Opinió contundent. Endavant, enrere, endavant

Posted on 15 Octubre 2014

1


Anit (13 d’octubre de 2014) vaig tenir la sensació que retornava, per uns moments, a una altra nit (21 de gener de 2006) i que una mateixa actitud i uns mateixos interessos dinamitaven un acord majoritari del nostre parlament per tirar endavant —o enrere— en solitari. I em vaig preocupar profundament, perquè allò va ser, en aquells moments, un símptoma evident de feblesa. I de moltes més coses. I va acabar com va acabar.

Però, optimista de mena com sóc, em vaig aferrar a una evidència: el país, la societat, la gent ja ha fet uns passos endavant tan contundents que cap feblesa política no els deturarà. Alentir, entrebancar, endarrerir…, però no deturar. Ara ja no. L’ANC, l’Òmnium, l’AMI… i encara més enllà: la gent.

I avui som en un lloc diferent d’abans-d’ahir, és cert, però sense haver-nos deturat, ni que ens hagin col·locat una giragonsa en el camí cap a la independència. No hi haurà consulta el 9-N —com volien que succeís el PP, el PSOE i tota la parafernàlia constitucional—, però hi haurà un procés de participació ciutadana —que, tot i que encara no tenim clar del tot què vol dir, per bé que sigui evident, per exemple, que no arribarà a tot arreu, tampoc no el volen els de la parafernàlia, abocats al no-res. No hi ha un consens parlamentari majoritari sobre la bondat de la decisió unilateral del govern, però sí que n’hi ha en el convenciment que és millor això que no pas renunciar-hi i quedar-nos a casa. I, arribats aquí, quatre coses:

1. Estic d’acord amb la gran majoria de les condicions que ha fixat la CUP per donar suport a la consulta no-consulta formulada pel president Mas —alguna, com la de nomenar un conseller específic, doncs sí i no.

2. Estic d’acord amb la necessitat de convocar immediatament —el 10-N si pot ser, i si no l’endemà o l’endemà passat— eleccions al parlament i que siguin plebiscitàries, per tal que la ciutadania pugui expressar finalment el seu sí o el seu no a la proclamació d’un estat propi constituent —el sí-no i el sí-no-ho-sé se n’han anat en orris.

3. Estic d’acord que en unes eleccions plebiscitàries hi ha d’haver propostes electorals que vagin més enllà dels partits, que s’hauran de concretar en dues —a tot estirar, tres— llistes àmplies i unitàries —que mantinguin uns matisos necessaris i apleguin sensibilitats diverses amb una proposta sobiranista central, clara i coincident—, més que en una llista única —que expulsi votants que no volen desprendre’s de les seves sensibilitats i sumi desconfiances que mai no poden transmetre confiança.

4. I tenim sort del PP, que sempre ens ajuda i ens ajudarà en moments de vacil·lació i feblesa política —el 2006 i ara.

(publicat a Vilaweb el 15/10/2014)

Etiquetat: