Cultura popular: prohibicions, persecucions, manipulacions…

Posted on 24 Agost 2014

1


valencians

 

El 1701, a Torredembarra, l’autoritat eclesiàstica signava, en el llibre de visites parroquial, la prohibició taxativa d’un costum festiu:

“Primerament que quan en las festivitats que se acostuman a celebrar en dita nostra Isglesia Parroquial de la present vila se acostuman a disparar escopetada a les parets de la Isglesia la que resulta en grave dany per la deformitat y ruyna que causan ditas escopetadas a las parets de dita Isglesia y per lo dany qe. poden causar tirant davant de las portas de dita Isglesia per ocasio de reventarse alguna arma y danyar a las personas que assisteixan en dita Isglesia per ço manam en pena de 5 lliures y en subside de excomunio major no se pugan tirar escopetadas a les parets de la Isglesia, ni davant de las portas sino apartanse de ditas portas y parets.”

Es deuria de tractar d’algun grup de veïns que sortien a disparar trets a l’aire –o postes- per tal de celebrar l’inici de les festes o d’alguna de les seves activitats, tal com es fa encara en alguns pobles, per exemple, de Castelló i de Mallorca. Sigui com sigui, la nostra tradició festiva popular va anar desenvolupant-se, al llarg dels anys, en el camí d’una complexa realitat: prenent l’espai públic com a escenari, omplien la festa de contingut comunitari, amb moments de creativitat i llibertat al redós d’activitats religioses, ciutadanes o gremials –és a dir, al redós del poder establert, eclesiàstic, econòmic i polític. La relació, doncs, entre uns i altres esdevenia necessària, i complicada.

La prohibició de 1701 era dura -5 lliures i excomunió-, però només afectava l’àmbit de l’església: les escopetades es podien tirar “apartanse”. També afectava només el temple parroquial una altra prohibició, aquesta de l’arquebisbe de Tarragona Juan Lario, de visita a Torredembarra el 1771:

“Hallandonos noticiosos; de que los baÿles entran en esta iglesia, ÿ hacen dentro de ella Torres, ô, castillos, comtiéndose con este motivo grandes irreverencias en la Casa de Dios; Y debido por todos modos zelar el que se entre, ÿ esté en el templo con la Circunspección, Modestia, ÿ respeto, que se debe â tan sagrado lugar: Por tanto prohibimos, que se hagan Torres, ô, castillos dentro la expresada Iglesia; para cuio fin mandamos al Rector invigile en la Observancia de este Decreto. Y encargamos al Magnífico Baÿle, ÿ Aÿuntamiento. Cohopere por su parte p. al Cumplimiento de este nuestro Mandato, no permitiendo que entren otros Baÿles dentro la Iglesia.”

No és que Torredembarra fos especialment maligna: els arquebisbes tarragonins van omplir, en tot el XVIII i encara a començaments del XIX, de decrets prohibicionistes i censors com aquest els llibres de visites parroquials del seu territori . Ni les autoritats municipals volien o podien fer massa cas de l’arquebisbe, ni la gent del poble no s’estava per prohibicions –vinguessin d’on vinguessin-, però el cert és que un altre prelat tarragoní, l’arquebisbe Francesc Armanyà, va fer constar un nou manament en una nova visita a Torredembarra, el 1786, aquest cop fent referència a “valls, castells y representacions” i ordenant que no fossin presents, no només dins l’església, sinó també a “llochs sagrats, profesons, y funcions sagradas, aixi mateix devant de la Iglesia”, però, potser conscient de la dificultat d’aquesta darrera prohibició, hi afegia que “especialment quant se celebran los divinos oficis”. I encara podem esmentar una tercera prohibició en el mateix sentit, ja entrat el segle XIX, de l’arquebisbe Jaume Creus.

L’església prohibia i la gent continuava: Torredembarra mateixa va viure una festa vuitcentista plena de balls, castells i un ric seguici popular. I, si va desaparèixer en el tombant cap al segle XX, no va ser pas per les prohibicions, sinó per un canvi de model cultural, de les relacions socials i del context econòmic. Ara bé, fins ara hem vist prohibicions que afectaven l’àmbit dels temples i dels seus voltants. N’hi va haver, també, que pretenien fer-les arribar a carrers i places.

