Un (poema de) Nadal: « Si jo fos marxant a Prades », de J.V. Foix

“Si jo fos marxant a Prades”, de Joan Miró

 

 

Si jo fos marxant a Prades

 

Si jo fos marxant a Prades
—A les boires de tardor—
Per guardar-vos de glaçades
Us donaria flassades
I caperons de castor.
I, per guarnir la pallissa,
Les figures de terrissa
On Vós vestiu de Pastor.

O pagès, amb deu vessanes
I mas propi a l'Aleixar,
Amb pous gelius i fontanes,
Tindríeu les avellanes
Que amb Vós voldria ensacar;
I, per cremar a la brasera,
La llenya que cap a l'era
Amb feixos de mal comptar.

Si fos l'hortolà que ensella
I em mira si vinc de dalt,
On la Verge té capella,
I em pregunta amb meravella:
—Què escrius al fosc de l'hostal?
Amb sarris de nous i figues
Saltaria rec i artigues,
I esperaria el Senyal.

O el pescador en mar coberta
Que surt tard, com és costum,
Ull clarós i xarxa oberta
Quan bolla la mata oferta.
I mira el vent on duu el fum,
Us portaria, d'albada,
Llobina, verat i orada
Frescosos de barca i llum.

Si fos pilot de passatge,
I vencés el Temps i els vents,
I a la ratlla del coratge,
D'un Més Enllà fes imatge
Amb Terra i Cel romanents,
Per Vós faria valises
D'aures antigues i brises.
I estranys i novells piments.

O escafandrer en cala aspriva,
I amb aire pur als flascons
M'afonés a la Cativa
I a la llum que l'alga aviva
Llevés els tresors del fons,
Us els duria, mà fosca,
Amb sals a l'àmfora tosca,
I polsim dels galions.

Si fos panicer dels frares,
Als afores de Riells,
Couria fogasses cares
Prou farcides de mels rares,
I pinyonats a garbells.
Vindria a fer ballmanetes,
I a omplir la post, de puntetes,
De flaons i de crespells.

Però no ho só! Tinc cabana
I llibres, pertot, en feu;
Faig el sord a la campana
—O bé escric a l'altra plana
De la Llei que Vós dicteu.
Us duc només l'esperança
Que, Contrast de la Balança,
Alceu els ulls i em mireu.

Al llibre Onze Nadals i un Cap d’Any (1960), J.V. Foix (1893-1987) hi va reunir les nadales que havia anat enviant, els darrers anys, als seus amics. Són dotze poemes extraordinaris que, amb el marc històric i temporal del Nadal, sintetitzen a la perfecció la literatura del poeta de Sarrià.

«Si jo fos marxant a Prades» correspon a una estada que Foix hi va fer el 1958 i és, segurament, un dels poemes més coneguts, no només del llibre, sinó de la seva obra. Un exemple magnífic d’aquella simbiosi que el poeta va saber establir entre poesia popularitzant en la forma i el ritme, imatges expressionistes plenes de colors i símbols i, també, una llengua rica, popular a la vegada que arcaïtzant.

Una música fàcil per a una llengua que no ho és

El poema, que llisca amb la musicalitat tradicional dels versos heptasíl·labs, té un ritme i una evident sonoritat que ja es fa evident en la primera estrofa. És una única frase –l’únic punt és el final- però, quan la llegim –millor si ho fem en veu alta-, se’ns apareix com una reiteració contundent d’accents i de sons distribuïts en vuit frases –cada vers- que se succeeixen ràpidament. Un poema que és, per damunt de tot, un material sonor que subjuga i atrau.

Aquesta sensació sonora ve produïda per un seguit d’elements entrellaçats:

• l’ús de monosíl·labs i bisíl·labs, sovint simètric: “I em mira si vinc de dalt” / “I a la llum que l’alga aviva” / “Alceu els ulls i em mireu”…, amb casos evidents com:

Ull clarós i xarxa oberta
I mira el vent on duu el fum,
Quan bolla la mata oferta.
Que surt tard, com és costum,

• el joc de rimes assonants internes, que accentuen la rapidesa del vers, en escurçar-lo fònicament: “La llenya que cap a l’era” / “Couria fogasses cares” / “I vencés el Temps i els vents” / “D’aures antigues i brises” / “—O bé escric a l’altra plana”…
• els jocs al·literatius, la repetició d’uns mateixos sons en un vers: “Saltaria rec i artigues” / “Per Vós faria valises”…, a més dels que contenen aquelles rimes internes.

Entre una cosa i l’altra, basteixen aquest conjunt sonor que llisca fàcil, ràpid, i que ens aporta un conjunt d’imatges emmarcades en un context geogràfic context i en uns camps semàntics definits. Quatre emplaçaments evidents: dos al Camp de Tarragona interior –Prades i l’Aleixar-, els altres dos força més al nord, a l’Empordà i la Selva –la cala Cativa, del Port de la Seva, i Riells. I set camps semàntics concrets corresponents als set oficis que defineixen les set primers estrofes –cadascun una: marxant, pagès, hortolà, pescador, pilot de passatge, escafandrer i panicer. I aquí és on el lector actual pot trobar la dificultat del poema: en la comprensió de paraules poc usuals en un món urbà contemporani.

