Cultura popular, cultura nacional (i 4): elogi de la contemporaneïtat

Posted on 11 Juliol 2011

0


Els components de la cultura popular i tradicional tenen arrels en realitats socials antigues, però, a hores d’ara, es desenvolupen en una societat radicalment diferent. Si saben conviure-hi, sobreviuen i creixen. I esdevenen icona de modernitat sense desprendre’s dels seus valors.

La cultura popular com a tal, entenent-la fins i tot des del vessant més històricista o tradicionalista, no és ni ha estat patrimoni de cap espai demogràfic, social i econòmic específic. Si reculem a l’època medieval o als inicis de l’època moderna, sembla indiscutible que hi ha uns mateixos trets estructurals en les manifestacions populars de cultura fossin desenvolupades per col.lectivitats de les poblacions més petites i allunyades o ho fossin per les de les ciutats del moment. És, en tot cas, en el moment de la revolució industrial quan apareix un tall en certa manera traumàtic, originat en els nous nuclis urbans, que neixen desetructuradament i com a suma de col.lectivitats provinents de zones geogràfiques diferents. És, en aquest moment, que distingir entre món rural i món urbà -potser millor, entre món agrari i món industrial- té una certa raó de ser, tot i que, ben aviat, aquestes noves col.lectivitats generaran les seves pròpies manifestacions -que seran, també, populars, encara que no, inicialment, tradicionals- o en reproduïran algunes de les seves zones originàries, mentre que és en el món rural on s’aniran mantenint, de manera cada cop més esllanguida, les manifestacions més històriques. Tot i així, és evident que el pas progressiu de la societat catalana agrària a la societat industrial significa un tall contundent en elements tradicionals de la cultura popular, especialment la festiva, molts dels quals -sortosament, no pas tots- no superaran la sotragada, per bé que també molts s’hagin recuperat contemporàniament -reinstaurant, repopularitzant i, a cops, reiventant la tradició.

Aquesta distinció entre món agrari i món industrial ha esdevingut buida de contingut, però, de fa ja unes quantes dècades, tant pel que fa a
la facilitat de la comunicació vial com a la difusió d’uns idèntics models culturals des dels mitjans audiovisuals, sense oblidar les darreres migracions de les comarques més allunyades als nuclis urbans més poblats.

I unes reflexions força semblants podríem fer pel que fa al pretès classisme de la cultura popular: universal en molts segles -quan només nuclis molt reduïts, les petites elits del poder econòmic, se’n sentien aliens-, si mai va restar al marge d’algunes de les classes socials sorgides arran de la revolució industrial -en tot cas, l’alta burgesia, no pas la menestral-, la realitat actual ha tornat a desdibuixar-ne, en un gruix considerable, les barreres.

La cultura popular, doncs, ve conformada per un seguit de manifestacions -tant individuals com col.lectives-, que abasten tots els àmbits de la vida quotidiana -tant de la rutina diària com del seu trencament festiu-, que són contemporànies de cada època -per molt que, tot sovint, tinguin arrels històrico-tradicionals-, que es donen en qualsevol espai físic i demogràfic -tant urbà com rural-, que defineixen trets característics de la comunitat -des de la concreció més delimitada fins a la nacional-, que presenten components d’especificitat dins la globalitat cultural -diferenciats, sense jerarquitzacions, de la cultura oficial i de la de masses- i que solen tenir nivells d’organització pròpia i definits en les relacions socials.

Una mostra evident d’això la podem tornar a trobar en l’eclosió contemporània del fet casteller. Avui les colles ja no s’amparen, com ho havien fet abans, en una adscripció social determinada ni són exclusivament agrupacions de persones que fan, només, castells. És evident que aixecar construccions humanes -i com més fermes i més altes millor- continua essent el nexe global i l’aspiració de cada colla, però també és evident que han esdevingut, amb més o menys ímpetu, entitats que canalitzen la participació de la ciutadania i que són centre de reunió, de generació d’activitats lúdiques i culturals diverses, amb el treball actiu de persones provinents de tots els estrats socials. I és indubatble, per posar un exemple prou significatiu, que, ara, el fet casteller és un fenomen important al Baix Llobregat, al Barcelonès, el Maresme i els dos Vallès -l’àrea, precisament, que recollí bona part de les diverses onades migratòries de la postguerra fins a finals de la dècada dels 60 del segle passat- i ha donat el salt cap a altres territoris molt diversos del país.

