Notes per a un model educatiu, cultural i lingüístic de la República catalana

(esquema per a la xerrada “Model lingüístic i cultural per a Catalunya”, Olot, 15/11/2014)

 

El model cultural i el model lingüístic d’una societat fan un tot amb el seu model educatiu

L’educació, estructura d’Estat

Hi ha 4 grans estructures d’Estat –que garanteixen els drets dels ciutadans i el seu benestar:

1. Educació
2. Salut
3. Seguretat
4. Hisenda

D’aquestes, les tres primeres ja les tenim. La Hisenda ens queda per fer, però l’hem de tenir en el moment de la DUI –perquè assegura el finançament adequat de les altres. L’Educació, la Salut i la Seguretat continuaran funcionant l’endemà de la DUI. A Educació caldrà modificar parcialment aspectes curriculars abans d’establir una llei posterior al període constituent. A Seguretat caldrà oficialitzar unitats dedicades a aspectes ara competència de l’estat. El nou marc legal constituent , n’haurà de definir la conformació.

L’educació i la cultura, estructures de societat

L’educació és un servei públic universal que té, a més de la funció formativa, una funció social. És, doncs, una estructura de societat (com ho és la política cultural).

L’escola es crea al segle XIX per a contribuir a la construcció de la nació homogènia (unitat, identitat, imaginari…) (que és el que pretén perpetuar i aprofundir la llei Wert). L’escola del segle XXI ha de contribuir a la construcció de nacions socials, justes i equitatives: escola inclusiva (per a tothom); escola formativa; escola com a servei públic… L’escola, doncs, com a eina de formació individual i com a garantia de progrés i cohesió social.

La inversió en educació, així, té un clar retorn social. És un benefici social

La cultura és un dret individual que uneix una funció formativa amb una funció lúdica.  Les polítiques de cultura són, a la vegada, un element fonamental del conjunt de polítiques socials.

L’educació i la cultura, pilars de l’estat del benestar

L’estat del benestar (el conjunt d’eines per a l’assoliment dels drets dels ciutadans a partir de polítiques públiques) va tenir, tradicionalment, 3 pilars que el sustentaven:

1. Educació
2. Salut
3. Sistema de pensions i ajuts socials

però és evident que, en la societats avançades i en l’era de la comunicació i la informació, n’hi ha un

4. Cultura

L’educació i la cultura, garanties de qualitat democràtica

Les polítiques públiques d’accés universal a l’educació i a la cultura són garants, també, de la qualitat democràtica d’una societat: formen i informen ciutadans lliures. Són, amb la llibertat d’expressió i la consolidació de mitjans professionals, el canemàs d’una república de ciutadans lliures. Una república que estableixi la mateixa ciutadania per a tothom. Un república que possibiliti que cadascú visqui la identitat que triï.
(Formar part de la cultura catalana no és una obligació. És un dret. La cultura catalana és electiva, i això l’ha de fer més forta. La cultura catalana s’ha format a partir de l’interculturalitat, no de la multiculturalitat).

La cultura, motor de l’economia

La cultura, a més, en aquesta societat avançada del segle XXI, és un motor de la projecció econòmica d’una societat. Un motor sòlid i sostenible. Al Regne Unit, les indústries de la cultura representen el 20% del PIB.

Per tot això, la política cultural de la República catalana ha de bastir-se en 4 eixos:

1. Xarxa d’infraestructures i d’eines d’accés universal
2. Suport a la creació
3. Incentiu a la indústria
4. Internacionalització

El model lingüístic de la República de Catalunya

El model educatiu i el cultural han de tenir, evidentment, elements de política lingüística, però no en són els més essencials. Ni tampoc la política lingüística és estrictament cultural i educativa.

El model lingüístic d’una Catalunya independent ha de ser motiu de reflexió asserenada i allunyada de tòpics:

– hem de crear un nou país/Estat a partir de l’anàlisi i la voluntat de superació dels errors dels vells estats
– no es pot bastir un nou país a partir de renúncies: no hi ha cap motiu per renunciar al català com a única llengua oficial (amb l’aranès)
– no podem bandejar la realitat de la diversitat lingüística de la societat, dels ciutadans i ciutadanes (en primer lloc, la d’aquells que tenen el castellà com a llengua pròpia)

A partir del procés constituent, caldria establir una “Llei de Llengües” que, al meu estricte parer personal, estableixi:

– el català com a llengua oficial en tots els àmbits (amb l’aranès)
– les garanties dels drets dels parlants d’altres llengües, amb les distincions necessàries i emmarcant-ne els àmbits
– l’ús de les llengües a l’ensenyament (català: llengua de comunicació interna i externa; català, llengua vehicular general i de sistema i com a matèria; castellà i anglès, llengües vehiculars progressives i com a matèria; d’altres, llengües com a matèria)

El català, com a llengua, ha de ser, a la República catalana:

– llengua de cohesió social i territorial
– via d’integració
– senya internacional
– salvaguarda del futur als seus altres territoris

No podem, però, crear una ficció en què l’oficialitat s’allunyi de la realitat ni caure en el perill de territorialització/cantonalització per motius lingüístics.
Ens cal una reflexió sense estridències. Ni escarafalls ni imposicions. Ni renúncies.

L’educació, la cultura i la llengua conformen el procés vital i social d’un país. També el canemàs de la seva organització

P.S.
1. Aquestes opinions i reflexions són estrictament personals
2. Algunes d’elles les podeu trobar també en un altre post d’aquest blog

Video de la xerrada a elgarrotxi.cat

Etiquetat: cultura, educació, llengua, sobiranisme

Posted in: Gent/país/món