Quatre nadons per a la Catalunya del futur

Posted on 3 gener 2012

2


Això de la notícia dels primers nadons de l’any és un tòpic ben carrincló amb què ens obsequien, cada 1 de gener, les teles i les ràdios. Resseguint l’univers simbòlic del provincianisme espanyol, fins i tot els mitjans que figura que haurien de tenir una perspectiva nacional -que reserven aquesta suposició per a la informació meteorològica- ens il·lustren amb els primers naixements esdevinguts, un cop començades les dotze campanades, als hospitals dels territoris que anomene Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona -obviant, tot sovint, potser per mala consciència, el qualificatiu de “provincia”, que és l’únic que justifica que siguin aquestes i no unes altres les unitats territorials triades per a estructurar la notícia.

En la nit del franquisme, les famílies tenien la dissort, obligada “manu militari”, d’acceptar que el governador civil corresponent -o la seva senyora- fos el padrí oficial del nen o la nena -tot i que, des de l’endemà mateix, tal dia feia un any i adéu per sempre. Ara, com a molt, et visita el Boi Ruiz, més interessat en fer unes declaracions insubstancials a la premsa, per acabar d’omplir els informatius, que en cap altra cosa.

Més enllà de la notícia necessària per omplir el tedi informatiu i reiterat de cada cap d’any -el primer bany, la celebració a qualsevol racó del món, el París-Dakar…-, els quatre nadons protagonistes d’aquest tot just estrenat 2012 representen molt del que pot ser la Catalunya del futur. Entraran al 2030 tot estrenant majoria d’edat -en un país ja sobirà, més just i a l’avançada d’una Europa creativa, emprenedora i solidària. I seran el motor de la Catalunya de mitjans segle XXI.

Ho seran la Diana -nascuda a Mollet d’una família d’origen equatorià-, l’Alí Krubally -nascut a Girona, de mare provinent de Gàmbia i resident a Banyoles-, el Pol -nascut a Reus, de pare i mare de Benissanet- i el Mekhamedamin -nascut a la Val d’Aran d’una família d’origen nord-africà que viu a Boí. El Mekhamedamin -que ha donat considerables maldecaps de pronúncia als locutors- és una bona mostra d’alguna de les coses que encara han de canviar al nostre país: com que Tv3 no devia tenir cap càmera operativa a Vielha -i això que hi té una delegació-, al Telenotícies Migdia del diumenge, sense cap mena de rubor, ens van colar les imatges del primer nounat a Lleida, que per això és la capital provincial.

La Diana, l’Alí, el Pol i el Mekhamadamin viuran a casa seva en quatre llengües familiars prou distintes: el castellà, alguna de les diverses que es parlen a Gàmbia -un estat petit, petit, més estret que llarg-, el català i l’àrab o l’amezig -que les notícies ens parlen de l’origen estatal del pare i la mare, però no de l’ètnic, cultural o nacional, com si ens agradés que, al Barça, quan va pel món, se’l conegui com “equip espanyol”. La Diana, l’Alí, el Pol i el Mekhamadamin viuran en quatre territoris prou diferents i definitoris tots ells de la realitat del país: l’àrea metropolitana central, el Pla de l’Estany, les Terres de l’Ebre i el Pirineu.

La Diana, l’Alí, el Pol i el Mekhamadamin tenen -i encara més tindran- uns trets físics distintius: el color de la pell, dels ulls… Però viuran en una Catalunya oberta, tolerant amb les persones i intolerant amb el racisme, perquè, siguin com siguin, la Diana, l’Alí, el Pol i el Mekhamadamin són ja conciutadans nostres -una catalana i tres catalans més-, aniran a una escola catalana que farà que -al costat de la seva llengua personal i familiar- el català esdevingui la seva llengua social. Viuran en un país que, visquin en el territori que visquin, els donarà una formació de qualitat i les oportunitats de desenvolupament necessàries per dibuixar el seu propi projecte vital, la tria del seu futur. Per això hem de construir, dia a dia, la sobirania, perquè només un país lliure possibilitarà que la Diana, l’Alí, el Pol i el Mekhamadamin hi siguin realment lliures.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 2 de gener de 2012)