Sonet de botifler

Posted on 9 Juliol 2011

0


D’entre els sonets atribuïts al Rector de Vallfogona (Francesc Vicent Garcia, 1582-1623), n’hi ha un que m’ha atret de sempre. Tot i que és dels de més dubtosa atribució, conté molts dels tòpics de la poètica barroca catalana -i del mateix Garcia, en especial. En  aspectes mètrics, com la combinació de rima fonètica alfabètica, de les cinc vocals gràfiques acompanyades d’un mateix so consonàntic oclusiu, o l’ús d’un decasíl·lab més o menys a la italiana, allunyat del clàssic català. També en qüestions retòriques, com la insistent iteració anafòrica a l’inici de cada vers, que ens du a l’esclat final, veritable epifonema de tot el sonet. A banda dels exemples evidents de la castellanització de la llengua literària. M’ha atret sempre per tot això, i pel seu protagonista. Bé, pel protagonista, el to i la ideologia que se’n desprèn:

A D. CRISTÒFOL D’ICART

Si dec als oficials, si a ningú pac,
si el sombrero del cap no em desapec,
si no porto diners i sempre bec
si m'inflo de cotó per no ser flac,

si quan se fa de nits de tots m'amag,
si a l’home més discret el tinc per llec,
si, oint parlar a tots, a ningú crec,
si als papers de l’amor tinc un buirac,

si porto tres sortijas al dit xic,
i al qui les mira tinc per un badoc,
i a la marina pujo sobre un ruc,

si tinc males entranyes, si só mic,
si a la millor bellesa tinc en poc;
qui podrà dir que príncep ser no puc?

Cristòfol d’Icart i de Queralt, segon fill de Joan d’Icart i Carcasona i de Cecília de Queralt, heretà, el 1605, encara menor d’edat i a la mort del seu germà gran -Francesc-, el senyoriu de Torredembarra –el meu poble, ai las. Ostentà una quantitat considerable de títols nobiliaris: baró de Torredembarra, de Vespella –el poble del meu pare- i de Castellet, senyor de Gallifa, de Cubelles, de la Bieda i la Gornal, del Molí de la Riera –el poble d’una meva àvia- i del mas de Clarà i, entre d’altres més, cavaller de Sant Joan i d’Alcàntara. Estava emparentat, per part de mare, amb els Queralt, una de les famílies més poderoses de la noblesa catalana -i que, aviat, es farien amb el senyoriu de Torredembarra. Cristòfol d’Icart –que morí el 1653, deixant, en testament efectuat a Madrid, els títols al seu fill Joan, el darrer senyor torrenc del llinatge Icart- degué ser força conegut més enllà de les nostres contrades, entre d’altres raons per la seva afiliació al bàndol dels botiflers: va ser un partidari declarat de Felip IV, per la qual cosa va ser perseguit pels defensors de la Generalitat, i hagué d’anar a viure a Madrid. El 1641 va redactar, per al rei espanyol, un informe en el qual proposava una estratègia per derrotar les forces franco-catalanes. I això que era nét, besnét i rebesnét de batlles generals de Catalunya. A través dels Queralt, el degué conèixer directament Francesc Vicent Garcia. Sacerdot a Vallfogona de Riucorb, en la zona d’influència directa d’aquests, senyors de Santa Coloma -avui de Queralt-, mantingué molts contactes amb Onofre Reart, bisbe de Vic i parent, també, d’aquests.

No sabem, ara per ara, si el sonet és, realment, del Rector o no. Si ho fos, seria escrit bastant abans de la Guerra dels Segadors i, per tant, la visió que es desprèn de Cristòfor d’Icart potser és prèvia a la seva afiliació bèl·lica als botiflers –tot i que ja havia donat mostres fefaents de les seves idees en vida de Garcia. Si l’autor és un altre -un hàbil seguidor del Rector-, sí que pot ser escrit arran de la Guerra. Sigui com sigui, el sonet deixa ben clara la visió que tenia l’autor d’aquell baró de Torredembarra: mal pagador, maleducat, afeccionat a la beguda, presumit en excés, estúpid, mal amant, amb males entranyes. I botifler. Per molt que sigui un sonet hiperbòlic, té una gens enganyosa càrrega política -i no he vist que ho hagi fet notar mai ningú amb aquesta contundència. De fet, no és estrany: s’ha oblidat massa sovint la càrrega austriacista -antiborbònica- de molta de la producció poètica del Barroc català.

