Orgull blau cel: Nois de la Torre, 40 anys (un pregó de Festa Major)

Posted on 29 Agost 2015

0


Nois

El 4 de setembre de 1975, diada de Santa Rosalia, els Nois de la Torre vam efectuar la nostra primera actuació amb camisa blau cel, a la plaça de Vila, clar. És el que es considera la nostra presentació oficial: ja havíem actuat al camp de futbol per les festes del Quadre i havíem anat a la Nou i al Catllar, però aquella festa major va ser la primera sortida amb camisa, acompanyats i apadrinats pels Nens del Vendrell. I ja vam plantar el primer castell de set, el primer de la colla.

Els Nois naixien d’una fugaç ebullició que vivia el fet casteller. De la tradició castellera de la vila, ja bicentenària. I de la indiscutible voluntat, tossuderia i perseverança d’unes poques persones que es van posar entre cella i cella que Torredembarra havia de tenir, i de manera immediata, la seva pròpia colla.

En el món casteller s’havien vist des de finals dels anys 60 construccions que feia moltes dècades que no s’aixecaven –la torre de 8 amb folre, el 5 de 8 i el pilar de 7 amb folre-, però amb comptagotes i no cada any. Per això aixecar castells de set ja en la primera temporada va ser una fita que va sorprendre tothom i ens va omplir de legítim orgull. I ens obria moltes expectatives. De les 6 colles que hi havia el 1970, s’havia anat augmentant progressivament el nombre d’agrupacions existents. Aquell 1975, amb els Nois, ja van ser 13 les que van aixecar castells –tot i que alguna va deixar de fer-ho aquell mateix any. Així, els Nois podem dir, també amb orgull, que som la vuitena colla més antiga que ha fet castells ininterrompudament, any rere any, de les més de noranta existents avui dia, entre les reconegudes per la Coordinadora, les universitàries i les en formació que ja han fet alguna sortida. En el top ten de l’antigor, doncs, si em permeteu l’anglicisme. La vuitena més antiga. Orgull blau cel.

Torredembarra ha estat una plaça preeminent del fet casteller en bona part de la seva història. Va viure les construccions senyera del segle XIX de ben aviat: els primers castells de nou a partir dels anys 50 , quan només n’havien vist Valls i Tarragona –i ho sabem per dos magnífics articles publicats el 1852 i el 1853 pel torrenc Joan Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona, les primeres cròniques castelleres que podem registrar des d’una perspectiva periodística. I després va gaudir de colla pròpia –aquells intrèpids Xiquets de Torredembarra- entre 1889 i 1905, va veure els dos únics 3 de 8 bastits en tot el món casteller a la primera meitat del segle XX –per la Nova de Valls, els anys 30- i també com els reunificats Xiquets de Valls hi plantaven el primer 4 de 8 de la postguerra… Història i tradició pura. Ja no de top ten: de podi i medalla olímpica. Orgull torrenc.

Però la relació de Torredembarra i els castells ve d’abans, dels seus mateixos orígens, en aquelles darreres dècades del segle XVIII quan les torres amb què es tancaven les evolucions del Ball de Valencians van començar a esdevenir autònomes, a ser executades –i valorades- a banda o, si més no, com a element substancial de tot el vell joc musical i coreogràfic dels Valencians, de les seves danses.

Una prohibició eclesial ens confirma la presència del Ball de Valencians a la Torredembarra del segle XVIII i que les torres i castells ja hi eren un element significatiu, definitori. Juan Lario Lancis, arquebisbe de Tarragona, anota, l’any 1771, aquest decret en el llibre de visites de la parròquia de Sant Pere:

Hallandonos noticiosos; de que los baÿles entran en esta iglesia, ÿ hacen dentro de ella Torres, ô, castillos, cometiéndose con este motivo grandes irreverencias en la Casa de Dios; Y debido por todos modos zelar el que se entre, ÿ esté en el templo con la Circunspección, Modestia, ÿ respeto, que se debe â tan sagrado lugar: Por tanto prohibimos, que se hagan Torres, ô, castillos dentro la expresada Iglesia; para cuio fin mandamos al Rector invigile en la Observancia de este Decreto. Y encargamos al Magnífico Baÿle, ÿ Aÿuntamiento. Cohopere por su parte p. al Cumplimiento de este nuestro Mandato, no permitiendo que entren otros Baÿles dentro la Iglesia.

