Cap d’arengada (Reflexions immediates sobre el 9N)

Posted on 10 Novembre 2014

0


Avis i àvies centenaris votant. Els seus besnéts fent-ho per primer cop. Cues de gent plena d’il•lusió i emocionada, com poques vegades es pot veure en una jornada electoral –per no dir que mai. Gent amb els ulls entelats, plorosos, envidriats, sense moure’s de l’institut o el centre cívic, com volent assaborir una i altra vegada la mel de la victòria –potser millor, d’haver impedit la derrota. D’haver exercit un dret universal que és, per damunt de tot, personal.

Moltes històries personals: gent que ha vingut de lluny per posar el seu vot a l’urna, per no perdre’s el moment. Gent que ho ha fet de lluny estant –a Sidney, a Brussel•les, a Nova York, a Conpenhague…- i ha enviat, amb orgull, la seva foto. Gent que ha superat tràngols familiars –com la de l’home que ho feia per la seva dona, que acabava d’enterrar. De fet, la gent que ha fet possible que prohibir hagi estat inútil, que amenaçar no hagi servit de res, que coaccionar hagi acabat sent absolutament estúpid.

I anècdotes a dojo. Des de l’individu que, a Vespella de Gaià, palplantat davant la urna, cridava “Esto es España. Aquí no se vota” i, sense ni tan sols adonar-se’n, ho resumia perfectament tot. A la dels ultres que entraven a un col·legi electoral de Sant Pere i Sant Pau i també cridaven –aquests “Viva Espanya!”-, però acabaven votant i ens carregaven de raó i legitimitat democràtica, sense ser-ne conscients i tot. O la dels fundadors d’Alianza Popular a Roda de Berà paperetes en mà fent cua a primera hora del matí. I, a Torredembarra, la dels quatre àrabs que baixaven d’un cotxe i li deien a un cinquè company: “Ven!”. I ell responia que no i li etzibaven “covarde!”.

Un pas més –multitudinari, pacífic, lliure, valent…- en un viatge que hem empès entre tots i que tots servem. Però, potser no només un pas més: un pas de gegant, més valent que mai, més agosarat que mai. Un pas que ens ha aproximat com mai a l’últim. Més de dos milions de votants, amb una majoria independentista, malgrat els entrebancs i les dificultats.

En un d’aquests cartells d’Ara és l’hora, la campanya de l’Assemblea i l’Òmnium, en els quals la gent pot escriure perquè vol un nou país, com el vol, he llegit, aquest migdia, una frase que també ho resumeix tot. A Baix a Mar de Torredembarra, en un balcó, damunt el groc de la campanya, hi podeu llegir: “cap d’arengada, no cua de rap”. Després de tantes metàfores marineres, aquesta dita popular és molt més clara que cap altra. Ni Ítaca ni res: més ens estimem ser cap d’arengada que cua de rap. Perquè volem ser lliures i prendre les nostres decisions. Petits i humils, però lliures i per a la gent. Clar que, modestament, hi faria una esmena: diria que el rap és excessiu per definir aquest estat dels borbons, Rajoy i companyia que s’esberla per tot arreu. Millor deixar-ho en orada de piscifactoria o, encara, llíssera de port.

 

(Article publicat a delCamp.cat i BaixGaiàDiari.cat el 9/11/2014)