La Il·lustració valenciana i menorquina: la introducció d’altres models de sonet en la poesia catalana. Carles Ros i Antoni Febrer

Posted on 1 Juny 2015

2


Carles ros

Després del seu naixement a la Sicília medieval i la seva canonització de la mà dels poetes del dolce stil nuovo i, especialment, Petrarca, el sonet va viure, en el segle XVI, l’aportació de dos nous models, provinents d’Anglaterra i França. Si el model clàssic italià es fonamenta en la fórmula de 2 quartets i 2 tercets, d’unes rimes molt concretes, i versos decasíl·labs, el model anglès –impulsat a partir de l’èxit canònic de Shakaspeare- no abandona els decasíl·labs però aporta una nova fórmula: 3 quartets i un dístic, és a dir, dos versos finals. El model francès, en canvi, no modifica l’estructura estròfica de 2 quartets i 2 tercets però aposta pels versos alexandrins i dues tipologies de rimes molt concretes en els tercets, la que es coneix com a rima maròtica -CCD EED, del poeta Marot- i la que rep el nom de rima francesa -CCD EDE.

La introducció d’aquests dos nous models a la poesia catalana va haver d’esperar a la finalització del barroc –que va seguir de totes la tradició del sonet clàssic- i de les seves consecutives seqüeles. Per això, els primers sonets anglesos i francesos en llengua catalana els hem d’anar a buscar al segle XVIII i fora del Principat –on el barroc poètic va perviure-hi prolongadament. Hem d’anar al País Valencià, de la mà de Carles Ros, i a la Menorca sota dominació anglesa i francesa, d’Antoni Febrer.

Carles Ros (1703-1773), com d’altres valencians setcentistes, fou un apologista de la llengua. I un escriptor molt productiu: en català i castellà va escriure romanços, goigs, dècimes i col·loquis de contingut festiu i religiós, resseguint, en això, les formes barroques i les tradicionals valencianes. També va escriure obres professionals per a procuradors i notaris, tractats gramaticals i ortogràfics, i vocabularis. I va editar llibres d’altri, com a bon il·lustrat que fou. Carles Ros, d’una manera o altre, va ser una barreja de poeta popular tradicional i d’intel·lectual publicista il·lustrat. També va escriure sonets, que formen part del que diversos historiadors han qualificat com la seva “poesia culta”. Força d’aquests sonets els utilitzà com a complement dels seus volums d’assaig, on els inclou. Alguns d’aquests sonets segueixen l’esquema del sonet anglès, com el “Soneto” amb què Ros va cloure el seu Tractat de Adages y refranys valencians, y pràctica pera escriure ab perfecció la Llengua Valenciana, publicat el 1733:

Si curiós, oh lector, te procurí
en mon llibre primer d’ortografia,
ja curiós per a este et prevenia,
puix, curiós, per servir-te, em desvelí.

Moltes coses curioses te notí
que ta curiositat no pensaria,
puix curiós, tant o més, sens fantasia
en aquest tractadet, crec, me portí.

Tu, lector, com a home ben curiós
que no ignores lo que és curiositat,
los defectes perdona a Carles Ros,
que ho suplica a tes plantes humiliat.

I, si acàs lo dretet no és del teu gust,
dissimuleu ta sciència, que és molt just.

No podem dir, doncs, que sigui una peça lírica estricta, sinó un poema instrumental, un ús que la Il·lustració va fer prou comú per al sonet. De fet, la Il·lustració europea va preferir d’altres formes per a la lírica: des del petrarquisme i la seva progressiva introducció en els diversos renaixements nacionals és el primer cop que el sonet en deixa de ser la forma fixa preferida. El més important d’aquest sonet és el model que segueix: és un sonet d’anglès, no segons la fórmula de Shakespeare, pel que fa a l’estructura de rima, sinó en la de Sidney.

En el mateix Tractat, Ros hi inclou un altre sonet anglès d’aquestes característiques, també instrumental, signat per Rosa Trincares, que el mateix text diu que és una anagrama, possiblement de Narcisa Torres, parenta d’un notari amic de Ros. A Carles Ros li devem, doncs, com a poeta i com a editor, la introducció del model del sonet anglès en la nostra literatura, tot i que encara tardés força anys –molts anys, més d’un segle i tot- en arrelar-hi amb normalitat.

poesies-i-gloses-i-cobles-9788484157458

Les successives dominacions anglesa i francesa a la Menorca del segle XVIII van comportar que s’hi visqués la Il·lustració i, especialment, el Neoclassicisme amb molta més força i incidència que a la resta de territoris de la llengua compartida. I, tot i que els anglesos hi van romandre més anys i hi deixaren una clara empremta en arquitectura, aspectes socials diversos i la parla, la petjada francesa s’imposà en la literatura, especialment al voltant de la Societat Maonesa de Cultura. De Maó era Antoni Febrer i Cardona (1761-1841), advocat i lingüista, autor teatral i de volums didàctics, musicòleg, també recol·lector de poesia popular i tradicional i traductor, entre d’altres, de Roussseau. Com a poeta, és autor d’alguns poemes en alexandrins de clara influència francesa. Un d’aquests poemes, un sonet francès –per la rima i pel metre-, és considerat per molts crítics el més reeixit del Neoclassicisme en llengua catalana. Febrer és, així, l’introductor del model francès de sonet a casa nostra:

AFECTES D’UN PECADOR ARREPENTIT

Gran Déu, els teus decrets estan plens d’equitat;
Tu sempre te complaus en esser-nos propici,
però jo som tan mal, que la teua bondat,
si em perdona, serà contra el teu just judici. 