Les prohibicions dels arquebisbes, en les seves visites parroquials, eren molt habituals, especialment cap als elements festius i les activitats lúdiques. Podríem dir que formaven part del que se n’esperava. Aquesta anotació torrenca de Lario, aquell 1771, té, però, una significació especial:  és el primer cop, arreu del Camp de Tarragona i del Penedès, que s’identifiquen de manera clara les construccions del Ball amb els noms de “torres i castells” i que, en conseqüència, apareix aquesta denominació en un document. Torredembarra, doncs, deté l’honor de ser el primer municipi on podem documentar la utilització del terme “castells” per a les construccions dels Valencians, en aquests moments inicials del seu progressiu i sostingut pas cap a les construccions humanes modernes, els castells tal com s’estableixen en el segle XIX i els coneixem avui. No em direu que això no és ja de medalla d’or. Els primers. Orgull casteller.

Els Nois, doncs, naixíem perquè el moment era propici i perquè la nostra és una de les grans places de la història castellera. I perquè hi va haver unes persones que van decidir que el moment i la història demanaven a crits la creació d’una colla a la vila. Durant bona part de 1974 i, encara amb més intensitat, els primers mesos de 1975, s’anà gestant la creació dels Nois de la Torre. Hi havia el nucli que en podríem dir promotor, organitzatiu, logístic, format inicialment per tres noms clau en aquell moment: Joan Maria Huguet Montserrat -membre d’una nissaga present en tota la història del fet casteller a la nostra vila- i dues altres persones, absolutament alienes a aquesta tradició, el comerciant Josep Maria Bernad i el director de banc Jordi Bernal. Ni aquest ni Bernad van arribar mai a vestir la camisa de la colla, però amb Joan Maria Huguet en foren els promotors, els que van salvar els obstacles administratius –que van obligar a que la colla nasqués com a secció de la Unió Deportiva Torredembarra- i els que van aportar el capital inicial. Al costat d’aquest nucli logístic, n’hi havia un altre d’igualment cabdal, el que podríem qualificar de nucli casteller, encapçalat pel mateix Joan Maria Huguet i per Salvador Cañellas Lluís, que ja feia força anys que parava i pujava en grans castells, especialment amb els Nens del Vendrell i la desapareguda colla Nova de Sant Magí de Tarragona. S’hi afegiren aviat d’altres torrencs també hereus de la tradició local, com Anton Gras “Sagal” i Sebastià Ciuró “Tià de la Gralla”; d’altres que havien dut o duien camises tarragonines, dels vendrellencs…; joves més aviat neòfits… Salvador Cañellas va exercir de cap de colla en un primer moment, tot i que aviat va demanar a Joan Maria Huguet –el pal de paller entre uns i altres- que el rellevés. I, finalment, un germà d’aquest, Esteve Huguet, es féu càrrec de la presidència de la Junta, quan aquesta es constituí.

Una colla és història, però, encara més, és la gent. Tota la gent dels Nois. De la Torre, però també dels pobles del voltant. Gent d’aquí, d’allò de tota la vida, i molta gent que ha fet cap a Torredembarra i la camisa blau cel ha estat la seva manera d’integrar-s’hi. La gent que va fundar la colla i la gent que ha anat enguany al seu primer assaig. Homes, dones, nois, noies, nens, nenes… Els que vam dur camisa blau cel aquella Santa Rosalia i la tornarem a dur enguany i els que els acaben de donar la camisa. Fa quatre dies I els que l’han deixat de dur. Gent que puja, gent que fa pinya, gent que toca la gralla i el tabal, gent que dóna un cop de mà. Tant fa. Una colla és tothom. Tothom. I els Nois som tothom que hi és i que hi ha estat.

En aquests nostres 40 anys ha passat molta gent pels Nois. Alguns ens han deixat per sempre. Massa aviat els dos caps de colla fundadors, el Salvador Cañellas i el Joan Maria Huguet. Com un cop de maça, el malaurat David Sánchez, en un sotrac que la colla va viure amb un dolor extrem. I molts més. Un record per a tots. I el millor record no pot ser altre que l’orgull blau cel.

L’orgull dels castells bastits, també. Gairebé 3500 de 1975 ençà, des dels mítics dos pilars de 6 carregats fins als més de 900 pilars de 4 plantats. Al costat dels espadats de 6, no puc oblidar la torre de 7 descarregada i les sis de carregades, el 3 de 7 per sota descarregat, els onze 5 de 7 descarregats, els divuit 4 de 7 amb l’agulla descarregats i els set de carregats i, finalment, els vint-i-tres 3 de 7 amb l’agulla descarregats i els set de carregats. Tampoc aquell Concurs de Tarragona en què vàrem assolir la cinquena posició. Tot això, sí, evidentment, però també les temporades en què portar un castell de set a plaça era un miratge.

