La diplomàcia cultural: creativitat, indústria i identitat (quatre anys pel món)

No és el mateix la difusió de la cultura a l’exterior que la diplomàcia cultural. Això, que pot semblar una obvietat –però que és una premissa fonamental-, ho afirmava l’expert mexicà Andrés Ordóñez a l’inici d’una reflexió sobre la importància de la cultura en tota acció diplomàtica. Hi establia quatre paràmetres:

1. La cultura és una peça estructural del desenvolupament econòmic i social d’un país. I la diplomàcia no deixa de ser, en un de les seus múltiples components, un instrument d’actuació externa que ha de servir, també, per millorar les condicions internes.

2. La cultura és un camp estratègic en aquest desenvolupament, com ho són la biotecnologia, les noves tecnologies i l’educació –Ordóñez hi afegia la indústria militar, però em sembla, si més no i sortosament, que aquest no és el nostre cas.

3. La cultura és, a més, una punta de llança dels objectius econòmics, industrials i polítics d’un país.

4. I, finalment, la cultura és un instrument de reconeixement internacional d’un país. Si vostès volen –utilitzant ja una terminologia més pròpia- d’una identitat nacional o, potser encara més precisament, d’una identitat cultural

Certament, no hi ha país amb una veritable influència en el món d’avui que no tingui una indústria cultural forta –o l’estigui construint a marxes forçades, conscient de la seva potència. I això s’ha evidenciat de manera molt significativa amb l’entrada del nou segle i la implantació de la societat del coneixement. Si entenem la indústria cultural com la conformada al voltant de la circulació dela creativitat en el mercat –és a dir, la circulació de la producció en arts escèniques, arts visuals, patrimoni, música, editorials, agències literàries, audiovisual, moda, arquitectura, disseny, publicitat…-, podem recordar que l’any 2006, segons la UNESCO, la indústria dels mitjans de comunicació i la cultura representava més del 7% del PIB mundial, si fa no fa 1’3 billons de dòlars, més del doble que els ingressos provinents del turisme. Només a Catalunya, el valor de la producció de les indústries de la cultura i la comunicació l’any 2005 fou d’aproximadament de 3.579 milions d’euros. La Comissió Europea –amb xifres encara centrades només a la Unió de 15 Estats- calculava que el sector va facturar més l’any 2003 que les TIC o el sector de l’automòbil. Una indústria cultural potent i una creativitat d’excel·lència conformen, avui, el que s’entén per una societat avançada. Perquè, si no hi ha aquesta creativitat de qualitat, la indústria pròpia esdevé subsidiària d’altres identitats –i, si no hi ha la indústria, la creativitat resta invisible o ha d’utilitzar viaranys indirectes per a expressar-se. I, si som una societat avançada, no podem romandre tancats a casa.

És evident, doncs, que la cohesió interna –de casa nostra, clar, però també de tota Europa- necessita d’una articulació entre les polítiques educativa, econòmica, comercial, financera, cultural i exterior conformada, a més, com una estratègia planificada dirigida, també, a l’expansió comercial i la influència política. Sense aquesta estratègia no hi ha diplomàcia cultural. De fet, la suma de tots aquests components és la base de la diplomàcia cultural. Però, no només això.

Hi ha una altra premissa evident –que, de tant que ho és, esdevé tautologia: la projecció exterior és fonamental per a qualsevol país. Una nació–una identitat, una cultura- ho és perquè té totes les condicions internes per a ser-ho –per a diferenciar-se de totes les altres-, però també ho és perquè aquestes altres la reconeixen. Per això, precisament, la promoció exterior és fonamental per a qualsevol cultura, i encara més en un món essencialment global, globalitzat també culturalment, on la pròpia existència és ratificada pel reconeixement dels altres. És fonamental per a totes les cultures, i també –potser encara més- per una cultura que no és assumida com a pròpia per cap gran Estat, que no té cap diplomàcia política potent que jugui a favor de la seva promoció exterior. La diplomàcia cultural és clau per a totes les identitats, i ho és encara més per a aquelles que no tenen diplomàcia política pròpia.

