“No veo otra salida que la independencia” (no ens calen metàfores)

Posted on 23 Juliol 2012

0


Dissabte, quan em plantejava aquest article, pensava escriure sobre aquest ús abusiu de metàfores que s’ha fet amo i senyor de la política catalana més oficial –i dels opinadors al seu servei. Primer va ser una constant de la comunicació pública del President Mas i del seu portaveu Homs –gairebé clònics a l’hora d’expressar-se: metàfores marineres que es notaven allunyades de la seva parla habitual, sovint forçades. Després va venir Ítaca –sense moure’ns del mar, però amb un to més clàssic, tot i que em temo que més aviat per la via Llach i Barça. I darrerament s’hi han sumat gairebé tots els grups parlamentaris del Parc de la Ciutadella, encara sota el lideratge dels millors entre els millors: que si el Titànic, que si el xoc de trens –ampliant per terra els símils de transport-, que si hem de fer pinya –sense deixar clar en quin lloc ens hi hauríem de posar i amb dubtes per a quina colla hauríem de treballar-hi…

Volia dir que potser ja és hora que deixem les metàfores i parlem clar quan, diumenge al matí, després de llegir l’enquesta de l’ARA, em vaig trobar un d’aquests veïns que, quan et veus, et saludes amb un “bon dia” o això, i poca cosa més. Sé que és castellanoparlant, em sembla que no va néixer aquí i, dies enrere, quan España va guanyar l’Eurocopa, va muntar un bon festival de crits i coets. Contra el que és normal, se’m va apropar i em va dir: “Qué, cómo van las cosas?”. Jo li vaig respondre amb algun tòpic i alguns comentaris sobre la situació econòmica, i ell, ràpid, em va deixar anar: “Bueno, pero, a pesar de todo, teneis que estar contentos”. I, davant la meva sorpresa, va continuar: “Sí, los independentistas de siempre. Mira, yo era muy contrario, pero ahora no veo otra salida que la independencia”. I vam continuar parlant de l’espoli –la clau de volta de la conversa- i del futur social del país. Re, un moment. Era evident que m’ho volia dir, que no volia amagar-se’n.

I és evident que és un exemple personificat –de carn i óssos, amb rostre i nom, que desconec- del que deia l’enquesta: ja hi ha una majoria social per la independència i una molt bona part d’aquesta majoria no respon als esquemes dels “independentistas de siempre”. Aquests nous independentistes –que ens han convertit en majoritaris als que érem minoritaris- ho són mantenint els usos lingüístics que tenien –fos en català o en castellà-, no han canviat de registre cultural –fan festa, si ja en feien, quan guanya “la Roja”, entre d’altres coses perquè juga competicions oficials, i la nostra no, més enllà i tot de qui hi juguin dels nostres…

Els minoritaris “independentistas de siempre” hem d’aprendre a ser majoritaris, i a ser d’ara. Hem d’aprendre a fer encara més gran aquest nou independentisme, a conviure-hi amb aquests catalans i catalanes que tenen uns registres culturals que ens semblaven contradictoris –si no contraris. Perquè, és cert, no hi ha cap altra sortida. I, si algú pateix, que no pateixi: ja arribarà el temps de fer festa per la victòria d’alguna selecció nostra.

No es pot fer festa quan no es juga. I això no és una metàfora. Perquè no ens calen metàfores. Simplement, la realitat. I jugar-hi.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 23 de juliol de 2012)