Entre 1975 i 1985, la colla va deixar una petjada inesborrable en el món casteller, trencant esquemes  i efectuant actuacions de primer nivell. Es va situar en la gamma alta de 7 ja en la seva primera temporada -plantant una torre d’aquesta alçada el primer any, fita que no havia assolit mai ningú-, va carregar dos dels tres únics pilars de 6 que es van poder veure arreu entre el 1976  i el 1984 … I tot i que, en aquests anys, el món casteller va progressar de manera notable -de 13 a 23 colles i, especialment, amb els primers castells de 9 del segle-, els Nois van saber mantenir-s’hi en un primer pla: si el 1982 set colles havien intentat el pilar de 6, només els Nois i els Castellers de Barcelona van poder fer l’espadat aleshores més alt -amb el qual van fracassar colles com els Castellers de Vilafranca, els Nens del Vendrell, la Joves Xiquets de Valls i els Xiquets de Tarragona.

Però, en el primer gran daltabaix que va viure la colla, el 1987 no vàrem poder bastir cap castell de set –una gamma que es va recuperar l’any següent, ni que fos escadusserament. I aquest és un altre orgull que hem de sentir els Nois: la colla s’ha mantingut, any rere any, malgrat tot, malgrat moments i situacions que a d’altres colles les ha dut a desaparèixer, a estar alguns anys sense actuar si més no. És l’orgull blau cel: regirar-se, aixecar-se, tirar endavant, tenir la seguretat que els daltabaixos no és que es puguin superar… És que se superen si es vol. I els Nois sempre hem volgut.

Si es vol, els grans moments sempre tornen. A partir de 2009, amb la perseverança del treball, els Nois ens retrobàvem amb les construccions de la gamma alta de set, especialment amb tres castells que no havíem plantat mai: el 3 de 7 amb l’agulla, el 5 de 7 i el 7 de 7. I el 2012 tornàvem a ser presents a la sorra de la plaça del Concurs de Tarragona.

Els Nois som tradició, som història, som la gent, som castells… Els Nois som Torredembarra. Hem dut el nom de la vila per tot Catalunya. I a Andorra, al País Valencià i a les Illes. I a Saragossa i a Madrid. I a Bèlgica, a França i a Itàlia. Hem ofert a Torredembarra el Concurs7, ara la primera de les tres jornades de la Biennal de Castells, l’espectacle casteller més gran del món. Hem portat –a la plaça de la Vila, a la plaça del Castell, a la plaça de les Monges, a Baix a Mar, a Sant Jordi…- una seixantena de colles de Catalunya i les Illes, fent, de Torredembarra, una de les poblacions del país on hi han actuat més agrupacions i s’han vist més camises. L’aparició dels Nois el 1975 va ser la primera pedra per reprendre el model de festa major que havíem perdut: la gent de la Torre ja no era una simple espectadora de la festa, ja la podia fer, ja en podia ser partícip. Ja n’era protagonista. Un model de Festa Major que es va anar engrandint, anys a venir, fins al que tenim avui, una festa viscuda i participada per un munt de torrencs i torrenques.

Perquè els Nois també som festa. Som Santa Rosalia. A la plaça de la Vila. I a la cercavila infantil, a l’anar i tornar d’ofici, a la plaça del Castell, a les barraques… Per això, també, podem cridar a la festa. A que us afegiu a les nostres pinyes, que sortiu, que seguiu els gegants i els nans, l’Àliga, el Ball de Bastons, el de Cavallets, el de Cercolets i el de Pastorets, el Patatuf, la Mulassa, el Ball de Serrallonga i el de Gitanes, la Virgília i el Ball de Diables. Que aneu a les cercaviles i a les passades del seguici, seguiu els balls parlats i us entusiasmeu amb la carretillada. Que aneu a tots els actes. Que prengueu el carrer. Que veniu als castells. Que els feu i els visqueu amb nosaltres. Amb l’orgull de viure Santa Rosalia. De ser de Torredembarra. Dels Nois de la Torre.

Els Nois som Torredembarra. Ho som, ho hem estat i ho serem. Amb orgull. Amb l’orgull blau cel de la tradició, de la història i d’aquests 40 anys. I de tots els que vindran.

L’orgull d’aquestes generacions joves que ja viuen la festa, que fan castells, que ja són Torredembarra. La del present i, més encara, la del futur. I per això, aquest pregó, no tindria cap sentit sense les seves paraules.

El present i el futur dels Nois són tots aquests joves que van assaig rere assaig, sortida rere sortida i potser –com és normal- en saben ben poc de la història. La colla són ells. I elles. Som ells i elles. I amb orgull.

Pregó Santa Rosalia 2015

(Text del pregó inicial de la Festa Major de Santa Rosalia de Torredembarra 2015, reservat als Nois de la Torre amb motiu del seu 40è aniversari. Em van acompanyar en l’honor de pronunciar-lo, aquest 28 d’agost, la jove castellera i grallera Marta Recasens i l’enxaneta i dosos Júlia Prades, que hi van afegir reflexions personals, viscudes, plenes de sentiment, emoció i força)