Lluís Companys, President de Catalunya: detingut per la Gestapo, afusellat per Franco, encara condemnat a Espanya

Posted on 15 Octubre 2014

2


Companys

(text escrit per a ser publicat en anglès a Help Catalonia el 15/10/20014, amb el títol “Catalonia’s President Lluís Companys. Arrested by the Gestapo, executed by Franco, still a convict in Spain 2014”)

Lluís Companys, president de Catalunya, va ser afusellat el 15 d’octubre de 1940, a dos quarts de set de la matinada. Uns quants soldats van executar, al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc de Barcelona, la sentència d’un tribunal militar en aplicació de l’ordenament feixista acabat d’imposar pel franquisme. La Gestapo alemanya havia lliurat als seus col•legues espanyols, només un parell de mesos abans, un home de 58 anys que representava un país i que volien convertir en escarni de la derrota i alliçonament per al futur.

Exiliat a França després de la victòria del general Franco, va ser detingut per la policia secreta nazi, a La Baule-Escoublac (Bretanya), el 13 d’agost de 1940, amb la presència d’un policia vingut expressament d’Espanya, que li féu el primer interrogatori a la presó de la Santé de París i el custodià fins a Madrid, on fou torturat. El 3 d’octubre va ser traslladat a Barcelona, per fer-li un consell de guerra sumaríssim. Un tribunal militar el va sentenciar a morir afusellat -amb aquella macabra ironia del feixisme- per «adhesión a la rebelión militar», en un judici d’única jornada i sense ni tan sols el compliment de les escasses garanties jurídiques que figurava que calia observar en el franquisme. El varen afusellar immediatament, en la matinada d’aquell 15 d’octubre de 1940, al mateix castell de Montjuïc on estava pres i on l’havien jutjat –a la muntanya on hi ha l’Estadi Olímpic que ara du el seu nom. Companys fou l’únic president de govern elegit democràticament que va ser executat a Europa en tot el segle XX i és, encara avui, el símbol de la persecució del franquisme als republicans catalans.

A Lluís Companys, un advocat laboralista amb un ferm bagatge de lluites socials, una llarga trajectòria política i amb experiència en la gestió municipal, president del Parlament de Catalunya (1932–1933), ministre del Govern Espanyol (1933) i líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, el partit hegemònic aquells anys, d’una esquerra social no marxista, li va tocar de comandar el govern del Catalunya (1934 i 1936–1940) en moments de gran duresa, que s’intensificaren amb la insurrecció feixista del general Franco. La seva mort va saltar fronteres, llengües i cultures, i el seu ressò va arribar als antifeixistes d’arreu del món. El xilè Pablo Neruda, futur Premi Nobel, li va dedicar un poema abrandat, “Canto en la muerte y resurrección de Lluís Companys”, on aboca el devessall d’imatges que definí bona part de la seva obra.

Companys era, però, només la punta visible i exemplar de la repressió franquista: quan va afusellar el president, en poc més d’un any i mig el nou règim ja havia executat a Catalunya a 2.760 persones. En judicis sumaríssims, sense cap mena de garanties processals, amb execucions directes, el franquisme acabava amb la vida d’homes i dones que havien decidit no emprendre el camí de l’exili, com havien fet milers i milers d’altres. Ciutadans i ciutadanes anònims que no esperaven que el franquisme fos tan ferotge ni tingués tanta ànsia de sang. Una ànsia que no es va deturar amb la mort de Companys.

Pocs dies després de l’execució de Companys, el 23 d’octubre, el General Franco i Adolf Hitler es trobaven a Hendaia. Els dos dictadors van acordar estrènyer la seva col•laboració, que ja havia començat amb la participació de la Legió Cóndor alemanya en la guerra espanyola, amb el bombardeig de Guernika al capdavant –un laboratori de proves dels atacs de l’aviació a ciutats i civils que els nazis implementarien poc després a la resta d’Europa. I tot i que Espanya es mantindria formalment al marge de la Segona Guerra Mundial, van acordar que Franco aportaria a l’exèrcit nazi una divisió de voluntaris feixistes espanyols, la División Azul, que va participar en les campanyes russes.

Gairebé setanta-cinc anys després, quan Alemanya i França ja han demanat oficialment perdó per haver col•laborat en la detenció i deportació de Lluís Companys, la justícia espanyola continua negant-se a declarar nul el seu judici. L’Estat espanyol –no només la justícia, també el poder executiu i el legislatiu- s’ha oposat reiteradament a reconèixer la il•legalitat d’aquell consell de guerra, com s’ha negat a satisfer les famílies de tots els represaliats. Dels executats, assassinats, abandonats en fosses comunes… I dels exiliats, els expulsats dels seus llocs de treball, els que se’ls va confiscar les seves cases, les seves terres, les seves empreses.

Mentre manté la voluntat pertinaç de no reconèixer el franquisme com una dictadura –en el que és l’únic cas de manteniment del cos jurídic del feixisme a tot Europa-, a l’Espanya de 2014 el fèretre de Franco continua presidint el mausoleu del Valle de los Caídos –que pertany al Patrimonio Nacional, és a dir a l’Estat-, la Fundación Francisco Franco –dedicada a exaltar els valors del franquisme i del feixisme- rep any rere any subvencions provinents dels pressupostos públics i la Hermandad de Combatientes de la División Azul –que agrupa soldats que van combatre al costat de Hitler- rep diplomes de reconeixement del govern espanyol. I no només això: en aquestes darreres setmanes hem pogut veure com la fiscalia s’ha negat a tirar endavant accions contra l’exhibició de simbologia nazi en camps de futbol i com banderes amb l’esvàstica eren presents en actes públics oficials sense que hi intervingués la policia ni cap autoritat. Com, fins i tot, s’organitzava un homenatge a la Legión Cóndor, amb el beneplàcit d’autoritats policials i locals. Tot això cada cop de manera més impune, com no s’havia vist en els darrers anys i com és impensable –i il•legal- en les democràcies europees.

En l’Espanya de 2014 s’accentua a marxes forçades la pervivència del franquisme que ha permès una transició de la dictadura a la democràcia feta a partir d’un pacte entre el vell règim, els nous partits majoritaris i els poders de l’Estat. A la mort de Franco, vells i nous polítics, a l’empara del poder econòmic, van segellar aquell pacte que obria pas a les regles formals de la democràcia sense desballestar els eixos essencials del franquisme, i ho van fer, el 1978, en forma d’una Constitució que significava l’amnistia dels crims del passat immediat, la perpetuació de la successió monàrquica imposada pel mateix Franco i l’establiment d’un sistema formalment representatiu amb un poder judicial travat i sense vies de participació ciutadana directa.

La Constitució que permet que la sentència del judici de Lluís Companys continuï sent vigent i que impedeix, diuen, que Catalunya pugui decidir lliurement, democràticament, el seu futur. Que impedeix una cosa tan simple com una consulta popular.

Per tot això, també, mentre a Madrid continuen negant-lo i renegant-ne, les autoritats catalanes, amb el Parlament i el Govern al capdavant, l’honoren cada 15 d’octubre i l’Estadi Olímpic de la muntanya de Montjuïc, la del castell dels seus darrers dies, du el seu nom. Potser perquè, un cop més, resta clar que “Catalonia is not Spain”.