Amb “Ñ” no anem pel món

Posted on 26 Desembre 2011

0


A les vigílies d’aquest Nadal, la mateixa setmana que el Plenari de l’Ajuntament de Barcelona acordava desvincular-se de la marca “España” en la seva promoció turística internacional (perquè li és un llast, segons els estudis més recents) i que el nou govern espanyol de Rajoy anunciava que volia incrementar la seva projecció cultural exterior, el govern Mas feia públic que pensava acomplir un compromís electoral del PP i reduir la presència de la Genralitat al món. Com recordava Toni Soler a l’ARA de diumenge, sota l’empara d’un concepte clau aquests temps, l’austeritat, s’hi amaga una voluntat clara de situar la projecció exterior de Catalunya en uns mínims d’inanició previs a la desparició final.

És cert que cal austeritat en totes les polítiques, però també ho és que això no pot ser excusa per fer desaparèixer les que són bàsiques per al futur, tant l’immediat com el de llarg termini. Si la internacionalització de la nostra indústria ha estat, en aquests darrers anys, el millor camí de fugida de la crisi espanyola, sense eines pròpies de projecció aquesta internacionalització s’assembla més a un campi que pugui que a una acció ordenada i factible, especialment per a la petita i mitjana empresa.

Es poden fer moltes bromes, cert, i des de l’unionisme -d’aquí i d’allà- se n’han fet moltes, i sovint amb demagògia fàcil, però Rajoy i el seu govern no han dubtat endeixar clara la voluntat d’engrandir encara més l’aparell internacionalitzador de la cultura espanyola, que no és pas petit: agregaduries culturals a totes les ambaixades, 76 seus de l’Insituto Cervantes al món no-hispanoparlant -que són edifics de propietat, molts d’ells magnífics i estratègicament situats-, 23 centres culturals a Amèrica Llatina, el Carib i Guinea -depenents del Ministerio de Asuntos Exteriores, a través de l’AECID- i els més de 30 milions d’euros de pressupost d’Acción Cultural Española -l’organisme que, des del 2010, agrupa les antigues i sovint desconegudes, però eficients, Sociedad Estatal de Acción Cultural en el Exterior, Sociedad Estatal de Commemoraciones Culturales i Sociedad Española de Exposiciones Internacionles. I tot aquest immens aparell definit pel que és el símbol del Cervantes, la “Ñ”, és a dir, una visió unitarista en la qual la única llengua és l’espanyol. Si en algun Cervantes s’ensenya català -pocs, ben poquets- és perquè Catalunya acaba pagant específicament, en aquest doble espoli que patim: paguem, com sempre, dues vegades.

I no podem oblidar que les identitats -lingüístiques, culturals, nacionals- existeixen en el món perquè les altres identitats les reconeixen com a tals. Les que viuen lànguidament somortes en un folklorisme de museu tancat a casa són, precisament, inexistents en el context internacional. Si no et coneixen, perquè no et reconeixen, no existeixes. I el reconeixement és, finalment, un pas necessari per a l’assoliment de la sobirania. De qualsevol sobirania.

Hi he insistit els darrers mesos i des de tots els punts de vista (vegeu la categoria “Projecció exterior” d’aquest mateix blog), però en la voluntat d’aprimar fins a l’infinit la nostra projecció exterior hi ha la voluntat de fer desaparèixer, poc a poc, sense estridències, la nostra pròpia identitat en el món. Diluir-nos en una identitat “Ñ”: “que surta el efecto, sin que se note el cuidado”, que deia aquell. Bé, a cops ni tan sols això.

Austeritat la que calgui, i quan calgui. L’Institut Ramon Llull té quatre oficines al món, amb una persona a cada ciutat, que treballen conjuntament per la Generalitat de Catalunya i per al Govern de les Illes Balears i que comparteixen espai amb les delegacions intrenacionals de l’Institut Català d’Indústries Culturals, que en té una més. Menys treballadors en total que en una seu ordinària del Cervantes.

(Publicat a http://diarigran.cat/ el 27 de desembre de 2011)