Pere Romeu possible: Escena 4. Sitges, 1896

Posted on 9 Octubre 2016

1


(M’he estat anys remenant papers, de tota mena, per bastir la biografia de l’hostaler d’Els Quatre Gats que, aquest setembre de 2016, ha editat A Contra Vent: Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen. He acabat publicant tots els moments de la vida de Romeu que he pogut documentar, que en dibuixen un perfil diria que gairebé complet. I també d’altres moments que l’expliquen: de la vida del pare i la mare, dels avis, dels amics… N’hi ha, però, que no els he inclòs, en tot cas no de manera detallada, perquè me’ls he imaginat fil per randa però no tinc cap paper concret que digui que van succeir d’aquella determinada manera. Són 5 escenes que no trobareu al llibre.

La quarta és sitgetana. En bicicleta, al voltant d’una taula i en una màrfega del Cau.

Potser les coses no van anar així, però s’hi haguessin pogut aproximar força.)

imagen1

 

Al febrer ha mort la mare. I ell viu entre Torredembarra, a la casa que li va deixar el pare, i Barcelona, donant quatre lliçons d’esgrima i traient el cap algun cop per les oficines del cosí Esteve, que els negocis amb Cuba ja no són com abans però continuen tirant, i no pas malament tampoc. I espera que li donin d’una vegada la part que li toca de l’herència, que de la del pare ja no en queda massa, casa a banda. I fa esport. Molta bicicleta. Sol, amb el Casas quan és per aquí… Tot un ciclista que ha agafat volada amb això de vicecònsol de la Unión Veloicipédica. No para quiet. Ahir, que ja som a finals de setembre i cal aprofitar els dies de sol sense fred que encara queden, va anar a Reus, de bon matí, a veure l’Aladern i la seva colla, que és la Misericòrdia i feien aplec ciclista. Va fer-hi nit, que tot es va allargassar, i avui, ja gairebé de vespre i de camí a Barcelona, que vol ser-hi uns dies abans d’anar a Girona, s’ha aturat a Sitges. S’hi quedarà, també, al Cau.

Abans, a mig matí, ha fet parada al carrer Nou, que sempre és a mig camí, i ha dinat a ca la tieta –que el padrí ja fa uns anys que és mort-, i que ara no hi anava de massa dies. Al carrer Nou, que, per molt que li hagin canviat el nom, mai no perdrà el que ha tingut tota la vida. La tieta li ha explicat un munt de coses que passen en aquella Torredembarra dels senyors, que és i ja no és la seva. Algunes ja les sabia, clar, que també arriben al carrer de la Muralla. Xafarderies d’amos, històries d’americans i tràfecs amb treballadors, parcers, boters i traginers que fan reunions i es troben a les tavernes i en alguna societat. I per coses que no han de ser massa bones, diu la tieta Isabel. Li ha contat, també, una nova cubana que li ha fet fins i tot gràcia, i això que és més aviat dramàtica. Resulta que el doctor Elias, el Josep dels dos germans, l’oncle de l’Artur aquest que festeja per carta amb la seva cosina petita, havia tornat a Cuba. I, a les seves velleses, s’ha fet separatista, i això que havia rebut una medalla del rei i tot. I els espanyols l’han engarjolat i aquest mateix juliol l’han enviat cap a Ceuta. I allí deu estar. Déu n’hi do, l’home. De la colònia per voluntat al protectorat per sentència, i amb grillons. A la seva edat.

Ja havia previst quedar-se al Cau a fer nit, que el Rusiñol i l’Utrillo sempre li han dit que no calia ni que avisés, i això que ahir hi va haver moguda: tota una colla de músics belgues, amb Crickboom de cap de cerimònies, hi van fer una vetllada d’aquestes que tant li agraden al Santiago. I també hi van ser el Granados i el Morera. I tots encara paren per aquí.

Utrillo i Rusiñol han anat aquest estiu a Montserrat, resseguint aquesta mena de viatge etern que fan, i que els va dur a Granada l’any passat. Rusiñol pinta molt, escriu alguna cosa i no para de rebre homenatges i reconeixements. Utrillo l’acompanya i pren apunts per a les publicacions que després van traient. Articles, àlbums, llibres… Però sempre tornen al Cau, que és casa seva. La de Rusiñol, i la d’Utrillo que s’hi ha com afillat. Escriu, dibuixa, organitza, fa de corresponsal de La Vanguardia… Rusiñol li paga les seves feines i cobra també de qui pot, que per això treballa com un escarràs. Hi està bé, molt millor que a París i molt, molt, molt més que a Chicago i a Nova York.

Els ha trobat encara entaulats a la Cerverseria del Cau Ferrat, que no és al Cau, sinó al carrer de la Ribera. Coses del màrqueting, que dirien, si ja es fes servir la paraula. Hi són tots: Rusiñol –que fa, com sempre, de cappare i sant baró agnòstic- i Utrillo, els belgues, Granados, Morera i alguns pintors de Sitges mateix, que ja havia conegut quan allò del Greco, fa un parell d’anys.

I, com aquella nit a Le Chat, l’Utrillo l’agafa de banda i no para. Que no pot ser que només treballis a mitges, li diu. I Rusiñol somriu sorneguer perquè recorda una carta que va rebre des de Nova York i pensa ves com canvien les coses o com s’expliquen o com es viuen o com són aquest parell. Que hem de fer alguna cosa. Que mira, que a Chicago no ens va sortir bé, més val no pensar-hi, que encara recordo…, bé, tampoc paga la pena ara… Que no veus aquesta cerveseria? Que la podríem fer a Barcelona, barreja de cal Salis i del Cau mateix. Qui la podríem fer? diu el ciclista acabat d’arribar. Alt com és, no es pot imposar a la xerrameca de l’Utrillo que no para, ni cessa, ni s’atura. Que qui? nosaltres, noi, nosaltres. Santiago, clar. I el Ramon. I jo mateix. I tu, que te’n podries fer càrrec, que nosaltres anem ben atrafegats. Que he vist els baixos d’aquella casa que acaba d’aixecar el Puig al carrer de Montsió, xamfrà amb el passatge del Patriarca. Entrant per la plaça de Santa Agna a mà esquerra. Ja l’has vista com la feien, no? Allí on hi havia aquell solar buit. Que què et sembla. Que hi faríem de tot. Beure i menjar, clar, i el Casas i el Rusiñol hi podrien fer exposar tota aquesta colla de pintors que els busca i el segueix. I tu i jo hi podríem fer ombres i titelles, com a París. I tertúlies dels amics. I tu aquestes coses teves de l’esport, també. Què et sembla. Nosaltres ens hi abocarem i tu en serà l’amo.

I Rusiñol se’ls torna a mirar sorneguer. Perquè sap que, aquesta nit, a aquell tros d’home li costarà dormir, i no només perquè li han preparat un llit massa petit, que és l’únic que tenien. També perquè l’Utrillo ja hauria de saber que a ell li poden demanar el que calgui però no li faran amollar ni un ral per muntar una cerveseria.

Aquesta nit, en la màrfega estreta i curta del Cau, a Pere Romeu li costa de dormir, i això que ja fresqueja de matinada, allí, damunt la mar. Li costa de dormir perquè no es pot treure del cap el que li ha proposat l’Utrillo. Demà, quan arribi a Barcelona, buscarà el Casas i passarà pel carrer de Montsió. De pressa, però, que vol anar a Girona i hauria de tornar un dia o altre a Torredembarra. A fer de vicecònsol. I a veure, si d’una vegada, cobra l’herència de la mare.

Perquè, amb les idees de l’Utillo, mai no se sap.