Pere Romeu possible: Escena 5. Nova York, 2007

Posted on 17 Octubre 2016

0


(M’he estat anys remenant papers, de tota mena, per bastir la biografia de l’hostaler d’Els Quatre Gats que, aquest setembre de 2016, ha editat A Contra Vent: Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen. He acabat publicant tots els moments de la vida de Romeu que he pogut documentar, que en dibuixen un perfil diria que gairebé complet. I també d’altres moments que l’expliquen: de la vida del pare i la mare, dels avis, dels amics… I he mirat de deixar escrita alguna cosa de la projecció posterior del personatge. Al llibre, però, no hi he inclòs totes les escenes, perquè algunes me les he imaginat més que documentat. O almenys no les he inclòs de manera completa.

La cinquena -i darrera- escena possible és novaiorquesa. Contemporània. Al Metropolitan i de la mà de tres il·lustres rock&roll stars.

Aquesta la vaig viure com a espectador privilegiat. Els fets, doncs, diria que van anar així. Les intencions, les inquietuds i els pensaments dels personatges, ja no ho sé.)

 

imagen1

 

Aquesta tarda, que comença la primavera, al curatorial assistant català de l’exposició Barcelona & Modernity se li ha girat feina sobrevinguda i això que el Metropolitan tanca els dilluns, tot i que aviat deixarà de fer-ho, diuen. Avui, 20 de març, tenia festa, en uns dies carregats de feina, però el director del museu li ha dit que ha de rebre un petit grup dels espònsors catalans -també a Nova York, qui paga, ni que sigui poc, mana. I que van acompanyats de tres novaiorquesos il·lustres.

Lou Reed, Laurie Anderson i Patti Smith tot just han acabat la roda de premsa de la seva participació al festival “Made in CataluNYa” que aquells dies se celebra a la tòpica ciutat dels gratacels. Són la peça més mediàtica del festival i han demanat que, del Baryshnikov Arts Center, on han rebut els periodistes i on han menjat quatre coses a cuitacorrents i a peu dret, els duguessin a veure l’exposició aquesta de la modernitat barcelonina de què parla el Times. A Nova York el seu recital de poesia catalana omplirà a vessar les dues representacions que es faran al Baryshnikhov, que tampoc no té una cabuda excepcional, però l’exposició serà tot un èxit i atraurà milers i milers de persones. I no se la volen perdre, i si és en una visita guiada i particular, millor. Rock&roll stars.

El curator assistant, mallorquí barceloní altafullenc novaiorquès, sua perquè li facin cas. Només són tres, però déu n’hi do. Actuen com a dalt de l’escenari, això no se’ls pot negar. La Laurie Anderson és la més aplicada, la que segueix amb més atenció les seves explicacions i el camí lògic de l’exposició. La Patti Smith també, però ara s’atura aquí, s’avança cap allà o tira enrere, tan aviat pregunta com no escolta, i va amb una llibreteta on apunta coses, fa esbossos, s’entreté. I el Lou Reed és el que sembla més desvagat, més a la seva, ara fugint cap allà, ara seient aquí per mirar fixament una escultura, rumiant, com a desconnectat. Finalment ha aconseguit, amb una mica d’esforç, que tots tres s’aturin i l’escoltin plegats. Són davant d’aquell quadre immens, dels dos amics en tàndem. El Guillem els explica què significa, on l’havien penjat, qui són els dos personatges… El Lou Reed es fixa en el més alt dels dos. Aquell que sembla que no pedalegi, alt, barbut… Que el mira cara a cara. Sí, aquest quadre li agrada. I el personatge aquest en especial.

És una llàstima que ni l’assistant curator  ni els quatre catalans que l’acompanyen coneguin la història d’aquell fill d’un cosí germà de Pere Romeu, el barbut que ha fascinat un moment Lou Reed, del qual n’ha fet un esbós Patti Smith i pel qual ha preguntat per saber-ne més Laurie Anderson. És una llàstima que no coneguin la història del Joaquim Borràs Fortuny, el nen que surt de Torredembarra amb 14 anys, sol, cap a Cuba, que no acaba de sortir-se’n, i fa cap a Nova York, encara més sol. I que es tira de la finestra de la seva habitació d’hotel, el 1921, ben a prop d’aquí, del Met, gairebé just a l’altra banda del parc, tampoc massa lluny d’on van matar John Lennon. Aquesta història segur que els hauria atret de mala manera, ara que es miren aquells dos ciclistes vestits de blanc. Especialment a Lou Reed, que, en aquesta primavera de 2007, té una mena de petita obsessió per “All Brown”, el poema de Blai Bonet dedicat a Panamá Al Brown, el primer boxejador negre professional i el primer hispà en guanyar un campionat del món. Resident a París -sempre París- en els feliços anys 20, va obtenir un immens ressò internacional en guanyar un dels seus títols mundials en un dels combats més breus de la història. El 1929 va vèncer en un no res Gustav Humery, el seu contrincant, amb una rapidesa insòlita: K.O. en quinze segons, incloent-hi el compte enrere de l’àrbitre, que figura que ja en dura deu. En el poema, Blai Bonet ressegueix la relació del boxejador amb Jean Cocteau, el director de cine, assagista i escriptor que a París li feia, a més, de manager. Diuen que Cocteau es va enamorar d’aquell esvelt panameny campió de boxa, que moriria jove, de tuberculosi. Com Pere Romeu. També.

