Dels joglars al seguici. El banderer de la ciutat de Tarragona

Posted on 21 Setembre 2015

7


La bandera de la ciutat de 1811

La bandera de la ciutat de 1811

L’historiador Joan Salvat i Bové va recollir en el seu llibre Los Gigantes y Enanos de Tarragona y Protocolo Municipal -en la segona edició, augmentada, de 1971- una interessant documentació sobre la bandera de la ciutat. Especialment, sobre qui l’havia dut en cerimonials i professons al llarg dels segles. Resseguint Salvat, veiem com, des del segle XIV –si més no- i fins a començaments del XIX, la bandera de ciutat la portaven solemnement persones alienes al consistori i com la seva tria no era pas un tema menor. Primer ho feien joglars, però, ben aviat, al segle XV, els cònsols triaven “ciutadans bons e honrats e vestits e asseats”. No fou fins als primers anys del vuitcents que el consistori es va reservar aquesta representativitat festiva de ciutadania i la va deixar en mans, durant temps i temps, de funcionaris municipals. Més modernament, molt més modernament, en mans dels mateixos regidors o d’autoritats convidades.

Amb la voluntat de recuperar la tradició històrica, a partir d’enguany i per acord de la Comissió Assessora sobre el Seguici Popular, el banderer del matí de Santa Tecla –que és quan l’ensenya de ciutat pren el seu protagonisme cívic, en l’anada i tornada d’ofici- serà proposat cada any per una entitat del Seguici, per estricte ordre de carrer. Començant, doncs, aquest 2015, pel Ball de Diables de Tarragona.

Fins aquí les dades històriques. Permeteu-me que hi afegeixi algunes qüestions personals perquè, tal com va anunciar el mateix Ajuntament dies enrere, el Ball de Diables va decidir de proposar-me com a banderer per a aquesta Santa Tecla. Un honor que vaig acceptar amb il·lusió. I, si voleu, la responsabilitat que pertoca al moment i al fet.

I, per no perdre el fil de la festa, anem a la prèvia del correfoc del Quadre, a mitjans juliol, a Torredembarra. Quan jo ja anava vestit de portador de la Virgília –el drac de la Torre- i els diables tarragonins estaven preparats per a participar-hi, van venir cap a mi, amb posat seriós i circumspecte, uns quants d’allò que en podem dir pesos pesants del Ball. La imatge era per pensar, no només “aquests en volen alguna”, sinó “alguna de grossa”. Així, vestits diabòlicament i festivament uns i altres, em van comentar l’acord de la Comissió Assessora i que, reunits en assemblea –com toca a una colla tradicionalment moderna-, havien decidit de demanar-me que els representés com a banderer. La proposta era realment “grossa”. I no va caldre que els preguntés els motius, perquè m’ho van dir tot seguit. En paraules del president del Ball a la roda de premsa d’anunci de la tria, pel que consideren el meu “paper inspirador i provocador de la recuperació del Ball de Diables de Tarragona l’any 1984”.

I aquí haurem de tornar a la història, perquè d’això ja en fa uns quants d’anys. A començaments dels 80 –del segle passat- jo era professor de l’institut Pons d’Icart, el de la Rambla Vella. Aleshores, a 3er de BUP –el que ara seria el 1er de BAT, però que era el darrer del cicle, perquè després hi havia aquell anomenat Curs d’Orientació Universitària, el COU- podies proposar alguna assignatura que no fos estrictament curricular, sinó una assignatura pròpia i específica de l’institut. I, per als alumnes de lletres, vaig muntar–ne una que ja no recordo com es deuria dir, però que era una lectura comentada de literatura tarragonina, centrada en la novel·la La família dels Garrigas, de Josep Pin i Soler, aquella novel·la que conté un magnífic quadre de costums –“Intermezzo” es diu- que explica fil per randa com era la festa major de Santa Tecla de mitjans del segle XIX. I treballant l’”Intermezzo” vàrem anar comparant la diferència entre una festa major i l’altra, la dels anys 50 del XIX i la de començaments dels 80 del XX, i vàrem anar treballant els elements del seguici festiu desaparegut, principalment els balls parlats –dels diables al Serrallonga, sense oblidar els de sants.

I diuen, la bona gent dels diables d’ara, que d’aquella assignatura va sortir la idea de fer el Ball. Pot ser sigui veritat, perquè fa anys que ho diuen i perquè molts d’aquells i aquelles alumnes el van fundar el 1984. Amb amics i amigues, gent d’altres cursos de l’institut i de fora, però el cert és que en el nucli inicial n’hi havia força dels que havien treballat a classe Pin i Soler. No els podia dir que no, que no els volia representar com a banderer aquest 2015. Què més pot demanar un professor que mirava de tirar l’ham que, després de tants anys, encara ho recordin? És, sens dubte, la gran recompensa dels mestres i del professorat: veure, temps després, que d’aquella llavor que has volgut fer créixer n’ha sortit alguna cosa sòlida. Tan sòlida com el Ball de Diables de Tarragona. I la part corresponent de recuperació del seguici popular i la Santa Tecla més tradicional. Un seguici que reuneix tres elements essencials en la cultura popular: el caire lúdic, l’esperit crític i l’impuls ciutadà. Per tot això, és un veritable honor ser el banderer de la ciutat i fer-ho en nom del seguici de Santa Tecla –i del seus diables-, quan Tarragona exerceix com mai la seva capitalitat. Del Patrimoni excepcional de la Humanitat a la festa d’interès nacional.

Quan els havia dit que sí, van afegir: “i ara et toca nomenar els dos cordoners que t’acompanyaran”. “Ep, això, sí que no: l’honor és dels diables. És vostre”. O sigui que seran diables els cordoners de la bandera de la ciutat. Com que seran diables, no tinc cap dubte que seran “bons e honrats”. Jo, per la meva part, em comprometo a anar “vestit e asseat”. Ni que sigui sense corbata.

El Ball de Diables de Tarragona, l'any de la seva fundació (1984)

El Ball de Diables de Tarragona, l’any de la seva fundació (1984)

(Article publicat a Fet a Tarragona el 22/9/20015)

Posted in: Cultura popular