Una visió actual de les muixerangues valencianes

Posted on 10 Octubre 2016

0


les_muixerangues_57c692591e49e_235x295

Des de casa nostra, les muixerangues valencianes se solen reduir a la d’Algemesí. Alguns, més entesos, hi poden afegir que, de fet, en aquell municipi de la Ribera Alta —Patrimoni de la Humanitat per la seva festa de la Mare de Déu de la Salut—, n’hi ha dues —la Muixeranga de tota la vida i la Nova. I és que Algemesí és, per a aquesta tradició valenciana, el que els Xiquets de Valls són per al fet casteller. I les seves muixerangues són les més nombroses en efectius i les que realitzen construccions més variades i complexes. I també les més viatgeres. Les hem pogut veure —especialment l’antiga— en carrers i places de casa nostra —a Tarragona, Valls, Reus, Vilafranca…

Però, com en el món dels castells, la realitat és molt més àmplia, rica i diversa. Per això val la pena de remarcar l’oportunitat i la utilitat de l’estudi divulgatiu que, amb el títol de Les muixerangues valencianes, l’historiador reusenc Joan Bofarull acaba de publicar a Onada Edicions, l’editorial de Benicarló que fa de pont de proximitat entre les terres d’una i altra banda del Sénia. Realitzat amb la cura que ens té acostumats Onada i profusament il·lustrat, el llibre de Bofarull —ell mateix casteller de Reus i muixeranguer de Vinaròs— és un repàs prou exhaustiu de l’extensa varietat contemporània del costum d’aixecar construccions humanes arreu del País Valencià. Tant dels grups que tenen més anys d’història —els Negrets d’Alcúdia, la Mojiganga de Titaguas, els Dansants de Peníscola i el Ball de Varetes de Forcall, Algemesí a banda— com els que s’han recuperat els darrers anys —el Ball dels Locos de l’Olleria, per exemple— i la notable quantitat de muixerangues distintes i noves que han anat apareixent —una vintena, d’Alacant a Castelló fins a València mateix.

Bofarull s’entreté prou estona, evidentment, en les d’Algemesí i en les seves figures, però també traça aquesta visió panoràmica que ens permet de conèixer en la seva globalitat una realitat en moltes coses propera als nostres castells —més enllà de possibles lligams ancestrals— i en d’altres prou singular i distinta. Singular, clar, des de la nostra perspectiva.

Una bona oportunitat, doncs, de conèixer més i millor una altra manera de bastir torres i altres construccions humanes. I d’aquí costat. També de casa nostra.

(Article publicat a Diari Casteller / Del Camp.cat el 10/09/2016)