Cultura popular, cultura nacional: elogi de la diversitat

Posted on 14 Juny 2011

1


Una cultura nacional té molts conformants. La llengua n’és un, i ben possiblement el més clarificador a primer cop d’ull, el que se’ns evidencia amb més fermesa. N’hi ha, però, molts d’altres, com ara tot allò que defineix el món de la cultura popular i tradicional, tant en els aspectes més íntims, personals i familiars, com en els més col.lectius, socials i festius. Ara bé, en la cultura popular, com en la cultura nacional, no hi ha res d’unitarista ni hi ha res d’immutable. Els diversos territoris desenvolupen, per motivacions geogràfiques, sòcioeconòmiques, històriques, climatològiques…, evolucions distintes del pòsit comú, sovint heretat de realitats més antigues, anteriors, fins i tot, al període constitutiu de la comunitat nacional. El pas del temps, a la vegada, també fa evolucionar constantment, en un dia a dia gairebé imperceptible, però abassegador en el transcurs dels anys, tots i cadascun d’aquests conformants de la cultura nacional. I també, és clar, de la cultura popular.

El nostre país, tant per als qui el volem de Salses a Guardamar com per als qui el creuen de Portbou a Alcanar, presenta una rica coexistència de geografies prou distintes. I, també, parles, costums i vivències prou diverses. En una extensió sensiblement reduïda, hi conviu una rica pluralitat, ben poques vegades reconeguda, sovint menystinguda. D’aquesta diversitat en neix, però, la consciència de pertànyer a una globalitat. Vull dir que la consciència de formar part d’una realitat comuna no es basteix damunt entelèquies ni a partir de mapes: es fonamenta en el fet de poder comprovar com aquell territori que consideres el teu té la mateixa llengua que d’altres de veïns i de propers -ni que es parli amb constatables diferències-, que la seva evolució històrica també és la mateixa -ni que presenti, de vegades, una distinta cronologia-, que la manera d’entendre l’organització social, els rituals i la festa és, a grans trets, coincident -ni que en un lloc s’hagi mantingut el que ha desaparegut en un altre o un cert element s’hi hagi acabat desenvolupant amb d’altres formes. En definitiva, quan te n’adones que la suma d’aquests territoris fa un tot, conforma un políedre conjuntat. Un país.

Per això, si ens sentim pertanyents a una realitat comuna superior -un país, una nació, Catalunya, els Països Catalans…-, és perquè ens sabem ciutadans i ciutadanes d’un territori concret. Podem viatjar, viure a fora, però sempre hi ha un tros de món, uns quants quilòmetres quadrats, una gent…, que reuneix allò que és essencialment nostre: entenem tot el que diuen i com ho diuen -des de les frases fetes i les expressions més col.loquials fins els mots lligats a les feines de la terra o del mar, els noms dels ocells, les plantes o els peixos-, el paisatge no ens sorprèn en cap moment, del que s’hi menja en reconeiexem tots els sabors, no cal que ens expliquin què és el que es fa en aquella festa. Som a casa.

El meu territori -que el reconec des del Garraf i l’Ordal fins al Montsant i la serra de Prades, des del mar fins allí on la Conca de Barberà topa amb la Segarra- és un de tants exemples de com aquesta plural diversitat havia estat tradicionalment considerada com a subsidiària pels grups dominants, culturalment i socialment, en els successius intents de reconstruir la nostra identitat global. Des d’una visió d’una Catalunya emmirallada en i per uns territoris concrets -i, conseqüentment, per unes realitats també prou concretes-, s’han arribat a bastir discursos tan empobridors i volgudament empetetidors com el de la irrisòria “Catalunya catalana”, tot pensant que es podia construir tota una nació prescindint-ne de bona part. És la visió d’una Catalunya -impossible pensar, ja, en els Països Catalans- tan poca cosa que només podia admetre un accent a l’hora de parlar, una festa per viure, una dansa per ballar… I aleshores hi havia, tan sols, “la” manera de parlar, “la” festa, “la” dansa… I totes les altres danses -no només les de les Illes o les del País Valencià, també les que es ballaven i es ballen d’una banda i l’altra del Pirineu fins a l’Ebre- semblava que fossin menys catalanes; els castells i els diables, sinònim de barbàrie; les falles i els focs, costums alienadors; els bous, penyora de submissió…

Anys i panys d’un folklorisme oficial i oficialista van voler fer-nos creure, doncs, que el nostre país era tan pobre que donava per tenir només una mostra de cada cosa. Que hi havia d’haver una única dansa nacional. Un únic vestuari festiu, una única música, un únic paisatge, una única gastronomia. I, no pas casualment, festes, danses, músiques, paisatges, geografies… no compartides per tots els territoris del país.

Havien volgut fer-nos oblidar que la jota es balla -o es ballava fins no fa massa- dels Pirineus a l’Ebre, a més del País Valencià i les Illes. Que les bitlles són un joc rural que, amb variants, es practicava arreu, i que encara es manté al Montsant i als Pirineus. Que el foc i la pirotècnia són components de centenars de festes de dalt a avall de les nostres terres. Que la pilota no només és valenciana, que de trinquets també n’hi havia al Principat, però no tan sols a les terres de l’Ebre, on encara avui es juga a pilota, ni que sigui només ocasionalment, sinó més amunt i mar enllà. Que de diables i dimonis en podem trobar d’una banda a l’altra, ja sigui per Sant Antoni, el Corpus o les festes majors, ni que no vesteixin idènticament ni utilitzin la mateixa utilleria. Que pujar un damunt de l’altre ho ha fet molta gent del país, això sí, amb tècniques diverses, com els castellers closos dècades enrera en el triangle Tarragona-Valls-Vilafranca, les muxierangues valencianes, les moixigangues de diversos indrets del Principat o els contrapassos pirinencs de la Pila. Que de moros i cristians no només n’hi ha al País Valencià, ni que a d’altres llocs es diguin d’altra manera, com ara turcs i cavallets. Que de falles, en data distinta i amb diversa presentació, n’encenen des del sud alacantí fins a l’Alta Ribagorça, les Valls d’Àneu o la Vall d’Aran, sense menystenir la proliferació nacional de focs i fogueres per sant Joan. Que de representacions teatrals religioses, populars i de caire tradicional, al temple o al carrer, en trobem, històricament i en l’actualitat, de dalt a baix, a tot arreu, es diguin comèdies, misteris, passions, vides, històries, miracles, sermons o balls. Que…

La recuperació festiva de les dues darreres dècades del segle XX i la superació de bona part d’aquells tòpics més tronats del folklorisme oficialista han aconseguit un reviscolamanet de moltes de les activitats de la cultura popular condemnades a l’oblit i l’aparició d’un seguit de col.lectius, agents i estudiosos que han reivindicat la concepció d’una cultura diversa en el context unitari, plural dins unes constants comunes i, especialment, ben viva i reviscuda per damunt de postal resclosides.

I és, des dels posicions més conscients de la identitat nacional, que s’ha de fer entendre amb més força que mai que el nostre país, insistim-hi, no és tan poca cosa com per tenir una única -o dues, tres o quatre- festes, danses o músiques nacionals. Que si hi ha una llengua però moltes i molt diverses maneres de parlar-la -i cap és millor que l’altra, i cap és “la manera” de parlar-la-, en la cultura popular -que també és un codi col.lectiu, social, nacional- s’esdevé el mateix. Amb els tòpics, l’oblit i la ignorància l’únic que fem és alimentar una política de castració nacional.

Posted in: Cultura popular