En l’aniversari de l’afusellament de Ferrer i Guàrdia: “La ciutat del perdó” de Joan Maragall

Posted on 13 Octubre 2014

5


Ferrer i Guàrdia conduït per la Guardia Civil cap a Montjuïc

Ferrer i Guàrdia conduït per la Guardia Civil cap a Montjuïc

Avui, 13 d’octubre, fa anys que van afusellar a Montjuïc Francesc Ferrer i Guàrdia (1859-1909), el fundador de l’Escola Moderna, després que un tribunal militar el condemnés com a instigador dels fets de la Setmana Tràgica. Va ser un judici ple d’irregularitats, sense aportació de proves, sense possibilitats de defensa i amb una condemna ja decidida per les autoritats abans de començar la farsa jurídica. D’una manera similar, doncs, com succeiria amb Lluís Companys tres dècades després. Al mateix lloc i amb el mateix tipus de tribunal.

L’execució de Ferrer i Guàrdia – que ja havia patit persecucions, empresonaments i exilis forçats per les seves idees socials, polítiques i, especialment, pedagògiques- va ser motiu de condemnes i manifestacions arreu d’Europa. A casa nostra, mentre la premsa conservadora i oficialista atiava el foc contra Ferrer, van començar a aparèixer cançons populars que el tenien com a heroi i acusaven l’església, el poder polític i els senyors del diners com a confabuladors de la seva condemna.

Entremig, Joan Maragall, pocs dies abans de l’execució, va voler alçar la seva veu prestigiosa –i reconeguda com més aviat conservadora- en defensa de la vida del pedagog llibertari i renovador:

“LA CIUTAT DEL PERDÓ”  (10-oct-1909)

Algunes nobles veus que aquí mateix s´han alçat i altres que n´he sentit per altra banda m´han demostrat que a Barcelona hi ha voluntat d’amor. Mes en totes aquestes veus, aixís com en algunes menys amoroses, un xic iròniques, que també he sentit, hi batega o apareix clarament en un to o altre aquesta pregunta: -¿I quin ha d’ésser l´objecte de1 nostre amor, redemptor de la ciutat? Jo diria: -El que el cor vos diga en cada moment. I quan tristament pressento que més d’un hauria de respondre’m: -És que en aquest moment el cor no, em diu res!

¿El cor no vos diu res, ara, mentres estan afusellant gent a Montjuïc solament perquè en ella es manifestà amb més claredat aquest mal que és el de tots nosaltres? ¿El cor no vos diu anar a demanar perdó, a genollons si convé, i els més ofesos els primers, per aquests germans nostres en desamor que volien aterrar per odi aquesta mateixa ciutat que nosaltres els deixàrem abandonada per egoisme? Estem en paus, doncs. ¿I ells han de pagar la pena només perquè la seva acció cau dintre un codi, mentres la nostra inacció és tan baixa que ja no pot caure enlloc? Aneu a demanar perdó per ells a la justícia humana, que serà demanar-ne per vosaltres mateixos a la divina, davant de la qual sou potser més culpables que ells.Com vos podeu estar aixís tranquils a casa vostra i en els vostres quefers sabent que un dia al bon solet del demati, allà dalt de Montjuïc, trauran del castell un home lligat, i el passaran per davant del cel i del món i del mar,i del port que trafiqueja i de la ciutat que s´aixeca indiferent i poc a poc, ben poc a poc, perquè no s´hagi d´esperar, el portaran a un racó de fosso, i allí quan toqui l´hora, aquell home, aquella obra magna de Déu en cos i ànima, viu, en totes ses potències i sentits, amb aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s´agenollarà de cara a un mur, i li ficaran quatre bales al cap, i ell farà un salt i caurà mort com un conill… ell, que era un home tan home com vosaltres… potser més que vosaltres!

¿Com vos podeu estar a casa vostra, i asseure-us a taula voltats de fills i posar-vos al llit amb la muller, i atendre a vostres negocis, i que aquesta visió no se us posi al davant i no us nuï el mos de pa en la gola, i no us glaci el petó als llavis i no us privi d’atendre a tota altra cosa que no sia ella?