En els motius d’aquesta salt hi ha, sense dubte, l’expansió del model festiu de la Catalunya Nova, en el qual hi té un pes específic clau el seguici popular -bestiari, balls, diables i castells. Hi ha, també, el fet que els castells són un espectacle de masses, amb tots els elements necessaris per ser atractius als ulls d’una societat postindustrial. Primer, són molt visuals i plàstics. Així, a diferència d’altres elements de la cultura popular, és molt fàcil de centrar l’atenció en el conjunt global. I, encara més, fins i tot el més neòfit s’adona de quan han aconseguit el que volien. Són competitius perquè és fàcil, també, de saber qui arriba més amunt, qui fa estructures més complexes. Tenen un clar factor de risc, d’ànsia col.lectiva, la por de caure i la por de no assolir el que ha costat hores i hores d’assaig. Hi ha, com a component fonamental, la ferma i aclaparadora entrada de la dona a la vida de les colles i la seva participació en tots els aspectes de la seva activitat, castells inclosos -una entrada relativament moderna. I, finalment, la consciència de la voluntarietat i la solidaritat, la manca de professionalisme, la qual cosa subratlla l’adhesió de l’espectador a l’espectacle, facilita el pas de la simple visualització a la col.laboració i, per tant, el pas de veure-ho a viure-ho. I, per acabor-ho de reblar, ja fa anys que -com a novetat- passen per un moment dolç en la seva relació amb els mitjans d’informació i han sabut envoltar-se d’una certa aureola de modernitat.

Aquest fet, precisament, que els castells -al costat dels grups de foc- tinguin avui, a envistes d’entrar en el seu tercer segle d’atzarosa existència, aquesta significació de contemporaneïtat i adequació a l’actualitat urbana, en el sentit de no haver caigut, per mèrits propis i, potser, per demèrits aliens, en cap tipus de “carrincloneria” ni en una simple perpetuació etnològica o etnogràfica, ha acabat esdevenint cabdal. En el fons, per haver mantingut la seva essència integradora i el seu esperit lúdic, sense perdre les necessàries dosis de lluita i esforç que tenen una recompensa que mai no és individual, sinó pública i col.lectiva. Aquest sí que és, potser, el gran mèrit dels castells: sobreviure i superar-se en una societat eminentment individualista, quan són una mostra patent de tot el contrari.

El model festiu tradicional de la Catalunya Nova, un cop recuperat, revitalitzat i reactualitzat -a partir del primer postfranquisme-, ha esdevingut el model festiu en expansió, el model que ha estat assumit com a modernament propi per d’altres territoris. Els seus elements més emergents han arribat a la consideració de símbols, tòpics i marcs de referència no ja, tan sols, de la nostra cultura popular, sinó també de la nacional, entesa aquesta des d’una concepció globalitzadora.

Però això ens ha de fer plantejar, també, uns quants interrogants: primer que aquesta expansió emergent no acabi escombrant elements de la cultura popular i tradicional d’altres territoris, no acabi aconseguint un fals unitarisme -ells que tant l’hagueren de patir dècades enrera. El que és cert és s’han mantingut -i engreixat en popularitat encara- manifestacions locals com la Patum de Berga o sant Joan de Ciutadella -símbols, també, de la cultura nacional-, i les falles valencianes -massificades cap al mer espectacle plàstic per als visitants i com a atractiu lúdic, però plenament populars encara pel que fa a la seva organització interna, si més no una àmplia majoria. I les santantonades valencianes, illenques i del sud de Catalunya també mantenen una activitat plena.

En segon lloc, un repte de futur que se’ns apareix com a clau -i que hauria de motivar un altre conjunt de reflexions: com vehicular noves aportacions a la nostra cultura popular, a la nostra cultura nacional? Els castells no són un element “originàriament exclusivament català”, per entendre’ns: en la seva gènesi hi ha molts pòsits. Encara més: la tradició antiga i aïllada de les cercaviles de foc s’ha transformat en la tradició contemporània i massiva dels correfocs -que, com a tals, no tenen més de quaranta anys de “tradició”. Aleshores, com s’estructurarà, en aquestes primeres dècades del segle XXI, el procés de les noves aportacions, de les noves mutacions, de les noves evolucions?

Per esmentar un exemple ras i clar: si, a finals del segle XIX ens arribaren, de ben lluny, les havaneres, que, de fa tampoc tantes dècades, s’han acabat catalanitzant pel que fa a les lletres i han esdevingut un altre component clau del model festiu emergent a finals del segle XX -i no pas procedent, aquest, del model tradicional de la Catalunya Nova- i un indiscutit tòpic lúdic nacional, es donarà un procés semblant, per exemple, amb el flamenc o amb els sons provinents de l’altra riba del Mediterrani? Per què no? Per què, si hi ha un rock en català, no pot haver-hi flamenc?

Castanyada o halloween? És, de debò, un dilema fals? O estem a les envistes d’una certa evolució popular -i contemporània- de la tradició? I, si és així, qui i cap on la conduïrà?

Cultura popular, cultura nacional: elogi de la diversitat Post del 14 de juny de 2011 / Cultura popular, cultura nacional (2): elogi de l’evolució Post del 17 de juny de 2011 / Cultura popular, cultura nacional (3): elogi de la universalitat Post del 2 de juliol de 2011

Posted in: Cultura popular