El professor Paolo Fabbri, en la cloenda del Congrés d’ECREA, celebrat a Barcelona el 2008, sostenia que una cultura, per a existir i créixer davant dels nous reptes d’aquest segle, necessita de dos conformants sincrònics: 1) autodefinició –l’afirmació de la pròpia identitat- i 2) traducció –dirigir-se a les altres cultures. És el que volia dir Umberto Eco quan va respondre, a una pregunta sobre quina era la gran llengua d’Europa, amb una altra afirmació rotunda: “la llengua d’Europa és la traducció”. Ho és, indiscutiblement, en el camp literari: per a la recepció de l’obra d’un escriptor –que és el pas posterior al de la creació-, l’important no és la massa crítica dels lectors de la llengua en què escriu –en què realitza la creació-, sinó poder arribar a tots els lectors de totes les llengües –o com més, millor- a través de la traducció. És a dir, per a un escriptor com Bernardo Atxaga, que realitza la seva creació en euskera –una llengua europea amb un nombre de lectors reduït-, el millor camí per a la recepció majoritària de la seva obra no és canviar de llengua –perquè d’això se’n ressentiria, factiblement, la seva creació-, sinó aconseguir –com ha aconseguit- que una editorial nordamericana de prestigi la tradueixi sistemàticament a l’anglès, una altra d’espanyola al castellà i així successivament –incloent-hi, com és el cas, el català.

Ho deia l’ambaixador Montobbio, en un seminari sobre diplomàcia cultural, al CCCB, fa pocs anys: la diplomàcia cultural és un traductor d’identitats. Ho és, sense cap mena de dubtes. La diplomàcia cultural és que el nostre “nosaltres” sigui conegut pels “altres”. I també és construir un “nosaltres” comú amb els “altres”. El lema, precisament, que l’Institut Ramon Llull va triar per a la Fira del Llibre de Frankfurt 2007: “cultura catalana: singular i universal”. La cultura és, així, tant l’ensenya de la nostra identitat singular com allò que ens fa més homologables als altres i ens converteix en universals. Perquè la identitat col·lectiva –nacional, cultural- no deixa de ser la suma de dos eixos, un de vertical –on hi ha realitats com la tradició i el territori- i un altre d’horitzontal –en el qual hi figuren l’època i el context. La diplomàcia cultural, doncs, és traducció, és allò que converteix el singular en universal, que ens insereix en la universalitat des de la pròpia singularitat. Que situa la nostra tradició en el present i el nostre territori en el món. Anant més enllà, la diplomàcia cultural és el que ens permet donar el pas de la internacionalització d’una cultura a la seva plena participació en la cultura global.

I,  per a un país sense una diplomàcia política reconeguda internacionalment –i que, majoritàriament, forma part d’un Estat que ni es planteja a incloure-la en les seves legacions diplomàtiques-, la diplomàcia cultural és un instrument insubstituïble –perquè té un clar valor afegit. De fet, no hi ha organismes internacionals que reconeguin o deixin de reconèixer la diplomàcia cultural. Ans el contrari, no hi ha criteris de frontera política per al seu reconeixement, sinó que és l’acció positiva la que fa que sigui reconeguda. La cultura catalana ha viscut, els darrers anys, múltiples exemples d’això. Ha estat la convidada d’honor en esdeveniments internacionals de rellevància: les fires del llibre de Guadalajara –Mèxic- 2004 i Frankfurt 2007, els festivals internacionals de música i teatre de Guanajuato –Mèxic- 2008 i Bogotà 2010, l’Expolangues de París 2010… En tots aquest casos –i molts d’altres-, la cultura catalana ha ocupat el mateix lloc que en edicions anteriors havien ocupat o cultures assumides com a pròpies per Estats o, directament, Estats. Als actes inaugurals hi han intervingut, al costat d’autoritats polítiques vingudes dels diversos territoris de llengua catalana, ministres o autoritats d’alt rang del país on se celebrava l’esdeveniment –amb el mateix nivell protocol·lari de quan els convidats eren Estats. Una demostració de com la nostra diplomàcia cultural, per la via del fet i de l’acció, és reconeguda internacionalment, tant com qualsevol altra –o, millor, tant com les altres que són igualment actives. A més, aquest és un camí que només es pot fer –com en els exemples que acabo de recordar- a partir d’aliances amb actors d’arreu, de cada indret. La recerca d’aquestes aliances és un altre dels objectius de tota diplomàcia cultural. I de la nostra en especial.