Sí, Senyor, que l’extrem de la mia maldat
no te permet sinó d’ordenar mon suplici.
Ton interès s’oposa a ma felicitat,
i ta clemència espera el càstig del meu vici. 

Contenta ton desig, puix que t’és gloriós;
que et sia el meu dolor a tos ulls odiós;
castiga, que ja és hora, aquesta gran malícia!

Just el càstig serà que te sia ben vist;
però ¿a-ne quina part ferirà ta justícia
que no l’hàgia cobert la sang de Jesucrist?

Aquest sonet, però, tot i que ha estat conegut tradicionalment com un poema solt, no deixa de ser també instrumental, de to líric, això sí. Ho és perquè Antoni Febrer, tot i que el va donar a conèixer de manera solta, el va composar com a exemple per a Compéndi de la Poesía Menorquina; ô Princípis en que se fúndan las Règlas â las quáls els Vèrsos están subjéctes y sens las quáls no sebrían tenir grácia ni harmonía -de 1818, i una segona versió de 1821, una de les dues preceptives poètiques que va deixar inèdites, i que no han estat publicades fins molt recentment. Hi va incloure un segon sonet francès, aquest de rima maròtica i decididament instrumental, seguint la tradició arrelades dels metasonets, dels sonets que parlen del sonet:

Doris qui sap que el Vers és fet per alegar,
Me demana un Soneto, i jo eu trob impossible.
Catorze Versos junts serà massa terrible;
Veis-ne així amb tot això quatre a punt de cantar.

Tot d’una és molt costós per la rima trobar,
Però aprovant es veu que tot pot ser possible.
Passem avant, qui sap serà menos sensible
Si del primer tercet me puc desempenyar.

 Jo començ doncs tot d’una, i no seré més excusa
Creent que no és estat sens orde de ma Musa,
Pus veig que en tant poc temps me’n som casi desfet.

Comencem el segon, no hi ha que desmaiar-se,
Perquè la recomanda està per acabar-se.
Comptau si són catorze, i el Soneto està fet.

Certament, Febrer és, com Ros, un autor il·lustrat de volums pedagògics i divulgadors molt diversos. Els diferencia, però, un fet fonamental: veuen de fonts diferents i tenen també una formació ben distinta. La Menorca anglesa i francesa, la influència universitària i cultural francesa en una illa que esdevé molt més moderna i oberta que els altres territoris de la literatura comuna. Antoni Febrer protagonitza, més com a preceptivista que com a creador, la introducció d’una nova concepció poètica a casa nostra. Una introducció, però, esquarterada, no només per la desaparició sobtada de la influència francesa –i anglesa- a Menorca, amb el seu retorn definitiu a la sobirania espanyola, sinó pel fet que els seus volums de poètica –com d’altres de l’època- no passessin del seu estadi manuscrit i no arribessin, doncs, a la majoria de les terres de llengua catalana. Malgrat això, sí que ho feren alguns dels seus sonets. Sigui com sigui, Febrer és el primer autor en escriure sonets francesos en català, tant per la rima com, i això és més significatiu, per l’ús dels versos alexandrins. I no podem dir que no en fos conscient, perquè el seu coneixement de les diverses tradicions mètriques és indiscutible.

I, si el sonet anglès de Ros no el retrobarem fins als primers anys del segle XX, de la mà d’alguns modernistes, com Xavier Viura, en el cas dels sonets francesos també haurem d’esperar fins a la mateixa època, amb l’aportació de Joan Alcover i altres autors de l’escola Mallorquina.

Preceptiva poètica

Fitxes mètriques

ROS: “Si curiós, oh lector...·   Tipologia: sonet anglès
Rima fonètica: consonant           Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
Quartets (tres): de quatre rimes creuades: ABBA ABBA CDCD
Dístic (un): d’una rima apariada: EE
Metre: decasíl·labs no cesurats (accents molt fluctuants)
Observacions:
la tipografia i la separació estròfica sintàctica són clarament de sonet anglès –sonet de Sidney

 

FEBRER: “Gran Déu...”       Tipologia: sonet francès en alexandrins
Rima fonètica: consonant     Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
Quartets (dos): de dues rimes encadenades: ABAB ABAB
Tercets (dos): de tres rimes minvants-simètriques(rima francesa: CCD EDE
Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima majoritàriament masculina)

 

FEBRER: “Doris qui sap que el Vers...”     Tipologia: sonet francès en alexandrins
Rima fonètica: consonant     Rima accentual: alternada
Estructura estròfica:
Quartets (dos): de dues rimes creuades: ABBA ABBA
Tercets (dos): de tres rimes maròtiques: CCD EED
Metre: alexandrins (primer hemistiqui de rima majoritàriament masculina)