La llengua és farcida de mots que formen part del camp semàntic més tradicional d’oficis diversos, la majoria antics, rurals i poc coneguts pel lector actual. Els caperons fets de pell de castor; les deu vessanes del pagès; els sarris de nous i figues; la mata de peix que bolla; els piments estranys i nous; els galions que ja són només pols; els crespells que faria el forner dels frares…

Aquesta és, amb tot, una altra de les riqueses del poema, de la seva matèria sonora: la facilitat amb què ens arriben paraules que podem arribar a desconèixer –però que podem situar amb certa facilitat pel context. I tot per dur-nos a allò que el poeta podria dur al Pessebre nadalenc. I no durà.

L’estructura formal

Tot aquest material sonor ens ve bastit per una estructura formal regular i travada: són vuit estrofes de vuit versos -vuit octaves o cobles-, amb una concepció rodona, closa i concloent. Els versos són heptasíl·labs, seguint els esquemes de la poesia popular i tradicional. La rima, en canvi, és més complexa –en el sentit d’elaborada- i singular –en el sentit de poc habitual: ABAABCCB.

Aquesta estructura travada del poema se’ns fa evident quan ens adonem de les relacions que mantenen les estrofes entre si:

• una relació sintàctica rodona i closa: les estrofes senars comencen totes amb un “Si” condicional –una evident anàfora-, mentre que les estrofes parells ho fan amb l’adversativa “0” –una altra anàfora-, tret de la vuitena i última, que ho fa amb l’adversativa “Però”, que clou el poema –el seu epifonema.
• una relació closa en la temporalitat: les set primeres estrofes, totes elles condicionals pel que fa al temps verbal –ja sigui perquè aquest és el que Foix utilitza o perquè és el sentit que hi pren el futur que fa servir-, es tanquen amb la vuitena, d’un present contundent.
• una relació concloent pel que fa al protagonista: sempre el poeta, però en les set primeres estrofes un jo impossible, que fa oficis -marxant, pagès, hortolà, pescador, pilot de passatge, escafandrer i panicer- que ni són el seu, ni mai no ho seran. Un jo, doncs, oníric, irreal. En la vuitena estrofa –que tanca, clou i conclou el poema-, apareix un altre jo, el del present, el real, el poeta. Per això, precisament, l’humà. 

Si voleu, una mena de 8=7+1

Una musicalitat per escoltar

A les nadales originals que Foix enviava als seus amics, cada poema era acompanyat d’una il·lustració feta expressament, d’artistes reconeguts i també amics seus: Dalí, Mompou, Ponç, Guinovart, Obiols, Cuixart, Tàpies, Mercader, Sunyer, Galí, Fenosa i Miró –que és qui va il·lustrar el poema que ens ocupa.

Eumo Editorial, Propaganda pel Fet i la Fundació J.V. Foix van publicar el 2008 una nova edició d’Onze Nadals i un Cap d’Any, per primer cop amb aquestes il·lustracions en format llibre i, a més, amb un CD amb els poemes musicats i interpretats pel grup Poetristes (Albert Vila, Marc Serrats i Francesc Ribera “Titot”).

Podeu descarregar-vos les cançons en MP3. O escoltar la seva versió de “Si jo fos marxant a Prades” en línia, a Música de Poetes i visionar.ne la interpretació del Titot a l’acte de presentació del portal.

La Mà de Guido, el 2012, va publicar el CD “J.V. Foix: Onze nadals i un cap d’any”, en el qual els 12 poemes de Foix són recitats per 12 poetes contemporanis, amb Joan Carles Martínez a la guitarra. Perejaume llegeix “Si jo fos marxant a Prades” (més informació aquí).

També hi ha una versió cantada per Guillermina Motta, de 1973.

Però, ben segur que la millor audició és la del material sonor en la veu del propi poeta. Us podeu descarregar com deia “Si jo fos marxant a Prades” a la web de la Fundació J.V. Foix.

I, entre Prades i el Port de la Selva, Sitges

El 28 de desembre de 1958, i en destacat a portada, L’Eco de Sitges va publicar “Si jo fos marxant a Prades”, la nadala foixiana d’aquell mateix any. El poeta de Sarrià va mantenir una estreta relació amb la vila del Garraf: va ser redactor de L’amic de les arts (1926-1928) i va col·laborar amb d’altres revistes que hi va editar el seu amic Josep Carbonell; va escriure alguns poemes diguem-ne de localització sitgetana…  I a  L’Eco de Sitges, el setmanari aleshores dirigit per Josep Maria Soler -un altre amic de Carbonell-, hi va publicar les seves nadales de 1950 a 1970, amb alguns intervals.

P.S. Podeu trobar d’altres poemes de Nadal de poetes catalans en aquest blog:

– aquí dos de Joan Raspall i un de Salvador Espriu

– i aquí dos altres de J.V. Foix, dos de Ventura Gassol i un de Joan Salvat-Papasseit

Etiquetat: Foix, literatura, mètrica, poesia

Posted in: De literatura i retòrica, Mètrica per a batxillerat