Aquest sonet, amb tot, no és l’únic poema dedicat a un membre de la nissaga nobiliària torrenca: Pere Serafí (1505?-1567) ja n’havia dedicat dos a Contesina d’Icart. Filla d’un Cristòfol anterior, senyor de Torredembarra a partir de 1531, batlle general de Catalunya i alcaid del Castel Nuovo de Nàpols, i d’Isabel Agustí, germana de l’humanista Antoni Agustí, arquebisbe de Tarragona, Contesina era, també, germana de Lluís d’Icart –posterior senyor de Torredembarra i també batlle general de Catalunya- i cosina germana de Lluís Pons d’Icart –l’autor renaixentista del Llibre de les grandeses de Tarragona. Es casà amb Guerau III de Queralt, senyor de Santa Coloma, amb qui tingué diversos fills, entre els quals Pere, que esdevingué el primer Comte d’aquell casal. La seva mare, Isabel, en restar vídua, es casà amb Ferran Folch, el segon i popular duc de Cardona. Déu n’hi do, doncs, quants títols i quantes nissagues il·lustres al seu voltant.

Contesina fou la primera dels Icart en emparentar-se amb els Queralt –com feu després el pare del Cristòfol retratat, mai millor dit, en el sonet que acabem de llegir-, en una sèrie successiva de relacions familiars que acabarien, a finals del segle XVII, amb l’assumpció del senyoriu de Torredembarra per part dels comtes de Santa Coloma, després que morís sense descendència Joan d’Icart, el fill del Cristòfol del sonet i el succeís la seva germana Cecília i, posteriorment, encara una altra germana seva, Maria, casada amb Onofre-Joan de Reart.

La nostra Contesina, que morí el 1585, degué conèixer Pere Serafí a Barcelona, on els Queralt hi tenien casa. Tant per línia paterna i materna com per casament, pertanyia a les famílies més potents del món polític i del món cultural del Renaixement català. No ens hem d’estranyar, doncs, que Pere Serafí li dediqués dos poemes galants. El primer és un sonet acròstic en castellà. El segon, un cant d’amor en català, també d’estil petrarquista i amb un clar regust a Ausiàs March, que a la tornada diu:

I així suplic, angèlica figura,
que amb càntic dolç me vullau consolar
car, si no ho feu, per mi es pot ordenar
càntic de morts, per ma desventura.

De Contesina a Cristòfol, doncs. Del XVI al XVII. De la visió idíl·lica de Serafí a la burlesca de Garcia –o d’un seguidor seu. La decadència política i moral de l’aristocràcia catalana. Del país oficial. Potser m’he desviat una mica de la drecera, però el sonet del Rector s’ho mereix: el seu context ens serveix per entendre la ideologia de molts dels autors del nostre Barroc i el comportament d’una part important de les classes dirigents.

Un exemple clar de tot això fou, precisament, Dalmau de Queralt, segon comte de Santa Coloma i fill de Pere de Queralt i d’Icart -i, per tant, nét de Comtesina i parent de Cristòfol. Protagonista dels fets del Corpus de Sang de 1640, desencadenants de la Guerra dels Segadors, Dalmau de Queralt és -perquè ens entenguem- el Virrei que maten els segadors en la cançó popular origen del nostre himne nacional -uns altres versos relacionats amb els Icart, doncs.

Al Comte Dalmau no només el van matar en la cançó. També en viu i en directe, com aquell qui diu.