Per tal d’aconseguir-les, no podem obviar, de cap de les maneres, que la projecció exterior de la cultura catalana té facilitats –de les quals la diplomàcia cultural se’n serveix-, té dificultats –a les quals ha de vèncer- i té instruments –que li són prou útils. Vegem-ho:

1. Tenim facilitats objectives:

1. el talent, l’excel·lència i la rellevància quantitativa i qualitativa dels creadors catalans -tant en la tradició com en la contemporaneïtat- i d’alguns dels seus elements més definitoris: en l’art (Miró, Dalí, Tàpies, Barceló… fins i tot el primer Picasso), en l’arquitectura (Gaudí, Jujol, Sert, Miralles, Calatrava…), en la música (Casals, Savall…) i el cant (Carreras, Caballé…), la literatura medieval (Ramon Llull, Tirant lo Blanc…), la narrativa moderna d’èxit (Rodoreda, Cabré, Sánchez-Piñol, Monzó….)…; i també en la cuina (Adrià i les altres “estrelles”); sense menystenir la rellevància mediàtica del seu esport (el FC Barcelona, la USAP de Perpinyà, els Jocs Olímpics de Barcelona, el Circuit de Catalunya, Rafael Nadal, Pau Gassol…);

2. la rellevància de Barcelona com a capital cultural internacional, i d’altres ciutats (Mallorca, València, Perpinyà…) en àmbits concrets;

3. i la rellevància de la indústria cultural pròpia, especialment l’editorial i l’audiovisual, però també la dedicada a esdeveniments musicals o a l’art contemporani

2. També tenim, però, dificultats patents :

   1. la hipotètica identificació dels creadors amb la comunitat cultural –o nacional: no sempre ni a tot arreu Miró, Gaudí o Carreras, per exemple, són reconeguts com a artistes catalans;

   2. la imatge parcial d’una cultura només històrica que es té en alguns àmbits, especialment els universitaris: es reconeix l’existència d’una identitat medieval –Ramon Llull, Ausiàs March, la Corona d’Aragó…-, però no d’una identitat contemporània –que se subsumeix a l’espanyola o a la francesa;

   3. la inexistència d’un únic nom del territori –dels territoris- on s’emmarca la cultura: Catalunya és una marca prou coneguda –a cops, però, amb desconeixement de la seva concreta ubicació, de la seva extensió o de la seva realitat política-, com ho són Mallorca/Balears i –amb menys intensitat- València, però no hi ha cap nom reconegut per a la totalitat dels territoris –de fet, l’únic existent, ara per ara, Països Catalans, ni tan sols ho és majoritàriament a l’interior;

   4. la manca d’estructures de diplomàcia política de suport: l’existència d’oficines de representació pública –comercial, cultural, turística…- i de delegacions del Govern de la Generalitat a l’exterior són una bona plataforma d’acció, però, malauradament encara no de diplomàcia política reconeguda com a tal;

   5. i el debat intern sobre els components de la identitat, les seves característiques, els seu territori o territoris, que traspua inevitablement a l’exterior, i sovint de manera tergiversada a partir d’altaveus no directes, com és la premsa de la resta de l’Estat.

3. Per a superar aquestes dificultats i aprofitar les facilitats, tenim a mà instruments que poden ser, si més no, suficients:

   1. l’acció dels mecanismes unitaris d’actuació: l’Institut Ramon Llull –consorci de projecció exterior de la llengua i la cultura creat pels governs de Catalunya i les Illes Balears- i la Fundació Ramon Llull –organisme de diplomàcia cultural creat pels governs d’Andorra, Catalunya, les Balears i els Pirineus Orientals, l’ajuntament sard de l’Alguer i una xarxa específica d’ajuntaments valencians, és a dir, tots els territoris de la llengua, repartits en quatre Estats-, que han d’actuar com a element de planificació estratègica i d’acció directa, tant pel que fa als grans esdeveniments com a la presència quotidiana dels creadors catalans al món (amb la raonada incertesa que aquests mecanismes, construïts fonamentalment entre 2007 i 2009, minvin considerablement en la seva representació arran de les eleccions d’aquest 2011);

   2. l’acció dels mecanismes propis de cada govern: les ambaixades d’Andorra –en especial davant els organismes internacionals, com la ONU o el Consell d’Europa- i la seva pertinença als més estrictament dedicats a aspectes culturals –com la UNESCO i la Unió Llatina-; les delegacions del Govern de la Generalitat –Unió Europea, París, Berlín, Londres, Nova York i Buenos Aires- i els seus organismes a l’exterior; la delegació del Govern de les Illes Balears davant la Unió Europea…;

   3. la utilització dels símbols més coneguts internacionalment –i amb menys dubtes d’identificació- per al reconeixement de la catalanitat cultural, des de la concepció que un símbol, per a ser universal, ha de formar part d’un sistema, d’un discurs organitzat –Barcelona, per exemple, només és símbol quan assumeix pertànyer al sistema propi de la catalanitat, i capitalitzar-lo;

