El Govern de Catalunya, una legitimitat històrica i democràtica

Posted on 7 Novembre 2014

0


El President Irla

El President Irla

(text escrit per a ser publicat en anglès a Help Catalonia el 6/11/2014, amb el títol “The Catalan Government: an Historical and Democratic Legitimacy”)

En l’actual procés català i davant l’actitud negacionista del govern de Madrid –i de la gran majoria de la classe política espanyola-, hi ha qui ha volgut centrar el debat exclusivament entre la legitimitat i la legalitat, obviant, tot sovint, que aquest és, també, un debat entre la voluntat popular i la imposició política, entre el poder democràtic i l’immobilisme del sistema. Tot i això, el negacionisme de Rajoy obvia, també, que no es pot amagar impunement la història ni es pot tergiversar la seva legitimitat. Almenys no ara i aquí, en l’Europa del segle XXI.

Artur Mas, el president de Catalunya, no és al capdavant d’un govern autonòmic creat gràcies i a partir de la Constitució espanyola de 1978, com s’entesten a afirmar un i altre cop ministres centrals i opinadors de l’unionisme. Artur Mas és el 129è president de la Generalitat, la denominació històrica i d’origen medieval de les institucions catalanes. Les Corts Reials Catalanes va néixer al segle XIII –en una època molt avançada, doncs, fins i tot en el context europeu-, com a representació de tres braços: l’eclesiàstic, el militar i el civil. I és a partir de les Corts que el rei acceptà, més endavant, la constitució d’un òrgan de govern propi, ni que fos inicialment amb competències gairebé només recaptatòries. Aquest òrgan, la Diputació del General de Catalunya, va tenir en la persona del bisbe Berenguer de Cruïlles el seu primer president, el 1359. I les Corts i la Generalitat anaren agafant més pes polític i institucional amb el pas dels anys i l’afebliment del poder reial, fins que, el 1714, amb la fi de la Guerra de Successió i la victòria borbònica, se suprimiren els drets històrics de Catalunya, entre els quals la institució parlamentària i el govern propi, i se l’assimilà institucionalment a Espanya.

I no va ser fins la proclamació de la República espanyola, el 1931, que aquests drets, ni que fos parcialment, es van tornar a reconèixer, reinstaurant-se tant el Parlament com el Govern de la Generalitat. No és casual, tampoc, que la Catalunya fos l’únic territori de l’estat amb institucions d’autogovern a l’època republicana –tret del País Basc, que no les obtingué fins el 1936, amb la guerra ja iniciada.

El general Franco, arran de la victòria del feixisme que encarnava, el 1939, va abolir, un altre cop, el Parlament i el Govern –les dues institucions que, modernament, entenem com a Generalitat. Però aquesta abolició no va significar la seva aniquilació: a l’exili, això sí, varen continuar existint i resistint. El 123è president de la Generalitat, Lluís Companys, que havia accedit per primer cop al càrrec el 1933, va mantenir-lo fins que fou afusellat pel franquisme –després d’haver estat detingut per la Gestapo a França- el 1940. A Companys el succeí Josep Irla, el darrer president del Parlament abans de la fi de la guerra: en compliment de la legislació catalana, el president del Parlament assumia la vacant de President de la Generalitat de manera automàtica i amb plens drets, si no era factible reunir la cambra representativa, com era el cas. Irla va exercir la presidència del govern de Catalunya a l’exili de 1940 fins que va dimitir, el 1954, ja malalt, només quatre anys abans de la seva mort. Josep Tarradellas –que havia format part de diversos governs de la Generalitat en l’època republicana i també del d’Irla-, i a partir de l’elecció efectuada per diputats reunits a Mèxic, va assumir la responsabilitat de mantenir viva la representativitat institucional. I ho va fer durant força dècades des de la seva residència a Saint-Martin-le-Beau, a França. De fet, si Companys va significar el lligam de la perseverança entre la Generalitat republicana i l’exili, Tarradellas va protagonitzar el camí de retorn.

La seva actuació no va tenir sempre l’aprovació de bona part dels altres catalans exiliats –per exemple, pel fet de voler nomenar govern, sinó de mantenir la institució tan sols a partir de la figura del president-, però en el moment de la mort de Franco, a finals de 1975, a l’inici de l’anomenada transició espanyola, Tarradellas va saber jugar les cartes dels drets històrics democràtics que l’emparaven. Així, des de començaments mateix de 1976, va estrènyer els contactes amb les forces polítiques de l’interior provinents tant de l’època republicana com de l’antifranquisme i va començar a negociar amb els nous poders de l’estat, especialment el president espanyol Adolfo Suárez.

Quan el Congrés dels Diputats espanyol iniciava el seu període constituent, després de les primeres eleccions legislatives, de juny de 1977, Tarradellas va culminar el seu procés negociador amb un viatge sorpresa a Madrid, on s’entrevistà amb el rei Joan Carles i el president Suárez, i un retorn immediat a Barcelona, el 23 d’octubre de 1977, després d’haver obtingut el reconeixement de la seva condició de president de la Generalitat i amb una multitudinària rebuda popular. En un cas malauradament extraordinari –en el sentit que encara avui no han estat formalment derogades o declarades nul•les de dret moltes de les actuacions del franquisme, començant per l’afusellament del president Companys-, Tarradellas va aconseguir tant la derogació de la llei que havia abolit les institucions catalanes com el restabliment de la Generalitat i el seu propi nomenament –per part del mateix rei- com a president provisional. Es reconeixia, doncs, la legitimitat històrica i democràtica de la Generalitat de Catalunya, i això abans de la promulgació de la Constitució espanyola, de 1978, el marc on es va generalitzar posteriorment la concessió d’autonomies arreu de l’estat.

Tarradellas va nomenar un govern provisional –format pels partits catalans que havien obtingut representació en les legislatives de 1977- i va convocar eleccions al Parlament de Catalunya tan aviat com li ho va permetre la nova legislació espanyola, el 1980, donant pas a un nou període democràtic per a les institucions de la Generalitat.

Aquesta trajectòria topa de ple, doncs, amb qui afirma de manera reiterada que l’autogovern de Catalunya neix amb la Constitució espanyola de 1978. Ni hi neix ni s’hi legitima. Que la monarquia parlamentària espanyola reconegués, un any abans, la Generalitat com a sistema d’autogovern de Catalunya i ho fes en la persona que en representava la successió de la seva etapa republicana no és només un tret singular, és l’assumpció d’una legitimitat prèvia al període constitucional. Prèvia històricament i prèvia jurídicament. Prèvia políticament, també. Una legitimitat que ve de lluny i que cap govern central pot arrabassar o aniquilar. No seria el primer en voler-ho fer. No serà el primer en fracassar.

Una legitimitat que prové de la història i, encara més, de la sobirania popular expressada en el Parlament de Catalunya. Una legitimitat que permet –i obliga- al Govern de la Generalitat a convocar la ciutadania per expressar lliurement i democràticament la seva voluntat de futur.

El President Tarradellas al balcó del Palau de la Generalitat, en el seu retorn, el 1977

El President Tarradellas al balcó del Palau de la Generalitat, en el seu retorn, el 1977