Singular i (cada cop més) universal

Posted on 30 Setembre 2015

0


pròleg al llibre Emocions puntuades. 25 edicions del Concurs de Castells de Tarragona, de Jordi Andreu i Jordi Suriñach (Cossetània Edicions, Valls, 2015)

(foto portada: David Oliete)

(foto portada: David Oliete)

El concurs de castells de Tarragona és, sense cap mena de dubte, una diada singular. Si parléssim de futbol, diria que és més que una diada –i no només perquè, de fa uns anys, ja dura més d’un dia.  De fet, el concurs ja hi va néixer singular  –amb les colles vendrellenques fent boicot final a una convocatòria presidida per Pau Casals, que era el seu màxim i més il·lustre seguidor. I ho ha estat en el seu devenir posterior, ple de daltabaixos, intermitències i reformulacions –fins i tot en els ja llunyans anys d’aquelles anomenades “manifestacions”, que eren concursos que no ho eren. I ho és avui, que és un concurs que són tres que són un, tot i que, pel que fa a la ubicació, siguin dos. Una mena de misteri de la trinitat en versió castellera.

El concurs és singular, en primer lloc, pel lloc on se celebra, que s’ha mantingut invariable des d’un bon començament, per molt que darrerament hagi millorat –i ja era hora- en condicions, comoditat i presentació: la plaça de Toros, ara la TAP –la Tàrraco Arena Plaça, en aquesta barreja lingüística d’arrel anglosaxona que l’apropa, pel nom i per la seva utilitat, més a un recinte esportiu o multiusos que al que havia estat històricament. Es digui com es digui, no deixa de ser una evident herència arquitectònica dels circs romans, en una ciutat que en sap molt d’això, dels romans. Un marc que li dóna una singularitat que el fa únic: és la única actuació castellera en què la majoria del públic és a dalt, no arran de terra –i en què la majoria té un seient i no és a peu dret. I això té com a conseqüència una realitat de la qual, sovint, no en som conscients: és la única actuació en la qual els castellers veuen, des de peu de plaça, totes les reaccions i actituds del públic a les graderies, de la mateixa manera que és l’única en la qual el públic veu totes les reaccions i actituds dels castellers a peu de plaça. Això explica algunes de les coses que hi passen, especialment pel que fa als comportaments col·lectius d’uns i altres. Explica, que no justifica. En positiu o en negatiu, tant fa.

El lloc de la seva celebració aporta, també, una segona singularitat: és una actuació castellera que té una accés tancat, limitat, i a partir d’una entrada de pagament. Fins no fa massa, això era un altre fet únic. D’uns anys ençà, però, tot i que no ha deixat de ser-ho de manera estricta, sí que hi ha d’altres actuacions que contenen alguna d’aquestes limitacions: és evident que les que es fan a llocs com Port Aventura, festivals, congressos, convencions, hotels o càmpings tenen també la característica d’entrada limitada, reservada o de pagament –ni que no ho sigui l’actuació en si, sinó l’indret on se celebra. Fins i tot hem vist, darrerament, com en una actuació de festa major en una placa tradicional es limitava o s’hi impedia en algun moment l’accés, tal com ha succeït a la plaça de Sant Jaume de Barcelona -ni que fos per motius de seguretat. I aquesta singularitat de l’accés del públic al concurs condiciona també alguns dels comportaments que s’hi poden observar, com ara l’agrupació voluntària i conscient dels afeccionats de cada colla –molt més fàcil que en cap altra actuació. En positiu i en negatiu, també.

La TAP aporta una altra singularitat, que forma part, a la vegada, de l’essència del concurs, d’un dels seus trets definitoris més significatius. El concurs es fa a Tarragona, però no és de Tarragona, en el sentit que, amb l’ajut d’una ubicació exògena i situada fora del mapa casteller tradicional de la ciutat, no és una actuació tarragonina en la qual hi participin colles de fora. Ningú no actua a casa. Potser millor, ningú no actua a la casa d’un altre. No és la diada pròpia de cap colla, perquè és de totes i cadascuna de les que hi són. I això sí que és, indubtablement, singular, almenys pel que fa a les “grans” diades. D’aquesta manera, l’encert de la ciutat en promoure i allotjar el concurs oferint-lo a tot el món casteller com a comú ha comportat, a la llarga, la millor assegurança per a la seva pervivència. Les capitalitats no es proclamen, s’exerceixen des de l’acció positiva i el reconeixement de la comunitat, que s’hi ha de sentir còmode. En això, Tarragona ha actuat amb molta saviesa. No deixa de ser una bona lliçó per a d’altres coses.

