Un pintallavis vermell que deixa regust (pròleg a un llibre de Jordi Cervera i Carles Amill)

Posted on 10 Novembre 2016

0


D’un vermell de sang, a la coberta du imprès “PINTALLAVIS” en unes lletres com a daurades. Si hi passes els dits en notes el relleu. I res més. Ni davant ni darrera

Té el format d’agenda. De les petites: fa 9,5×16. I és de tapa dura.

El Jordi Cervera, al revers del darrer full, en dóna la clau: “Aquest llibre que teniu a les mans és la reproducció d’una agenda que el pintor Carles Amill va fer a Nova York l’any 89, realitzada utilitzant només pintades de diferents textures. // La idea d’incorporar-hi text va sortir arran d’una entrevista periodística que li vaig fer després que guanyés el Premi Saló d’artistes plàstics Baix Camp de Reus l’any 1990”. En la contracoberta interior, en un full encolat i sota els crèdits dels col·laboradors en l’edició, hi ha la signatura del Carles Amill i, autògrafa, la datació: “Acabat l’Abril 1989 a N.Y.”.

El llibre -l’agenda- el va publicar Edicions El Mèdol, a Tarragona, el 1991. L’editorial, petita, familiar, l’havia fundat el mateix 1989 –quan el Carles era a Nova York-, el Joan López Enseñat, amb la seva dona, la Maite, en un petit despatx del carrer Prat de la Riba. El Joan tenia una àmplia experiència en el món editorial –a Seix Barral especialment- i volia tirar endavant un  projecte arrelat a Tarragona i obert a tot el país, industrial però amb un procés controlat i empremtes artesanals. Jo, a temps més que parcial, hi feia d’alguna cosa semblant a director literari –ni que el nom soni a massa gran pel que era El Mèdol en aquells moments- i el Lluís Figuerola d’assessor/curador de les col·leccions literàries, en una empresa que va començar –potser per culpa meva- més abocada a l’assaig, la història, l’etnografia i la cultura popular que no pas a la creació.

No sabria dir, ara mateix, fil per randa, com va anar que el Joan López s’avingués, i amb convenciment, a editar Pintallavis, aquell petit volum que era tant un llibre d’artista com un de poemes, que tenia un format diferent, difícil d’ubicar a les prestatgeries de qualsevol llibreria, i que sortia fora de col·lecció. Que necessitava d’una producció en bona part artesanal.

Era evident que no es preveia que esdevingués un èxit comercial. Fos com fos, al Joan i a la Maite els agradaven aquestes juguesques, que no deixaven de ser seriosos reptes professionals.  Al Lluís Figuerola li anaven les noves propostes literàries i la seva incardinació amb l’art, la creació entesa globalment. I jo coneixia tant al Jordi Cervera com al Carles Amill, perquè, ara no sé si ja ho he dit, Pintallavis era un llibre de poemes del Jordi Cervera que il·lustraven una agenda que havia pintat a Nova York el Carles Amill. Potser millor, és una agenda en la que el Carles Amill va anar deixant dibuixos i petites pintures mentre era a Nova York i que el Jordi Cervera va il·lustrar després amb els seus poemes.

Coneixia el Jordi de la seva activitat periodística al Camp. Havíem coincidit, ell més de diari i jo de passavolant, en alguna de les capçaleres que havien volgut aixecar el vol de la premsa escrita d’aquestes terres, amb un èxit final més aviat magre però amb molt bones intencions i un producte que hagués merescut millor fortuna. De nit també ens havíem trobat a la Pineda, en aquella Minifalda Atòmica que ara he vist definida en algun lloc com a “pub indy” i que, per a nosaltres, era un bar de copes amb música que ens agradava i que el Jordi i la seva parella d’aleshores hi van tenir uns anys. Ens agradava tant com per fer quilòmetres a aquelles hores.

Coneixia el Carles de feia més temps i tot, de la Torre. El Carles es deia Ferrari de segon cognom: dels Ferrari que van venir d’Itàlia a Torredembarra i que, en el segle XIX, ja havien donat un dels músics locals de més predicament i que encara avui sona en algun acte religiós festiu de la vila. Per Santa Rosalia o pel Quadre, que també era italiana –siciliana per filar més prim. El Carles venia per la Torre, on hi tenia família, i s’hi estava. Ens havíem trobat a la Baldufa i a la Travi, i havíem parlat d’un munt de coses. D’art i de literatura, però no només. I em sona d’haver-li donat un cop de mà en alguna exposició, potser mig improvisada. Uns quadres que recordo grans, llargs, com ell mateix. I lluminosos, com els seus ulls i el seu parlar. Amb entusiasme i plena vitalitat.

Aquell Pintallavis era el primer llibre de poemes del Jordi Cervera –bé, el primer llibre, si no m’erro, del que fos. L’inici d’una obra literària que ha anat creixent i ha esdevingut sòlida, en la poesia i la narrativa, i que ha anat acompanyada d’una densa dedicació al periodisme cultural, ja a Barcelona. El Carles Amill, en canvi, ja era un artista reconegut. Professor a l’escola d’Art de Reus, havia fet unes quantes exposicions, havia guanyat premis i havia fet estades a Mèxic i a Nova York –on penjaria obra en galeries de prestigi. Als Estats Units hi va tornar després, a viure-hi i tot –i a exposar en diverses ciutats. Retornat a Catalunya, es va instal·lar a Barcelona i, posteriorment, a Vinyals. Va morir l’abril de 2004, amb només cinquanta anys.

No sé quants exemplars deuen quedar en biblioteques públiques i privades del Pintallavis original. Google em diu que, si més no, a la mateixa Biblioteca de Catalunya, a la del Centre de Lectura de Reus i a públiques de Salou, Vila-seca, Tarragona, Reus i la Nou de Gaià, però aquest estiu una coneguda casa d’oferta d’obres d’art i objectes similars per internet n’oferia un en la secció “Bellas artes, ocio y coleccionismo. Pintura”, tot qualificant-lo de “Libro raro”. Certament. I sigui dit com a elogi.

Ara, 25 anys després de l’edició d’aquell llibre rar, apareix aquest Amb regust de pintallavis que en ressegueix la petjada. O millor: que en reneix. Poemes i dibuixos del primer i d’altres peces i poemes que s’hi afegeixen. Obra aplegada del Carles i textos del Jordi, de nou.

Ara hauria de dir que aquest quart de segle ha passat volant i com si res, però no és veritat.

llibre-cervera-108x300

NOTA:

Pròleg a Amb regust de pintallavis, de Jordi Cervera i dibuixos de Carles Amill, d’Arola Editors (Tarragona, 2016).

Per conèixer la biografia i obra de Carles Amill, podeu consultar aquí