El sonet en els primers llibres de Narcís Comadira

Posted on 15 Abril 2015

0


Foto ILC / Txema Salvans

Foto ILC / Txema Salvans

En l’anomenada generació literària dels setanta, hi ha dos nuclis durs, el del conegut com a grup de Girona i  el creat al voltant d’Edicions del Mall, que seran els promotors del retorn al formalisme poètic, a diferència dels poetes que no hi pertanyen, que mantindran la tònica de les generacions anteriors, molt més fluctuant. Narcís Comadira (1942), pintor i poeta, és considerat com el motor inicial del grup de Girona, de la mateixa manera que el seu tercer llibre, Amich de plor (1970), un volum de trenta-un sonets, és considerat com el fundacional de la seva poètica.

Hi són evidents dos mestratges claus, Foix i Ferrater, sense obviar tampoc March –que el títol del llibre recorda- i Carner. Podríem dir que Amich de plor significa l’obertura d’un canvi d’actitud de les noves generacions pel que fa al sonet, que Comadira exemplifica –i que Salvador Oliva, un altre puntal gironí, teoritza al pròleg del llibre. El mateix  Comadira, en la seves respostes a La generació literària dels 70, explica de primera mà la significança de Gabriel Ferrater, el poeta però fonamentalment el professor, en la gestació del llibre:

“Vam anar a les classes que donava a la Central, a migdia, de crítica literària. I més tard el vam conèixer. D’aquests temps en va sortir Papers privats. El vaig donar a llegir a Ferrater i em va donar dos consells: llegeix Carner i Foix i fes    sonets. I així vaig fer-ho.”

I el consell va ser del tot profitós –com el que, anys abans, li havia donat Foix a Brossa en el mateix sentit-, perquè tant la forma com els models li serveixen de ple a Comadira per a les seves intencions. Així, a Amich de plor hi trobem aquesta mena d’autoretrat, anafòric i en alexandrins, irònic i definitori:

EL POETA DECLARA A SI MATEIX LA PRÒPIA ESTIMA I N’ENUMERA LES CAUSES

T’estimo perquè ets feble, amic, dolç camarada,
fulla d’estranyes branques, timidíssim ocell,
perquè amb àgils somriures, perfums a flor de pell,
dissimules abims presents en la mirada.

Perquè, ja decebut, no esquives la jugada;
perquè, ja fatigat, amagues que ets un vell.
I, adolescent encar, esperes un novell
impossible desig d’una futura albada.

Perquè caus i no t’alces i estàs sempre dempeus,
perquè lluites, ferotge, contra tot el que creus,
perquè estimes a mort i fas veure que odies,

perquè atraus amb dolçor i fas amargs els dies,
perquè t’esmunys dels homes, volent-hi ésser present,
t’estimo, vell inútil, amic omnipotent.

Clar que l’autoretrat de Comadira més celebrat –i també irònic- aparegué en el llibre següent, El verd jardí, de 1972, en forma de sonet maròtic –és a dir, seguint la petjada formal de la tradició francesa, amb les anomenades rimes maròtiques EEF GGF en els tercets:

 JO

Sóc mascle i gironí. Mitja estatura.
Cabell castany, ullets de marrec trist.
Romàntic una mica, cosa dura
en el temps que vivim. Prou ho tinc vist.

Mozart més que cap altre m’entabana,
i, en versos catalans, Josep Carner.
Crec en l’amor, la taula quan tinc gana,
els plaers de la carn, que em moriré.

I si a estones em vaga de fer versos
i confegeixo quatre mots dispersos,
no ho faig pensant en un darrer sentit,

que no vull fer carrera de poeta.
Ai las! Lletraferit de l’A a la Z
en llengua fosca i en país petit!

La poesia de Comadira, com la dels seus referents, és plena també de constants esments al context cultural. Així aquest sonet de Les ciutats (1976), arran d’una visita del poeta a la casa londinenca on John Keats va viure els seus amors amb Fanny Brawne:

VISITA A WENTWORTH PLACE (Keats House)

Tot el dolor del cor ara m’arriba
amb la pluja que cau i el verd tan verd.
Sobre aquests vells papers res no fa viva
la lletra trista que amb el temps es perd.

Buides de tu contemplo les estances
i m’assec al teu lloc al reading room.
Ja no res m’apaivaga les recances.
Dels teus anys ja no sento cap perfum.

¿Foren en va les teves malalties
i tantes hores dolces d’aquells dies
amb els amics i Fanny pel jardí?

