Personatges de cartró, d’una vella comèdia infantil: poemes catalans per a la nit de Reis

Posted on 14 Desembre 2016

1


 

En la nit, tres mudats
cavallers fan sa via.
Són tres reis d’Orient
que han sortit d’un país
sense nom.

Joana Raspall

 

llibre_dels_tres_reis

La figura dels Tres Reis d’Orient ha atret força autors de la nostra tradició moderna. Sovint fora del marc bíblic i de qualsevol anhel estrictament religiós, en un joc entre màgic i lúdic, sovint popular. Un món conegut i reconegut de camells, estels, encens or i mirra, però també de reines de Saba, bandolers d’Espanya i anglesos colonials, nens il·lusionats i tragos de cargolades.

Com apuntava Salvador Espriu, en l’entrada d’un llarg poema de Les cançons d’Ariadna, els Reis de Nadal són “personatges de cartró, d’una vella comèdia infantil”. En podem repassar alguns fragments:

Tres que van sempre plegats,
mirant estrelles del cel,
per camins de vent i sorra.
El blanc a vegades cau
de la gropa del camell,
perquè el cor se li adormia
en un somni volander.
El ros és gros i festós,
golut de mel com un ós.
El negre se’ns va migrar,
fora del temps i l’espai,
per Belkis, reina de Saba.

….      ….      ….     ….

Arriben davant un nen
ben igual al teu o a un altre.
En bolquers molt endreçats,
plora als braços de la mare.

….      ….      ….     ….

També veuen una mula,
un bou ajaçat al sol
(enorme repòs del bou!)
i un home que pica claus
assegut en un escó,
amb gran aire de fatiga
i de no saber què passa.

….      ….      ….     ….

Els jerarques van tranquils,
per la calma de la tarda.
Parlaven coses de grans,
després de feina acabada.

Molt més llarg és l´”oratori” que, amb el títol “Els tres Reis d’Orient, els va dedicar Carles Riba al seu Esbós de tres oratoris. I molt més lligat a la tradició cristiana. També en podem resseguir alguns –ni que siguin escadussers- fragments:

Fan via els tres; sol, però, cadascun
amb imatges humanes que brusques obsedeixen
des dels anys exhaurits i dolçament cedeixen…
La terra és broixa al llarg del riu profund.
Els camellers rondinen
i els secretaris abominen
de no saber tanta esperança on va.

….      ….      ….      ….      ….

L’última tarda és prima i sense sol. L’estel
s’hi trasllueix, ja quasi sense cel
per declinar. Els tres formen la caravana:
han menjat, han begut,
a la taula reial cortesament rigut.
El camp se’ls dóna obert a dolça mida humana.
Fan cap, ja de vespre, al poblet.
L’estel s’atura al cim d’una casa —la casa:
entre el camp i un carreró estret,
la designa el quiet fulgor de l’alta brasa.
Al costat de la casa, sota l’esclat de brots
d’una grassa figuera, hi ha un pou, amb una dona
que treu aigua i que els mira d’un sol cop d’ull a tots,
acollint amb un pur llenguatge que no sona.

….      ….      ….     ….     ….

I vénen infants de les portes:
surten un a un i a borbolls,
però no com a folls,
sinó discretament; i per les sendes tortes
del camp en pugen més; i també les ciutats
n’envien, i els altres països;
i del fons nu dels temps encara no comptats
se’ls n’ajunten, amb rostres per endavant precisos:
descalços o abillats
com prínceps de pintura;
n’hi ha de blancs, de llors; d’adrets i iguals
i d’encongits per la gepa futura;
de grocs per fam i d’altres lluents com animals
que es crien per l’ensunya..

Menys transcendents, més juganers… eren “Els tres reis d’Orient” de Joan Salvat-Papasseit, tocats, però, d’aquella avantguarda que també els dóna màgia:

Mai no he sabut sencera la més bella cançó:
una pluja d’estrelles
Només l’estrella rua que
en sortir cau
al mar

un vaixell se l’emporta
amarrada a la proa
i serveix de fanal
a uns corsaris d’avui                  si l’ocasió fa el lladre

i un anglès que era al Caire
just arribat a temps
per a que li marquessin
i l’estrella es fongués
enyorada
en el piltre de la seva butxaca

M’entorno a divagar:

Tres soldadets del Reis-baioneta calada
i cadascú en el ros un gallaret taronja,
qui diria que als tres els tinc d’ahir vesprada
tancats en el rebost per fer-los vida flonja.

Tres mags per als infants, com “Els Reis” de Joan Maragall:

Aquesta nit han passat
i han posat la mà als balcons…
Els somnis dels infantons
han granat.

Cap a Orient se’n van tornant
a llur reialme confús,
a regnar-hi tot pensant
en Jesús.

Heu sentit avui el cor
matinejador dels nens?
Heu sentit el rastre d’or,
mirra, encens?

“Tres reis d’Orient” que, Josep Sebastià Pons, des de la Catalunya Nord,  els veu pirinencs i, ai las, assassinats pels “bandolers d’Espanya”:

Tres reis d’Orient – tres reis caminaven,
la corona d’or – de lliri la barba,
el mantell brodat – d’ocells i de branques.
Diuen que han vingut – de la serralada,
i jo no ho crec – que la gent s’enganya.

Ben embolicats – dins una nevada,
del cimal del cel – han fet la baixada
amb un sarronet – d’esteles de plata.
Tres reis d’Orient – tres reis caminaven,
la corona d’or – de lliri la barba.

Passen bandolers – bandolers d’Espanya,
portant ganivets – d’un pam a la faixa.
Maten els tres reis – amb una rialla.
Voreta el camí – els tres reis finaven,
la corona d’or – de lliri la barba.

I els grans bandolers – allavors s’esglaien,
que del sarronet – esteles de plata
fent molta claror – cap al cel pujaven,
i que allà allà – dins la volta blava,
tres reis d’Orient – tres reis caminaven.

Sense final tràgic, tampoc són venturosos els d’aquest epigrama de Carles Fages de Climent:

Quan arriben els Reis Mags
troben la porta tancada
perquè a dins hi feien tragos
amanint la cargolada.

Juganers, infantils, transcendents, avantguardistes, feliços o dissortats, els Tres Reis d’Orient han senyorejat la poesia dels nostres clàssics moderns. I hi vénen cada any. Cada any arriben i cada any se’n van. Com quan “Els tres reis se separen”, en els versos de Marià Villangómez:

Tres camins de retorn
cap a uns regnes boirosos.
No voldrien poders,
d’obeir ambiciosos.

Si es poguessin quedar
vora el més gran Misteri!
Però enigmes petits
esperen llur senderi.

Ara duen al cor
l’estrella que els guiava.
No els cal altra escalfor
sota la volta blava.

Llur posat més humil,
més humana llur cendra.
I un enyor molt pregon.
Divinitat tan tendra!

Potser haurien volgut
ser pastors, menys encara.
Or, mirra, encens; molt bé.
Millor una ànima clara.

Si en fugia el camí,
enllà els esperaria.
Alt Betlem rera els anys,
fonda llum sense dia!

reis

Personatges de cartró, d’una vella comèdia infantil.

 

 

frontal_daltar_de_mosoll_els_reis_dorient

 

Nota:

Podeu trobar poemes de Nadal en aquestes altres entrades d’aquest blog:

Anuncis