Hi ha una quarta singularitat, que és la que, al llarg de la seva història, ha causat les polèmiques més notables i els rebuigs més evidents: la puntuació i la classificació final. D’això es tractava, clar, quan es van convocar els primers concursos. I era una novetat que trencava el que era habitual en el fet casteller. Cert que, de sempre, s’havien valorat totes les actuacions tenint en compte les dificultats i les alçades de les construccions que s’hi havien fet. Però s’havien valorat de manera connatural, sense necessitat de puntuacions i, especialment, sense cap constatació oficial de qui havia quedat primer o qui segon. Però també és cert que la consolidació del fet casteller al segle XIX va tenir molt a veure amb la rivalitat entre les dues colles vallenques, i que en el XX creix amb l’afegitó d’altres rivalitats. No podem oblidar que un dels primers documents que ens narren el progressiu pas del Ball de Valencians als castells és el d’aquella trobada de balls a l’Arboç, a finals del XVIII, i que diu taxativament que el del Catllar “es reputà com lo millor” –i ho diu en base de les construccions que hi aixecà. Però, durant molt de temps, això dels punts i les classificacions va ser matèria reservada per als concursos. D’un parell de dècades ençà, però, els rànquings publicats a la premsa –i el seu indiscutible predicament entre castellers i afeccionats- no han impedit que aquesta singularitat persisteixi en el sentit que cap altra actuació acaba en una classificació certificada per un jurat, però l’han diluït notablement. Diria que fins i tot els que en són contraris no deixen de mirar els rànquings, potser no setmana rere setmana, però prou sovint.

El concurs, doncs, és singular. I, com l’eslògan triat per representar la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt el 2007, és també universal. A hores d’ara força més universal que singular i tot. No hi va néixer, clar. Va néixer com a local, amb la voluntat d’arribar a la gent d’un territori que no excedia del triangle Valls-el Vendrell-Tarragona, i gairebé sense escapar-se dels vèrtexs. Però, en les darreres dècades, amb l’expansió de la geografia castellera i del nombre de colles, el constant augment de l’alçada i la dificultat de les construccions i la seva cada cop més significativa presència en la realitat festiva, social i cultural nacional, la repercussió del concurs ha gaudit d’una explosió exponencial. Primer, a partir dels anys 90 del segle passat, quan es va fer un forat en la premsa d’arreu del país, que va descobrir amb un cert i intermitent entusiasme això dels castells. I més modernament, que ha assolit a una repercussió global. En les dues darreres edicions, a partir de la consideració del fet casteller com a Patrimoni de la Humanitat, les possibilitats tècniques que aporta la renovada TAP i la feina feta per una direcció plenament inserida en l’administració municipal –i mantinguda, com a tal, tot l’any-,  s’ha aconseguit que el ressò del concurs arribés a la premsa –tradicional i digital- de tots els continents i que imatges dels castells que s’hi han aixecat ocupessin primeres pàgines –fins i tot que entressin en la consideració de millors imatges de l’any per part de mitjans i associacions de prestigi internacional. Per tot el que he apuntat, però també pels grans, magnífics, extraordinaris i meravellosos castells que s’hi han vist. Per les actuacions de totes i cadascuna de les colles, perquè el concurs és, per damunt de tot, allò que les colles hi fan. L’èxit del concurs és l’èxit de les colles.

Per tot això –i encara per moltes més coses- el concurs ha esdevingut l’activitat de cultura popular catalana que obté més repercussió fora del nostre propi àmbit cultural. I diria que no només de la cultura popular. Cap altra activitat que es fa al nostre país –que no sigui esportiva o relacionada amb algun congrés tipus Mobile- obté aquest ressò. I, a més, aquestes altres no tenen els elements d’identificació nacional i patrimonial que aporta el concurs. Justament perquè reuneix les necessàries dosis d’espectacularitat, singularitat i patrimonialització que el defineixen. De tradició i modernitat. L’essència mateixa del fet casteller.

El concurs és, també, una suma d’històries i vivències personals. Des d’un primer moment fins avui. Si em permeteu una marrada personal, en això hi ha molts concursos, tants com les possibilitats de viure’l. Jo mateix he tingut la sort de poder viure’n molts. Des que el meu avi em va dur a veure el de 1970, quan jo era encara un crio, fins a l’any passat, hi he fet de tot. Si no m’erro i per ordre cronològic: de públic, de casteller, de jurat de plaça, de jurat de taula, de periodista, d’espeaker o conductor, d’autoritat, un altre cop de casteller –sempre amb camisa blau cel- i d’organitzador. Així he tingut la possibilitat d’observar des d’un lloc privilegiat com el món casteller ha anat engrandint-se, les actuacions s’han fet cada cop més espectaculars i el concurs ha anat adoptant –per necessitat- una organització cada vegada més complexa. De com, des de la singularitat, ha fet el salt a la universalitat.

Per això és bo que es recullin les dades més significatives d’aquesta llarga història i es reflexioni sobre el que ha estat i el que significa el concurs de Tarragona dins el panorama casteller i dins el context de la cultura popular del nostre país. Després del volum que va publicar Jordi Jaria el 1996, aquest treball de Jordi Andreu i Jordi Suriñach que teniu a les mans significa, no només una necessària revisió dels 25 concursos de castells de Tarragona, sinó una acurada anàlisi de la seva evolució i de tot el que ha succeït perquè arribéssim a la realitat actual. I ho fan des de la pròpia experiència: Andreu i Suriñach, ambdós castellers tarragonins, són, també, dos periodistes castellers amb una notable trajectòria i coneixen perfectament el concurs vist des de dins. Aquest llibre, però, no és només això. És el resultat, també, d’una sòlida tasca de recerca i d’una remarcable voluntat de donar veu a alguns dels protagonistes més destacats dels concursos de 1970 ençà.

Finet i pel mig, doncs.

Posted in: Cultura popular