   4. el compromís dels protagonistes contemporanis –creadors i promotors de la indústria cultural- en aquesta identificació i la distinció entre el debat intern dels símbols i la seva utilització sense debat a l’exterior –el que podem anomenar la gestió dels estereotips;

   5. i l’actuació a partir de l’autoestima de la pròpia identitat,els seus símbols i els seus protagonistes, allò que el professor Fabbri anomenava l’autodefinició

Alguna d’aquestes dificultats, la cultura catalana les comparteix amb d’altres cultures a bastament reconegudes internacionalment. El Goethe Institut actua per a la cultura en alemany –que va més enllà d’Alemanya; l’Instituto Camoes per a la cultura en portuguès –que va més enllà de Portugal; l’Instituto Cervantes per a la cultura en espanyol –que va més enllà d’Espanya… El mateix succeeix amb els organismes de diplomàcia cultural britànics i francesos… Aquesta és una característica dels instruments europeus: cada llengua en té un i cadascun té una llengua –amb exemples tan simbòlicament clars com el Cervantes, que, per logo, utilitza una lletra que no existeix en les altres llengües que es parlen a l’Estat. I això és el que ha estat i ha de ser l’Institut Ramon Llull: un únic instrument per a una llengua que té més d’un territori. Com deia Joan Fuster, la resta és “qüestió de noms”. I, com vàrem poder comprovar, per exemple, en molts moments previs a l’anada a Frankfurt el 2007 –però també durant el desenvolupament de la Fira-, la clau del nostre èxit rau, precisament, en la força d’anar junts. Catalunya pot esdevenir motor, certament, i força vegades ho és, però, si més no en matèria cultural –de creativitat i d’indústria-, no hi ha altre camí que aquell que ja Ramon Muntaner, en la seva Crònica medieval, exemplificava en la mata de jonc: la força d’anar tots junts, tots i cadascun dels territoris que compartim una mateixa llengua i unes mateixes expressions culturals.

A la vegada, alguna de les altres dificultats pot acabar esdevenint més teòrica –o anacrònica- que real. Conversant amb la que era, en aquell moment, la directora d’un institut de projecció exterior d’una llengua que es parla en més d’un continent i alguns estats, ja fa un temps, li vaig dir alguna cosa semblant a això: “Vosaltres ho teniu més fàcil que nosaltres, hi ha gairebé mitja dotzena de diplomàcies polítiques al vostre servei”. La seva resposta va ser ràpida: “No creguis. A banda de la utilitat del serveis diplomàtics tradicionals o no, l’important és tenir creadors moderns i contemporanis coneguts i valorats universalment i una indústria sòlida. En això, ho teniu millor vosaltres que nosaltres, que no ens podem inventar una tradició moderna que no tenim. Vosaltres, en canvi, sí que us podeu inventar una diplomàcia cultural potent. De fet, fins i tot podeu acabar tenint diplomàcia política”.

I tampoc no hem de partir, en cap moment, d’una sensació d’inferioritat –que aquesta és la nostra màxima incertesa. L’exemple de la llengua és clar. Més enllà de dificultats d’ús social, de la situació jurídica i de la seva diversitat en tots els territoris –és a dir, dels factors interns, que existeixen-, el català no és ni una llengua minoritària ni inferior. Té més de 10 milions de parlants, el que la situa com a dotzena llengua de la Unió Europea pel que fa a massa crítica. A l’actual Europa dels 27 estats hi ha 40 llengües parlades per almenys 300.000 persones-que és el nombre de parlants de la més petita de les oficials de la Unió, el maltès. Si el català és una llengua minoritària, com hem de definir les 28 que tenen menys parlants? El català tampoc no és una llengua estranya pel que fet que es parli en societats plurilingües. Així, sense moure’ns de la Unió, són plurilingües 23 dels seus 27 Estats -només no ho són Dinamarca, Hongria, Portugal i Txèquia, sense oblidar, però, que el portuguès i l’hongarès, en canvi, són llengües que van més enllà del seu país d’origen. I que el català no sigui oficial de cap gran Estat –com a tal, només ho és d’Andorra- és, certament, una anomalia interna, però no ha de ser un handicap extern: a la mateixa Unió Europea 30 milions de persones tenen una primera llengua que no és oficial al seu Estat. I aquesta és una realitat no només europea: a Colòmbia es va aprovar fa un parell d’anys una llei que reconeix l’existència, a més de l’espanyol –que és, ara per ara, l’única oficial-, de 68 altres llengües, algunes de les quals tenen menys de mil parlants i poques de les quals més de cent mil. El català, finalment, és, en aquest context, una llengua moderna: és transfronterera –es parla en quatre Estats-, acostumada a conviure amb d’altres llengües –cap catalanoparlant és monolingüe, sinó que és, si més no, bilingüe, perquè té, també, una plena competència en castellà, francès, italià o sard, i en alguns casos en dues d’aquestes-, que tradueix i és traduïda –és la desena llengua més traduïda d’Europa- i que té un espai propi en les noves tecnologies –la vuitena/desena mundial en diversos rànquings d’internet i l’única que té domini propi a la xarxa. En el món, el català no és, clar, una de les grans llengües, però tampoc una llengua minoritària. I no ho és que la seva docència arribi a més de 160 universitats d’arreu del món.