D’aquí a tres dies Lou Reed llegirà el poema de Bonet, en anglès, al Baryshnikov Arts Center. I l’any que ve a Barcelona, al Centre de Cultura Contemporània. I en té un fragment, ara, gravat al contestador automàtic per saludar els qui el truquen. S’hi posa poc i canvia constantment de gravació. Una llàstima, perquè la història del noi Borràs també l’hauria fascinat i, aneu a saber, potser n’hagués sortit un poema o una cançó. D’aquelles seves més dures, estripades. I això que aquest primer dilluns de primavera de 2007 s’ha aixecat una mica torçat. A primera hora del matí ha trucat a un dels catalans que ha vingut per la roda de premsa, que és conegut seu i hi té confiança i li ha dit que no hi va. Que la Laurie sí, que ella sap d’aquestes coses, però que a ell li fa por que li preguntin per la poesia catalana i que a ell ja li han agradat els poemes que llegirà i el manifest aquell surrealista de Dalí i uns quants més, però que si li pregunten per això de la poesia catalana, així, com amb més profunditat, no sabrà què dir, i que ja vindrà la Laurie, que ella d’això sí que en sap. I que, esclar, també vindrà la Patti, i ja n’hi haurà prou. I el català amic seu ha hagut d’anar a casa seva i convènce’l.

I ha passat el que es temia. Bé, ningú no li ha preguntat què en pensava de la resposta de Pin i Soler, Jeroni Zanné i Gabriel Alomar a la batalla del sonet plantejada per Apel·les Mestres a començaments del segle XX, evidentment. Però, el corresponsal de La Vanguardia li ha fet una pregunta que déu n’hi do, quins pebrots. L’ha deixat literalment bocabadat i ha hagut de buscar amb la mirada els que han vingut de Barcelona i l’acompanyen aquí, rere la taula. Aquell periodista, un britànic o així que fa de corresponsal als Estats Units d’un diari català escrit en castellà, que quan li han explicat, després, qui era, no ho ha acabat d’entendre, no ha tingut millor sortida que preguntar-li per què ell, Lou Reed, donava suport a una cultura de voluntat separatista en un centre d’art fundat i sostingut per un ballarí i actor que havia desertat de la URSS comunista però que mantenia una actitud clarament progressista. I si això tenia a veure amb el seu clar posicionament contrari al president Bush.

Amb la mirada els ha dit als catalans veieu com no havia de venir, i un d’ells ha hagut de respondre em permetrà que ho digui en nom de tots, que no, que tot això és només un recital de poesia per donar a conèixer la cultura catalana a la capital del món, i que molt agraïts a Baryshnikhov que ens ha acollit a casa seva, però que no té res a veure amb la política interior americana i que també molt agraïts a Reed, Anderson i Smith que posen les seves prestigioses veus a poetes catalans moderns i contemporanis i que… Sort que els altres periodistes han fet la mateixa cara d’aquest què coi pregunta ara i ves per on surt, i tot ha tornat plàcidament a una civilitzada normalitat, però ell ja ho deia que això de les rodes de premsa, si no hi ha més remei…

I l’assistant curator continua mirant de fer entendre l’exposició a aquells il·lustres novaiorquesos, després de l’estona del tàndem, i la Laurie el segueix, la Patti es mig perd amb la llibreteta i el Lou es perd del tot en qualsevol racó. Tant que el  jove mallorquí barceloní altafullenc novaiorquès té l’últim ensurt del dia en el precís moment que, finalment, acomiada les visites a la porta del Metropolitan. L’arc de seguretat sona de manera escandalosa en un museu buit del tot. Lou Reed ha agafat un catàleg d’una prestatgeria i el du amb tota tranquil·litat al sarró. Que diu que vol assaborir-ho tot a casa. Que vol tornar a mirar el quadre aquell. Rock&roll star.

Amb la mateixa tranquil·litat que, cinc anys després, un abans de morir, penjarà al Facebook una imatge seva, del dissenyador Xavier Boronat, ben cofat amb barretina i amb un paisatge de fons que recorda Montserrat. Ell, el poeta del rock, de l’underground i de la gran urbs cosmopolita, icona constant de la modernitat, amb barretina i Montserrat de fons. Potser no sabia -o potser sí- que amb barretina ja havia retratat Ramon Casas a Pere Romeu. Sí, aquells dos que anaven en bicicleta vestits de blanc. Llàstima de la història del fill del cosí, estavellat a la vorera del 165 West 91 Street, a tocar del Central Park. Ben aprop del Met i encara més d’on van matar John Lennon.