De Bono, “enseñas” i “banderines”

Posted on 15 Setembre 2014

0


Maragall i Bono al Parlament (21-XII-2004)

Maragall i Bono al Parlament (21-XII-2004)

Ara que José Bono ha explicat la seva versió d’una conversa amb Pasqual Maragall, en una recepció al Palau Reial de Madrid, sobre Catalunya, l’Estatut, la independència i aquestes coses que tant l’obsessionen, m’han retornat les imatges i els records d’una altra trobada entre tots dos, al Parlament de Catalunya, que vaig poder viure allò que se’n diu en directe i de primera mà.

Va ser a finals del 2004, abans de la conversa de Madrid. El president Maragall estava al Parlament perquè es tancava el debat de la Llei de Pressupostos i Bono, aleshores ministre de Defensa, era a Barcelona de visita diguem-ne oficial. Maragall tenia molt d’interès a parlar amb ell per mirar de tancar un tema que aquells dies portava cua: la desmilitarització del castell de Montjuïc, el seu traspàs -de titularitat o, si més no, de gestió- a la Generalitat i a l’Ajuntament i el seu ús per a activitats ciutadanes i culturals, especialment museogràfiques. Com que no hi havia altra possibilitat d’agenda, Maragall i Bono es van trobar, de manera inusual, al despatx que el president de la Generalitat té al Parlament.

Maragall, que se sabia prou bé el personatge -i suposo que per això mateix-, em va demanar que l’acompanyés. Del que crec que en puc explicar, em vénen al cap, per damunt d’altres, quatre coses:

  1. Bono -a qui no coneixia- es va comportar com el més “altament superior” dels ministres espanyols amb qui vaig reunir-me aquells anys. I de molt.
  2. No va complir cap dels acords i compromisos sobre el castell de Montjuïc a què vàrem arribar en aquella reunió. De fet, els primers passos oficials de la cessió del castell van començar quan ell va deixar de ser ministre.
  3. El primer incompliment va ser fragrant i immediat. Ens va demanar que, si us plau, cap de nosaltres -i vàrem entendre que volia dir, “nosaltres tres”-, fes cap mena de declaració en sortir. I, tot va ser obrir la porta del despatx, que se’n va anar de cap als periodistes que esperaven fora i va començar a explicar-los, amb aquella prosa que gasta, la seva versió del que havíem parlat. Astorats -molt més jo que el president Maragall-, vàrem poder comprovar que la seva versió s’allunyava prou d’allò que acabàvem de viure a dins. Almenys del que havíem viscut nosaltres.
  4. De tota la conversa, mai no oblidaré una frase, que la tinc estampada -per la forma i pel contingut- com una làpida: “Nunca permitiré que se arrie la enseña nacional para izar el banderín autonómico”. Pura definició del personatge.

El personatge. Llengua, ideologia i comportament.

Bono fent declaracions en sortir de la reunió

Bono fent declaracions en sortir de la reunió

El castell de Montjuïc, avui

El castell de Montjuïc, avui

Etiquetat:
Posted in: Gent/país/món