Una Real Cédula de 1777 prohibia, entre d’altres, les actuacions del Ball de Valencians, els antecedents dels castells, en un moment en què ja es començava a albirar el pas de les seves construccions humanes a les colles castelleres del XIX. Una prohibició, un altre cop, que no va servir absolutament de res, perquè el Ball va continuar present a les festes del Camp de Tarragona i del Penedès, i de comarques veïnes. Un informe elevat a les més altes autoritats de l’Estat per Manuel Llorca –advocat del col·legi de Madrid i de los Reales Consejos, Alcalde Mayor i Corregidor interino de Vilafranca y pueblos vecinos entre 1782 i 1786- contenia tot un capítol titulat “Sobre que se extermine el uso de los Castillos en los Bailes nombrados de Valencianos, y aun se prohiba absolutamente el uso de tales bayles”, perquè podrien utilitzar les construccions humanes per entrar a robar a les cases particulars, “introduciéndose por los balcones y ventanes encontrandolas abiertas”. I aprofitava l’avinentesa per denunciar, a Vilafranca, “y á mi entender en todo el Principado á titulo de pura diversion por las Calles á favor del Vecindario”, el que qualificava d’”abuso de andar delante de las Procesiones toda especie de bayle”.

Les autoritats imposades per l’Estat prohibien i la gent continuava fent. Castells, escopetades i balls, amb parlaments o sense. De fet, al llarg de la història allò que més ha molestat al poder ha estat, precisament, que les mostres de cultura popular festiva entressin als seus propis espais i que els carrers i les places s’omplissin de pólvora i pirotècnia i de parlaments crítics i lúdics. La pólvora i la paraula havien de ser patrimoni exclusiu seu, del poder –eclesiàstic, polític o econòmic. Però la gent continuava fent.

I, ara, en ple segle XXI, el poder més cavernícola hi retorna, amb voluntat de repressió i, especialment –com el corregidor de Vilafranca-, de manipulació. L’any passat, Laura Aragón, regidora del PP de l’Arboç i membre de l’equip de govern de l’Ajuntament –amb alcalde del PSC-, va denunciar al Jutjat el Ball de Diables arbocenc –un dels més antics del país- per al·lusions als versots del ball parlat de la Festa Major. I els demana, encara ara, 6.000 euros. Els diables de l’Arboç, que han superat les prohibicions antigues, els sotracs socials i polítics del XIX i del XX, la censura franquista i el que ha calgut, han tornat avui mateix –diumenge de la seva Festa Major- a dir els seus versots. De fet, els versots del diables del Camp de Tarragona i el Penedès critiquen, amb ironia i contundència, any rere any, el poder establert. Per pròpia experiència us puc dir que amb tota la contundència quan cal. I també que rep qui mana. I, com més mana, més rep. I que la regidora de Parcs, Jardins i Indústria de l’Arboç no és ni qui va rebre més l’any passat. Evidentment. I només pot queixar-se’n qui desconeix completament la tradició i la pròpia història. O qui actua de mala fe.

I avui mateix, també, el diari “La Razón” es feia ressò a portada de la suposada simulació d’execució del regidor del PP de Cardedeu Jaume Gelada per part d’un grup armat. Una hilarant –i molt greu- manipulació de l’actuació de Festa Major del grup de trabucaires local. Els trabucaires –i els membres del Ball de Serrallonga, on se’ls coneix així- fan el que feien els veïns de Torredembarra el 1701: tiren escopetades pels carrers i els indrets principals de la vila. La visió completa de la fotografia parcialment difosa pel PP de Cardedeu –i reproduïda per “La Razón”- demostra, a més, que els trabucaires disparaven cap a uns arbres d’una cruïlla sense cases, seguint el ritual de les seves “despertades” festives.

Però, tant els fa. Tant els fa que, a més, els trabucaires i els Serrallonga siguin els elements de cultura popular més controlats. Ells i les seves armes necessiten permís específic de la Guardia Civil –que encara en té la competència a casa nostra- i en passen control anual. Però, tant els fa. Manipular la realitat ja ho té això: construir la mentida sense cap escrúpol. Al XVIII i ben entrat el XX. Sumeu-hi un personatge singular –el regidor Gelada no és el primer cop que denuncia mediàticament elements de la cultura popular festiva del seu municipi: l’any passat es va queixar que un capgros l’havia assetjat i li havia tirat aigua- amb la voluntat barroera d’embrutar i tensionar el procés sobiranista del PP, La Razón i tots els que el segueixen. D’allà i d’aquí.

Prohibeixen, persegueixen, manipulen. Però la gent continua. Fent.

 la razón

El marc real de la foto

El marc real de la foto

La ubicació real

La ubicació real

 

(Reproduït a festadirecte.cat el 25/08/2014)

 

Posted in: Cultura popular