El Ton, una vida molt rica

Posted on 13 Setembre 2016

0


Ha mort l’Anton Gras Ciuró, el Ton Sagal, història personal, familiar i col·lectiva de la música i la cultura popular de la Torredembarra de bona part del segle XX. I d’una manera irreductible, però també necessàriament discreta, d’entendre la catalanitat i l’associacionisme.

sagal1

El Ton Sagal havia nascut el 1928 a Torredembarra, en una família pagesa que vivia amb intensitat com entenem la festa en aquesta banda del país i que ja s’havia fet un nom en la tradició de la vila com a plaça castellera. Primer ajudant els de Valls quan venien i després, encara, tirant endavant una colla local quan aquests havien deixat de venir. Fos per parar amb els vallencs, fos per reunir una colla petita i ocasional, i de vegades sense canalla i tot, els Sagal hi eren. I al capdavant. L’avi, el tiet i el pare.

El Ton rebrà l’herència d’aquesta passió castellera familiar. I, ben aviat, la compartirà amb una altra: la música. Encara un nen, aprendrà solfeig i començarà a tocar el tabal, amb aquesta doble faceta que li durarà tota la vida: la música d’orquestra i la música de carrer. Músic de festa: de ball d’envelat i de toc de gralles. Aprenent formalment d’antics músics i també autodidacta amb mètode propi, sempre recordava que ja amb setze anys ja tocava la bateria a la Savoy, l’orquestra de ball de Torredembarra. Hi farà de tot: de bateria, de trompetista i del que se’n deia vocalista –és a dir, cantant. I, amb d’altres orquestres, que el llogaven quan calia, actuarà pel nord d’Europa –fins a Dinamarca i Suècia- i el nord d’Àfrica. No fa massa encara se li enlluernaven els ulls quan t’explicava les actuacions en un cabaret de Tànger i en un altre de Casablanca. Tu te l’imaginaves al «Rick’s Café Américain», amb el Bogart i la Bergman, perquè el Ton va fer cap, a Casablanca, al local on es va rodar la pel·lícula. Segur que la seva realitat devia ser molt menys glamurosa, però potser més aventurera. Tan antifeixista com el Rick, això sí. I quan la Savoy plega, el Ton, amb dos altres músics torrencs, omplirà de música la pista de ball del Xiringuito, aquell local tocant la platja de la Paella, la sala de festes de la darrera postguerra d’una població turística que volia mantenir algun tret de modernitat. Diuen, fins i tot, que per allí va passar, mig d’amagatotis, una parella que acabaria regnant a Bèlgica.

La seva dedicació a la música també va tenir la seva sortida en un vessant més popular i associatiu, el cant coral: el Ton va formar part de la coral torrenca “La Veu del Poble”, des de finals dels anys 40, quan, malgrat el franquisme, l’antiga coral es va poder reconstruir, fins quan va deixar d’existir, a mitjans dels 70. Gairebé quan, el 1975, es fundaven els Nois de la Torre, amb la voluntat de dotar a la vila d’una colla castellera pròpia –i de reprendre els anhels d’aquells castellers de finals del XIX i els primers anys del XX. El Ton, clar, també hi era: en la fundació dels Nois i, evidentment, en el primer grup de grallers de la mateixa colla, tocant-hi el timbal. I ensenyant-ne a les noves generacions, poc després.

Els Nois seran la seva colla. Per sempre. En serà president –com ho havia estat de La Veu- i, de fa uns anys, Cap de Colla d’Honor. El Ton ha dut la camisa blau cel fins al darrer moment. I l’ha duta amb orgull, sempre també, en els moments bons i en els dolents, fent aquell paper que li era connatural: de bona persona, d’home de pau, conciliador. Explicant velles històries castelleres per alliçonar els més joves i posant les mans al darrer rengle de la pinya dels assajos fins ara mateix, aprofitant que els Nois assagen davant mateix d’on vivia, al carrer Freginal. Sovint les històries ja ens les sabíem, perquè ens les havia explicat una i altra vegada, però la manera com ho feia i el seu entusiasme ho superava tot. I les escoltàvem amb respecte i interès, perquè el Ton s’ho mereixia tot. I a cops, també, hi afegia un matís nou, una altra anècdota, que enriquia encara més el que eren els records d’una vida molt rica. La d’un pagès que, malgrat tot, mai no ho va deixar de ser.

Ja fa uns quants anys, va deixar, això sí, de tocar el timbal, tot i que, quan calia, encara hi tornava. Com quan la Coordinadora de Grallers i Timbalers va homenatjar-lo, a Vilafranca, el 2007. No va ser ni l’únic ni el darrer reconeixement: el 2010 l’Ajuntament de Torredembarra el va nomenar fill predilecte de la vila. Ell, la seva tradició familiar, tota la gent que, secularment, ha mantingut viva la flama de la música i la cultura popular. De la catalanitat i la llibertat.

(Publicat a BaixGaiàDiari.cat, el 13/9/2016)