I això no us despertarà l’amor? ¿Encara preguntareu quin puga ésser son objecte, ara, de seguida? ¿Doncs quin altre que aquest? ¿Com podeu pensar en res més del món ara com ara? ¿Ni com heu pogut deixar passar tant temps? I mentrestant ja han mort aixís tres homes, i els que s’esperen…!

No la sentiu la germanor amb aquests infeliços? No ho vulgueu saber lo que han fet: mireu-los només a dintre els ulls: vegeu! sou vosaltres mateixos: un home com vosaltres; amb això n`hi ha prou: capaç de tot el vostre bé i de tot el vostre mal: com vosaltres del seu. An aquest home, jo no dic que se’l deixi anar i se l’abandoni i se´l torni lliure al seu odi i a les seves malifetes: no, an ell com a nosaltres, ens convé ésser presos d’una manera o altra i redreçats baldament sia a cops de mall, i pastats tots plegats de cap i de nou en l’amor de la ciutat nova encara que sia amb gran sofriment d´ell i nostre, mentres el sofrim junts; però, en compte d’això, ¿matar-lo, matar-lo fredament per un tràmit senyalat i a una hora fixa, com si la justícia humana fos quelcom segur, infal•lible definitiu com la mort que dóna? què us en sembla?

Si an aquest home l’haguéssiu mort batent-vos com a lleons amb ell al peu d’una barricada o a la porta d’una església, jo no us en podria fer cap càrrec, perquè en tal combat hauríeu demostrat el vostre amor a alguna cosa exposant la vostra vida pel vostre ideal; i per l´amor d´un ideal ;i sa valentia podem ésser absolts de moltes coses. Més ara, qui us absol? ¿On és el vostre ideal, el vostre amor i el vostre sacrifici? ¿on l´heu demostrat el vostre valor? Doncs no vulgueu ésser covards dues vegades. Si llavores el vostre valor havia d’estar en les armes i no el tinguéreu, tingueu-lo almenys ara en el perdó, que és ben bé l´hora.

I ja ho veureu: les vides que haureu salvat us semblaran obra vostra; i an aquests homes que haureu arrencat de les portes de la mort, vos els estimareu com a fills; i ja no els perdreu mai més de vista; i allà on siau us cuidareu d’ells i dels seus semblants, i vostre amor els forçarà a l’amor; i so1s per aquesta obra de perdó amb què començareu, Barcelona ja començarà a ésser una ciutat. Perquè els de fora que ho sàpiguen no diran pas -que no ho puguen dir!-;- An aquest i an aquell els salvaren i redimiren aquests o aquells, els blancs, els negres o els rojos.-; sinó que hauran de dir: – Barcelona ha demanat i obtingut el perdó dels seus condemnats a mort. I per bombes que després hi hagi, Barcelona ja no podrà ésser dita la ”ciutat de les bombes”; sinó que l’anomenada us vindrà d’una altra cosa que és més forta que totes les bombes plegades i que tots els odis i que tota la malícia humana: l’anomenada us vindrà de l’amor, i Barcelona serà dita: “la ciutat del perdó”, i des d’aquell punt i hora començarà a ésser una ciutat.

Doncs comencem-la: Al Rei que pot perdonar, als seus Ministres que poden aconsellar-li el perdó, als jutges que poden temperar la justícia amb la pietat: Perdó pels condemnats a mort de Barcelona! Caritat per tots!.

I bella cosa fora que comencessin els més ofesos.”

No era, com podeu veure, ni una defensa de les idees i les activitats de Ferrer i Guàrdia ni tan sols una recusació de les formes del judici. Era un clam contra la pena de mort i a favor de la vida del reu, executat només tres dies després de la redacció de l’article.

Un article que no va poder arribar als seus destinataris. Maragall va mirar de publicar-lo a “La Veu de Catalunya”, però Prat de la Riba, que n’era el director, ho va impedir.

Lliçons de la història.

Notes:
– L’article de Maragall s’ha publicat en les successives edicions de les seves Obres Completes. També el trobareu a Elogi de la paraula i altres assaigs (Barcelona: 1981). Podeu consultar en línia el Manuscrit original.
– Per a més informació podeu consultar el llibre de Josep Benet Maragall i la setmana tràgica i la web de la Fundació Ferrer i Guàrdia .