta indecisa la suau cançó estranya,
ullpresa del flam que encén en els altres.

“Confessor de reis, de reis i de papes”.
La canta de prop i semblava llunyana.
Llunyana la veig i encara allunyar-se.
La veig que se’n va per l’estepa blanca,
cantant Sant Ramon, fill de Vilafranca.
“La Mare de Déu un roser plantava”. 


Pauta de l’exercici
   

   “La mare de Déu un roser plantava”               5+5A’

    la immòbil donzella cantava encisada,           5+5A’

    els ulls admirats del propi miracle,                 5+5A’

    en llavis eslaus la mel catalana.                        5+5A’

 

   “D’aquell sant roser naixia una branca”.       5+5A’   

    Cantava cançons de la meva mare,                 5+5A’

    que quan jo era infant ja me les cantava       5+5A’

    i ara que sóc gran les canta l’eslava.              5+5A’

 

    “Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca”.     5+5A’

     Si sap lo que diu, no sap lo que alcança       5+5A’    

    i canta indecisa la suau cançó estranya,        5+5A’

    ullpresa del flam que encén en els altres.      5+5A’

 

    “Confessor de reis, de reis i de papes”.           5+5A’

    La canta de prop i semblava llunyana.           5+5A’

    Llunyana la veig i encara allunyar-se.             5+5A’

    La veig que se’n va per l’estepa blanca,           5+5A’

    cantant Sant Ramon, fill de Vilafranca.          5+5A’

    “La Mare de Déu un roser plantava”.              5+5A’

Aquesta composició de Joan Maragall és formada per quatre estrofes isosil·làbiques de versos decasíl·labs monorims, assonants i femenins –és a dir, d’una sola rima assonant (A) i tots acabats en paraula plana (‘). Les tres primeres estrofes són quartets i la darrera un sextet. Tots els decasíl•labs són cesurats a la mitjana, és a dir, seguint la formulació 5+5:

“Confessor de reis, / de reis i de papes”.

    1     2    3   4   5          1   2   3  4   5

La canta de prop / i sembla llunyana.

  1   2   3    4     5      1   2     3    4    5

Llunyana la veig / i encara allunyar-se.

    1    2  3 4    5          1    2    3   4    5

La veig que se’n va / per l’estepa blanca,

  1    2        3   4     5       1     2    3  4   5

cantant Sant Ramon, / fill de Vilafranca.

  1    2       3      4    5          1    2   3  4  5

“La Mare de Déu / un roser plantava”.

   1    2   3  4     5       1     2   3     4    5

Si la rima externa és, com hem vist, femenina, els primers hemistiquis -que són blancs, sense rima fonètica- acaben tots en paraula aguda, tret de dos casos (als versos 2 i 11), que són femenins.

El poema és construït en base d’una cançó popular, un romanç folklòric conegut com (la cançó de) “Sant Ramon de Penyafort”, que és, de fet, una cançó de bressol. Maragall pren els quatre primers versos dels vint-i-quatre que formen aquesta cançó i construeix el poema seguint la seva mètrica. Així, els versos són decasíl·labs amb cesura a la cinquena, perquè aquest és el metre del romanç original. Bé, per ser més exactes, del romancet, ja que aquesta és la tirada concreta a què pertany. Els romancets eren romanços de versos pentasíl·labs, blancs els senars i monorims assonants els parells:

    La mare de Déu                   5―

    un roser plantava,               5A’

    d’aquell sant roser               5―

    naixia una branca.               5A’

    Nasqué Sant Ramon,          5―

    fill de Vilafranca,                 5A’

    confessor de reis,                 5―

    de reis i de papes.                5A’

Moltes de les recopilacionsdel nostre romancer -o cançoner-, establertes a l’època de la Renaixença, els van transcriure, erròniament, com a decasíl·labs cesurats monorims, que és la forma en què es basa Maragall:

    La mare de Déu un roser plantava,           5+5A’

    d’aquell sant roser naixia una branca.      5+5A’

    Nasqué Sant Ramon, fill de Vilafranca,    5+5A’

    confessor de reis, de reis i de papes.          5+5A’

Aquests cinc versos són formats cadascun, doncs, per decasíl·labs cesurats a la mitjana. Els primers hemistiquis són blancs i masculins, acabats en paraula aguda. Els segons hemistiquis són assonants monorims i femenins (amb una àtona final sense valor per al recompte sil·làbic). Hi ha, doncs, una alternança de rima accentual global. La cesura és masculina i a la mitjana –com en el poema de Joan Maragall. El resultat global, doncs, és alternat, com ho eren els pentasíl.labs del romancet original.

Per acabar de completar el recompte sil·làbic, hem de fer constar que els processos de sil·labació es produeixen amb normalitat. En tot cas, només caldria remarcar el següent vers: “i canta indecisa la suau cançó estranya”:

a)   per les dues sinalefes:  de fet, “canta indecisa” és clarament una sinalefa, però “cançó estranya” tant pot ser, en una elocució donada, una sinalefa (“can-çóes-tra-nya”) com una elisió (“can-çós-tra-nya”), que seria la pronúncia més col•loquial.

b)   i, especialment, per la sinèresi que es produeix a “suau”, que cal escandir com un triftong no normatiu.

