De l’ocupació de l’espai públic: agressions i transgressions

Posted on 16 febrer 2017

0


El que ha succeït a Barcelona amb l’estàtua de Franco davant del Born i la instal·lació de Llum BCN al Fossar de les Moreres ha servit per comprovar a la pràctica moltes de les teories sobre l’ocupació de l’espai públic. I sobre la història com a símbol. I sobre l’acció transgressora.

En primer lloc, una evidència: l’espai públic no és un espai institucional. Sí que pot ser un espai comunitari. Així, quan una institució –l’Ajuntament en els dos casos- ocupa l’espai públic i en transforma el se ús –ni que sigui, per exemple, amb voluntat d’intervenció artística o ideològica-, genera una evident reacció. És allò tan senzill d’acció→reacció.

Si la institució oblida que la seva acció transformadora de l’ús de l’espai públic la fa en exercici i execució del seu poder, s’aboca a un primer problema. Les accions del poder obtenen reaccions de contrapoder. La de les institucions, de la ciutadania. No és una història, necessàriament, de bons i dolents. És simplement una realitat constant que només planteja un segon problema si la institució no és conscient del seu rol. No pot jugar a poder i contrapoder a la vegada. El contrapoder sempre estarà a l’altre cantó.

En segon lloc, una constatació. La intervenció institucional en l’espai públic pot ser vista com una agressió -especialment si conté un clar component econòmic, social o ideològic. Mai ho serà com una transgressió. L’exercici del poder, per definició, no transgredeix. Pot ser un exercici diferent al d’un altre poder, però mai transgressor del seu propi poder. L’única transgressió possible és la del contrapoder actuant contra la institució. De fa segles –de sempre- que la cosa va així. De fet, cada cop és més fàcil que un fet que s’entén com una agressió del poder comporti, de manera gairebé immediata, una transgressió del contrapoder. De la gent contra la intervenció de la institució.

En tercer lloc, un fet universal: no tots els espais públic són iguals. Els diferencien molts elements: l’urbanisme, l’amplitud, el disseny, la ubicació –social, geogràfica… També la tradició d’ús i la història –la seva pròpia i la que poden representar. El paisatge urbà és un paisatge social. Com ho és estètic. I com ho és moral. L’acció institucional d’ocupació de l’espai públic podrà ser entesa com una agressió més o menys incitadora a la transgressió ciutadana depenent de tots aquests elements de context. Des d’elements econòmics fins a elements simbòlics. L’espai públic és comunitari. I identitari de la comunitat. O d’alguns dels seus col·lectius.

En quart lloc, un fet intemporal: quan la institució ocupa l’espai públic i en transforma el seu ús, a partir de l’exercici del seu poder –sigui feta amb la voluntat que sigui feta aquesta ocupació-, l’agressió que l’espai pateix pot ser vista, des de la ciutadania, com una agressió econòmica, una agressió social, una agressió comunitària… També com una agressió identitària. Fins i tot, com una suma d’agressions. La transgressió, doncs, serà efectiva a partir de la reacció de qui se sent agredit. I serà més o menys contundent depenent, també, del sentiment d’agressió que generi.

Urbi et orbi. Si de veritat voldríem transgredir, només cal esperar la reacció dels altres. Ara, no val doldre’s que els altres reaccionin.

Advertisements
Posted in: Gent/país/món