Per tot això, la feina de situar o resituar en el mapa global la singularitat de la nostra creació –i, en conseqüència, els nostres productes culturals tant històrics com contemporanis- és fonamental. Les exposicions sobre l’art català del segle XX presentades el 2007 al Museum für Angewandte Kunst, el Deutches Architekturmusem, el Fotografie Forum International i el Kunstverein de Frankfurt, el Metropolitan Museum de Nova York, el Van Gogh Museum d’Amsterdam i la Fundació Maeght de Saint-Paul de Vence –amb una formulació independent cadascuna, basades en un període concret o en un llenguatge artístic específic, però amb la clara voluntat d’establir un relat conjunt-, al costat de les centrades en un únic artista –com les dedicada a Miró pel MOMA de Nova York el 2008 i per la Tate Modern a Londres aquest 2011- i la presència en la Biennal de Venècia des de 2009, conformen, precisament, una estratègia de singularitzar l’art català des de la reivindicació històrica i l’afirmació contemporània i, així, refermar el procés d’internacionalització dels nous creadors. La identificació de la tradició com a marc de la creació actual.

En síntesi, tenim talent, tenim excel·lència i tenim coneixement, i hem de treballar pel reconeixement,. I, per a això, ens calen instruments potents i el compromís de tots els agents implicats. Si ho aconseguim, en surt afavorit el país, els seus creadors i la seva indústria. L’èxit indiscutible i reconegut de vendes i traduccions a partir de Frankfurt 2007, ha afavorit creadors i indústria, però també ha servit per aprofundir en el coneixement i reconeixement de la identitat. Frankfurt 2007 és un exemple de l’encert de l’aposta per la diplomàcia cultural com a via exterior –no com l’única, evidentment, però sí com a estratègicament fonamental. A més, els èxits a l’exterior, amb una realitat com la nostra, tenen un altre component positiu, el que podríem anomenar efecte “boomerang” en la política interior: el reconeixement exterior i la mobilitat d’artistes i de produccions estimula la creació interior i reforça la indústria cultural gràcies al valor afegit, no tan sols de més contractacions, sinó de l’extensió de les possibilitats de difusió. I més encara: subratlla l’autodefinició i el sentiment de pertinença. Recordem, sinó, l’ampli retorn a casa nostra dels llargs aplaudiments al discurs de Quim Monzó en l’acte inaugural de Frankfurt 2007 o del ressò que va donar la premsa d’aquí al recital de poesia catalana que va oferir a Nova York, el mateix any, Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson, per esmentar només dos exemples…

La cultura catalana d’avui té tots els ingredients necessaris per aprofundir en aquesta via. Julià de Jodar assenyalava, fa un temps, aquets quatre trets definitoris de la comunitat cultural catalana contemporània: 1) pertinença 2) pluralitat d’orígens 3) voluntat d’adaptació als canvis 4) voluntat d’internacionalització. Hi podríem afegir 5) talent i excel·lència en la creativitat, i tindríem el fonament d’una projecció exterior de prestigi, sòlida i universal. I, més encara, posem-hi 6) sistematització 7) instruments i 8 estratègia. Aleshores, tenim una diplomàcia cultural eficaç.

Com ha reiterat una i altra vegada Joan Manuel Tresserras, la radicalitat es mesura per l’eficàcia –i no per la verbalitat. Per això, la diplomàcia cultural és un clar espai de sobirania. La sobirania que ens ha de permetre dur al món dos dels nostres màxims actius, indústria i cultura. És a dir, també identitat.

Etiquetat: cultura, Europa, Frankfurt, literatura, Mèxic, projecció exterior, Venècia

Posted in: Gent/país/món, Projecció exterior