El poema de Maragall, datat el 1895, té a veure amb el seguit de concerts que la Capella Nacional Russa va fer a Catalunya, en els quals incorporà cançons populars catalanes com la cançó de sant Ramon de Penyafort, una cançó de bressol. I té a veure també amb la revisió contemporània i amarada d’un lirisme impregnat de sentiments personals i col·lectius –nacionals- que efectuà de diversos temes populars al seu llibre Visions & Cants –en el qual hi ha també alguns dels cants patriòtics més coneguts de Maragall, com “El Cant de la Senyera” o l’ Oda a Espanya. En aquest cas, però, és una visió lírica, un inesperat retorn als records infantils –les “cançons de la meva mare”-  des de la sorpresa mútua d’assaborir “la mel catalana” en uns “llavis eslaus”.

La cançó popular actua aquí, doncs, d’hipotext per a Joan Maragall, el desencadenant del seu poema.

Materials complementaris

Els decasíl·labs

El decasíl·lab és el vers per excel·lència de la tradició poètica catalana. Habitualment, el trobem cesurat –és a dir, amb una pausa interna que divideix el vers en dues parts autònomes a l’hora d’establir el recompte sil·làbic i el ritme, anomenades hemistiquis. Segons on cau la cesura, podem parlar de tres tipus distints de decasíl·labs cesurats:

a) El decasíl·lab cesurat a minore —dit així perquè el primer hemistiqui té menys síl·labes que el segon. Estructura: 4 + 6. El primer hemistiqui té, doncs, quatre síl·labes i, el segon, sis. D’exemples que presenten cesura masculina a la quarta síl·laba, la nostra tradició lírica n’és plena. Ausiàs March, per esmentar tan sols el poeta més reconegut, hi escriví els seus cants:

  Veles e vents // han mos desigs complir,

  faent camins // dubtosos per la mar.

La tradició de la cesura s’interrompé en els anys de l’anomenada decadència, per influència forània, quan s’introduí el decasíl·lab a la italiana, no cesurat. En la poesia moderna i contemporània s’ha donat un clar retorn al decasíl·lab clàssic amb cesura —ja amb alguna presència de cesura femenina, és a dir, d’un primer hemistiqui acabat en paraula plana o esdrúixola.

b) El decasíl·lab cesurat a maiore  -el segon hemistiqui té més síl·labes que el primer. Estructura: 6 + 4. Fou conreat per alguns poetes de la Renaixença:

   Lo comte Tallaferro // timbes avall

  davalla com lo núvol // del temporal. (Jacint Verdaguer)

c) El decasíl·lab cesurat a la mitjana –dit també cesurat a la cinquena: amb dos hemistiquis simètrics de cinc síl·labes cadascun. Estructura: 5 + 5. Provinent de la mètrica castellana —el vers de Arte Mayor—, fou ja usat per algun poeta a la segona meitat de segle xv i, modernament, ha format part d’alguna composició:

  Si n’és un dona // qui canta en la nit

  quan canten els galls // i dansen les estrelles. (J. M. López-Picó)

El romanç

Dins els poemes, els versos s’hi agrupen de formes diferents:

a) en una o diverses sèries llargues de versos de característiques comunes, el que s’anomena tirades o tirallongues;

b) en unitats mètriques que segueixen una marcada regularitat i tenen un nombre fix de versos, les estrofes;

c) ajuntant-se sense regularitat, en grups o blocs de versos, formant composicions poètiques.

Així, per tirades entenem els versos agrupats en sèries de característiques comunes i nombre indeterminat, que poden prendre formes diverses, unes fixades, d’altres no. La llargària indeterminada d’aquestes sèries n’és, precisament, el seu element definitori principal. Una de les tirades més utilitzades per la poesia popular fou el romanç —ja coneguda a la mètrica medieva-, recuperat per la poesia històrica popularitzant del romanticisme. El romanç és format per un nombre variat i indeterminat de versos heptasíl·labs. Els versos parells són monorims, gairebé sempre assonants, mentre que els senars són blancs. El romancet, finalment, és el terme que és reserva per al romanç de cinc síl·labes, provinent dels romancillos castellans.

Hipertext i hipotext

El poema de Maragall és un  hipertext i la cançó popular el seu hipotext. Per a conèixer millor la teoria de la hipertextualitat podeu consultar el post d’aquest mateix blog:

https://josepbargallo.wordpress.com/2012/06/15/tot-relliga-hipertext-electronic-i-hipertext-literari/

La cançó de Sant Ramon de Penyafort

Com en tot el cançoner o romancer popular, n’hi ha força versions. Podeu consultar-ne aquestes dues:

http://ca.wikisource.org/wiki/Cansons_de_la_terra_-_Volum_III/San_Ramon_de_Penyafort

http://ca.wikisource.org/wiki/40_can%C3%A7ons_populars_catalanes/Sant_Ramon

Enregistraments

Interpretació de la cançó popular per l’Escolania de Montserrat:

http://orio43musica.blogspot.com.es/2008/12/escolania-de-montserrat-canons-populars.html

Interpretació de la música de la cançó popular a guitarra:

http://www.youtube.com/watch?v=mudyH6uZoJ0