Ja no hi ha rossinyols a la prunera.
La llum del sud serà la llum darrera
-no espero millor sort- també per mi.


La ironia carneriana, del Carner d’Auques i ventalls, és patent en un altre sonet del mateix llibre –un sonetí que pren l’aire de la poesia popular amb els versos heptasíl·labs:

GELAT DE MADUIXA

N’Eduvigis Bonacuixa,
senyora trista i fanée,
menja un gelat de maduixa
asseguda en un café.

Na Concepció Bastardes,
aclofada al seu costat,
mira d’esquivar basardes
llepant també un bon gelat.

I mentre dolguda es sona,
–veig al gelat Barcelona–,
fa n’Eduvigis, gement.

I brandint la cullereta
va i afegeix na Xiteta:
–entre tots l’anem desfent.

L’obra poètica de Comadira anirà creixent al voltant del sonet –almenys en aquests anys-, de la mateixa manera que el poeta anirà provant-ne diversos models. A Desdesig (1976) hi inclou una sèrie de quinze en hexasíl·labs blancs i sense separació estròfica, que dóna nom a tot el llibre. La sèrie narra, líricament, una relació amorosa:

 

HIVERN

Tant de temps sense veure’t
s’ha escolat: un hivern
de tristes hores blanques,
desolades. El vent
només sinistres veus
em duia cada tarda.
Tremolós, m’he passat
dies a la finestra.
I mai no t’acostaves.
Esquives, ignorant-me,
sempre petjades pàl·lides.
Ah, si una ombra d’ocell
els cristalls solitaris
dels meus ulls enganyava.

Un to més elegíac, més greu, és el que presenten el sonets de Terra Natal (1978), aquests de nou amb rima fonètica i presentació tipogràfica tradicional. N’hi ha que mantenen les combinacions de rima simbolistes, de la gran tradició francesa vuitcentista:

TERRA NATAL

Passos somorts, bressol de somnis lassos.
Un goig pensant nat d’imatges serenes
m’arriba dolç, calent d’antigues penes
i em renova la sang flonja dels passos

Arbres de dol que són recer dels marbres.
Un immòbil turó en el clam i en l’herba
dóna a l’aire un tresor de llum i el serva.
La tarda cau entre els meus ulls i els arbres.

Trist, fatigat, per daurades boirines,
dic al turó que ara apareix, gement,
que em sigui pàtria i acolliment

ara que, amb sal de vastituds marines,
la carn em dol, amarga, del teu mal,
morta del tot, per tots, Terra Natal.

I n’hi ha d’anglesos, shakespearians –és a dir, amb la forma de tres quartets i un díptic final:

INTER PARES

Per l’aire fresc som ala sense obstacles,
la lluna se’ns endú i no sabem on.
Passa un perfum de flors sota els ombracles
i tot desig amb el perfum se’ns fon.

¿Quin redós més sedós que la glicina
per tants deliquis d’ocellot nocturn?
¿Quina veu insistent ens dirà: Vine!
quin coixí hi ha tan pur com el viburn?

Però les flors i els perfums no ens complauen
i ja no ens basta una sang virginal.
Volem la carn dins l’abim on s’encauen
tèrbols desigs i feresa animal.

Sabem que no hi ha heroi sense ferida
ni bona mort sense una mala vida.

A Enigma (1985) torna a utilitzar el sonet maròtic:

LANCELOT

Com m’agradava a l’alba el renill dels cavalls
i veure els cavallers armar-se per la prova:
sota l’arnès polit bullia la sang nova
i de la mort al camp no feia escarafalls.

És clar que el cos ardent bé me’l protegiria
jupó, cota de malla, bracera, guantellet,
i cuixera i gambera i sabató i jaquet;
i el cap un bacinet lleuger a la llum del dia…

Però, des que us he vist, no valen armadures
per al meu cor ferit, que fuig de guerres dures,
de renills, de cavalls, de sang sobre la neu.

Amb l’espasa a la beina, amb la llança partida,
vagarejo indecís. Cap corn reial no em crida:
només el mar, el mar i l’absència de Déu!

Narcís Comadira –tot i que posteriorment hi hagi dedicat una atenció menor- representa de ple aquest retrobament amb el sonet que defensen els poetes de la generació dels setanta, i ho fa des d’una àmplia diversitat de fórmules, tant en els metres –alexandrins, decasíl·labs, hexasíl·labs…- com en la rima –des de les italianes a les maròtiques i els versos blancs- i en els models –clàssics, francesos i anglesos.