Els darrers mesos de 2005 i els primers de 2006, el president Maragall va mirar de trobar aliats internacionals per a aquell Estatut que havia aprovat el Parlament de Catalunya per una amplíssima majoria i que ja començava a patir un progressiu procés de minves, retallades i substitucions a Madrid. Un d’aquests intents -sense cap resultat positiu a la pràctica, com els altres- va ser un sopar a Pedralbes amb premis nobel -de literatura i de la pau- i antics mandataris polítics, tots de l’àmbit ibèric i llatinoamericà. A mi em va tocar sopar entre Felipe González i Gabriel García Márquez.
Tot i que jo m’hagués estat tota la nit parlant amb l’escriptor colombià, vaig estar força estona escoltant el monòleg de l’expresident espanyol. No puc reproduir literalment tot el que em va dir, perquè no ho recordo amb l’exactitud de la literalitat, però sí que recordo de manera nítida els elements essencials del seu missatge:
- el federalisme ja era una cosa del passat i plantejar-lo ara i en el futur era un gran error
- la promesa prèvia de Zapatero de respectar fil per randa l’Estaut del Parlament havia estat un gran error
- l’Estatut tal com l’havia aprovat el Parlament era un gran error
- en conseqüència, Maragall s’equivocava si confiava en Zapatero, perquè aquest no podia complir la seva promesa, ni que volgués -que segurament no volia
- Maragall s’equivocava encara més invocant el federalisme i defensant l’Estatut
- en conseqüència última, Maragall o tirava enrere o algú hauria d’actuar
I així va ser. Aquests dies ho he tornat a reviure. Sort que vaig poder acabar la nit parlant amb García Márquez.
Josep Bargalló 
Joaquim Bernadas Mella
29 Setembre 2016
Pescat al vol, entre un grup de gent i micròfons estesos don Felipe pontificava, era una escena tumultuosa i no m’hi fixava gaire, fins que l’home dels cabells blancs va dir alguna cosa i em sorprengué la frase “…y yo no me creo ser dios, pero… ” segur que tenia raó.
L’inconscient o el subconscient a voltes ens retrata.