En avingudes de novembre. Cinc poemes (Oliver, Vinyoli, Ferrater, Torres i Marçal)

Posted on 31 Octubre 2015

4


vespella

Novembre comença amb Tots Sants i el dia dels Difunts. Miquel dels Sants Oliver (1864-1920), el periodista i escriptor mallorquí sovint oblidat com a poeta, va remoure els seus records de visites a cementiris recòndits en aquest sonet decadentista:

ELS CEMENTIRIS HUMILS
Ai, els pobres fossars i els rònecs cementiris
de les viles humils, dels pobles sense nom,
que, allà en les soledats voltades de deliris,
des dels trens fugitius ha contemplat tothom!
Ai, els pobres fossars, que, sense flors ni ciris,
nedant en la quietud ens reconten quelcom
d'unes vides de pau, sens glòries ni martiris,
en un lloc no sé quin d'uns homes no sé com!
Ai, els pobres fossars de les nits de novembre
en què par que la Mort ses collites remembra,
pobres camps d'asfòdels i pluges hivernals!
Al cor de les ciutats vostre dol m’acompanya,
i dins els colisseus, on tot de joia es banya,
sent revenir, furients, vostres terrors vesprals.

Novembre és llum que s’apaga i quietud. Joan Vinyoli (1914-1984), el poeta de l’experiència, la fixa amb delicadesa en aquest altre sonet:

TARDOR
Sóc ara en avingudes de novembre
on tot es fa quiet i sembla caure
com desistint. La melangia llaura
camps de records però ja res no sembra.
Ara tot és campana que s'atarda
tocant a morts i posa gravetat
boscos endins on la madura tarda
ja minva, plena d'or i soledat.
Ulls tristos, melancòlics de la posta,
no us apagueu: la llangorosa flama
un altre món al nostre món acosta,
del somni fa més íntima la trama.
Vida, on ets? La nit tot ho reclama
i un plor de vent és l'única resposta.

novembre

Novembre és tardor i lentitud. Gabriel Ferrater (1922-1972), jugant amb aquell realisme complex que defineix la seva obra per fixar aquest temps que gairebé no es mou:

CAMBRA DE LA TARDOR
La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
    "Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
    Paletes:
manca una casa a la mançana.
    "Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
   Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Novembre també és música i colors que muden. Màrius Torres (1910-1942) es deixa endur per un lied de  Schumann  que dóna títol a aquest poema datat el novembre de 1938:

ABENDELIED
El cel té una blavor de miosotis. Rosa,
un núvol ens amaga el sol ponent;
i la mà freda de la tardor posa
una mica d'or a les ales del vent.
O tarda clara de novembre! Lent,
el dia mor en cada cosa.
 
Una boira poc densa flota, vaga
i violeta en un fondal humit.
Un toc de campana, eixamplant-se, naufraga
a les riberes de la nit.
Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s'apaga.
 
Llavors, a fer-me companyia,
arriba de molt lluny un cant de melangia,
missatge d'Ariel.
La tarda pren una ànima de violoncel.
I flors mig adormides i anònimes perfumen
el capvespre i la música de Schumann.

layret

Novembre acaba amb Francesc Layret, l’advocat obrerista assassinat un capvespre de tardor. Maria-Mercè Marçal (1952-1998) va reprendre amb força el dolor punyent de la seva mort:

A LAYRET
               30 de novembre de 1920
 
Vint bales foren, vint bales 
ai!, quan trencava la nit! 
 
Dia trenta de novembre, 
nit d'hores decapitades! 
 
Vint bales foren, vint bales! 
 
Dia trenta de novembre, 
nit sense alba de matí! 
 
Ai!, com moria la nit! 
 
Caigué la crossa del poble! 
Segaren l'alè de l'aire! 
 
Vint bales foren, vint bales! 
 
Malhaja qui no ho recorda, 
vint escorpits al seu pit! 
 
Ai!, com sagnava la nit!