Josep Gual, fuster de la paraula

Posted on 23 Desembre 2015

0


gual

No eren bons temps ni per al país, ni per a la cultura ni per a la nostra llengua, però també a la nostra vila hi va haver qui s’hi va rebel·lar i va posar el seu gra de sorra per salvar-nos els mots, ensenyar-nos a estimar la terra i guardar la memòria que ens havien arrabassat. A mitjans dels 60 del segle passat, unes poques persones van anar teixint complicitats i, emparades en les primeres escletxes públiques que el franquisme patia i en la privadesa de les cases particulars, van començar a obrir finestres de normalitat. Teatre, art i llengua. Manel Crehuet, Maria-Rosa Wennberg, Antoni Gelabert… Eren pocs i, encara, una barreja de vinguts de fora i barcelonins de caps de setmana, i això no deixava de ser una barrera per a la majoria de torrencs i torrenques que, sovint, s’ho miraven una mica de lluny, entre temorosos i malfiats. Josep Gual era la falca més local, el torrenc de tota la vida que es va abocar a aquella feina persistent, potser modesta i sense grans escarafalls, però continuada.

Fuster de família, mestre a l’Escola del Treball de Tarragona, amb una ferm pòsit cultural, per autodidacte que fos, Gual va ajudar el Manel i la Maria-Rosa en les seves propostes teatrals, va estar amb Gelabert a la Torre de l’Encenall i el taller de xilografia que s’hi va establir i, amb la Maria-Rosa, va anar ensenyant català, de manera discreta i poc sorollosa, a noves generacions que tenien prohibit d’aprendre’l a col·legi. De mitjans dels seixanta fins a finals dels setanta, compaginant aquesta feina amb activitats públiques més formals. A l’Ajuntament en algun moment , en les primeres presències d’Òmnuim Cultural a la vila i en el Centre d’Iniciatives i Turisme. Fent de Jutge de Pau, després, o posant nom als nous carrers de la vila, més endavant. Ajudant el nounat Centre d’Estudis Sinibald de Mas.

I confegint una obra escrita dedicada a la preservació de la història local, des dels noms de lloc i de persona fins als records d’oficis desapareguts, passant per la memòria biogràfica, la gent de mar o la gastronomia més popular, l’obra de Gual és farcida de rigor i mètode i té, quan hi cap, aquella dosi d’ironia gairebé britànica que va definir els savis noucentistes. Tot i això, la seva obra escrita és només la punta de la que hagués pogut fer. Perquè era minuciós, perquè era perfeccionista, perquè aquesta tampoc no era la seva professió, perquè en algun moment preferia no ferir velles susceptibilitats… Per això i perquè, en el fons, li agradaven molt més les històries que la història, Gual no va arribar a escriure tot el que parlava. Sentir-lo explicar anècdotes, fets viscuts o investigats, lligams familiars o motius de renoms era un plaer i una lliçó I, si era al votant d’algun plat i algun got, encara millor.

Membre de la Societat d’Onomàstica, filial de l’Institut d’Estudis Catalans, sobre les paraules ens ha llegat alguns dels seus treballs més acadèmics. Però sobre l’ús popular de les paraules ens ha deixat també algunes de les millors mostres de la seva sornegueria. El carreró dels Vius, aquell gairebé no carrer, a un costat de l’església, esdevingut nom oficial per la seva voluntat i en honor dels que s’hi escapolien diligentment, després d’haver donat el condol a la porta de davant, per no entrar al funeral.

Potser algun dia, algun carrer durà el seu nom, ell que tants noms de carrer va posar. Amb una placa que dirà, si fa no fa: “Josep Gual Gallofré (1926-2015). Fill predilecte de Torredembarra”. Gairebé 90 anys. Per pocs dies.

 

(publicat a “Diari de la Torre”, 215, Nadal i Reis 2015-2016)