Pere Romeu possible: Escena 3. París, 1893

Posted on 20 Setembre 2016

0


(M’he estat anys remenant papers, de tota mena, per bastir la biografia de l’hostaler d’Els Quatre Gats que, aquest setembre de 2016, ha editat A Contra Vent: Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen. He acabat publicant tots els moments de la vida de Romeu que he pogut documentar, que en dibuixen un perfil diria que gairebé complet. I també d’altres moments que l’expliquen: de la vida del pare i la mare, dels avis, dels amics… N’hi ha, però, que no els he inclòs, en tot cas no de manera detallada, perquè me’ls he imaginat fil per randa però no tinc cap paper concret que digui que van succeir d’aquella determinada manera. Són 5 escenes que no trobareu al llibre.

La tercera és parisenca. Nocturna, plena d’ombres i noms.

Potser les coses no van anar ben bé així, però s’hi devien aproximar força.)

 

imagen1

 

 

Escena 3. París, 1893

Fa fred aquest final de gener a París, i neva. Per això pensava que avui -un trist, fosc i gèlid dimecres- seria un dia tranquil a cal Salis. Comptava amb Toulouse-Lautrec, taciturn i mig embriac en un racó, com sempre que ve sol. I amb la Bernhardt i els altres de la troupe, que aquests dies assagen Les Rois, li han dit. I alguns pocs parroquians més, i para de comptar. Res del xivarri i l’atabalamenta dels caps de setmana. I ja li va bé: amb el francès justet que gasta, més s’estima anar a poc poc i amb bona lletra. I gràcies que Casas va aconseguir de col·locar-lo al Chat, a fer una mica de tot. Un Romeu Borràs -especialment un Borràs- fent de cambrer. Si ho veiés la negra Dolores….

No comptava que l’Utrillo li apareixeria tot esverat. El té assegut en una taula del racó del primer pis i cada cop que hi passa a tocar l’agafa pel davantal i el fa seure. Un daltabaix l’Utrillo. Es pensava que el piano de Debussy el calmaria. Ni que fos una mica, però no hi ha manera. Avui ha fugit de l’Auberge i se li ha instal·lat al Chat. Des que Satie li ha disputat la Suzanne hi ha una mena de relació matemàtica, que no falla mai: si Satie és a l’Auberge, l’Utrillo fa cap al Chat; si Satie toca al Chat, l’Utrillo no surt de l’Auberge. Un cercle viciós, aviciat. Perillós i cansat.

Que li diu que si recorda aquell Marot, l’advocat, que un dia li va presentar i que és empresari de teatre, de cabaret, de varietés, de tot una mica. I ell li diu que no, que no el recorda -no pot recordar tota la gent que ha conegut en els pocs mesos que fa que és a París. A l’Utrillo també l’ha conegut aquí, fa ben poc, que s’està amb Casas a cal Rusiñol, que ara no hi és. Coneixia un cosí seu, del gimnàs, del Catalán, que n’era soci i va penjar uns quadres en l’exposició que hi van fer. Redéu, sembla com si fos fa una eternitat i no fa ni un any de tot això. Barcelona li queda lluny, i Torredembarra encara més, molt més. Son cosí Esteve li ha escrit un parell de vegades, i li ha anat explicant com van les coses: que han acabat les obres del Patronat i l’escola ha començat a funcionar, que el seu carrer Nou ara es diu Antoni Roig… Que es veu que s’ha mort a Barcelona, mig tirat a l’Hospital del Sagart Cor, aquell de la Torre que s’havia fet famós fent de torero… I la gran notícia, que ha sortit escollit Diputat provincial -per la candidatura del Sagasta, que el cosí, a més de senyor, li ha sortit conservador, de mena i de fets. No li ha dit que Rusiñol ha muntat la primera festa modernista, a Sitges, que això no ho deu ni saber, però Casas i Utrillo no parlen d’altra cosa.

Que, li deixa anar quan l’encalça en una altra passada, l’empresari li ha proposat per què no muntaven una companyia i se n’anaven a fer ombres a Chicago que hi fan una Exposició Universal. Que sí, que ja ho saps, que el Casas hi envia uns quadres. I que estarà plena de gent i hi triomfaran les coses noves. Que els Estats Units són un país nou i s’hi pot triomfar en un no res. Que és una gran oportunitat i Marot hi posa els diners. I ells hi posaran el talent. I l’Utrillo s’embala, crida, gesticula i Lautrec aixeca un moment el cap, el reconeix i murmura: Suzanne. I l’Utrillo fa mala cara.

I ell li pregunta: qui hi posarà el talent? Coi, nosaltres, noi, li respon l’Utrillo amb cara de dir aquest va perdut. No han tingut temps ni de fer-se massa ni de conèixe’s molt en aquests tres o quatre mesos. Romeu treballa al Chat de vespre nit, i l’Utrillo no para de fer coses, d’anar amunt i avall i de deseperar-se amb la història de Satie i la Suzanne, ara que havia reconegut le petit Maurice. Casas els lliga i els relliga, que és una de les seves virtuts, ho diu tothom. A banda de tenir prou quartos com per ni haver de treballar ni d’anar atrafegat.

Nosaltres, noi, nosaltres. El Somm, l’Steinlen, el Savagner i potser algun gavatxo més d’aquests que vénen per aquí. Ja els coneixes, no? I uns quants de catalans,  l’Homdedéu i el xiquet aquell del Sampere. I tu. Jo? Però si no n’he fet mai d’això. N’aprendràs en un no res, que el Casas ja m’ha dit que tot ho aprens en un no res tu. I no pateixis, que jo en tinc el cul pelat de fer ombres aquests anys. Cap a Chicago, Pierre, que hi falta gent.

I Romeu s’aixeca d’una revolada de la taula, que la troupe de la Bernhardt arriba de l’assaig. A fora fa fred i porten gana. De menjar i de beure. A totes hores.