“Arte Valls”: de Baix a Mar a Xile (Una història de l’exili)

Posted on 21 Mai 2014

0


Baix a Mar inicis segle XX

A Xile, a una de les arts més fetes servir de la pesquera del bou, se la coneix com a “arte de cajón Valls”. La història d’aquesta denominació neix aquí mateix, a Baix a Mar (de Torredembarra), i passa per l’exili republicà de 1939, de la mà d’un dels molts torrencs que va haver d’agafar el camí de la diàspora després de la victòria de les tropes de Franco i la instauració de la repressió feixista al país.

Josep Valls Figuerola -el Josep del Tort havia nascut a Torredembarra el 6 d’octubre de 1904, fill d’Antoni Valls Pijuan i Antònia Figuerola Gatell, patrons d’un bastiment gran i d’alguns de petits. Una família de pescadors de Baix a Mar -els cognoms no enganyen i en són un bon compendi. Josep Valls, després de fer els primers estudis al Patronat Antoni Roig, als catorze anys ja es va embarcar amb el pare i aviat va destacar per la seva destresa i iniciativa. Va trobar nous caladors a la nostra mar i més amunt també, com quan es va estar una temporada a Palamós, pels anys 30, i en va localitzar un de nou, l’Abisínia.

Casat amb Benvinguda Rovira Segú, també de Torredembarra, va tenir un primer fill abans de la guerra, Esteve, que va néixer el 1933. I, com a tants d’altres, el franquisme va remoure de bell mig el que havia de ser una vida sense més mars que el nostre: el 1939, Josep Valls, la seva dona i els seu fill agafaren el camí de l’exili, cap a França. El 4 d’agost van embarcar tots trets, prop de Bordeus, a bord del Winnipeg, el vaixell que el poeta Pablo Neruda, com a cònsul de Xile a França que era en aquell moment, va noliejar per treure dels camps d’internament a més de 2.500 exiliats republicans catalans i espanyols.

Amb el Winnipeg, Josep Valls i la seva família van entrar a Valparaiso el 3 de setembre de 1939, la vigília de la festa major de Santa Rosalia més trista de tot el segle XX. A Valparaíso s’hi van quedar de primer, i Josep Valls es va enrolar en vaixells d’arrossegament, però l’any següent anaren a San Antonio, on el 1942 va néixer Maria Antònia, la segona filla del matrimoni, i on ell va continuar treballant a la mar. En aquells anys, la pesca industrial xilena era molt més endarrerida que la nostra, pel que fa a tècniques i arts, i a Josep Valls no li va costar massa fer valer les seves aptituds i coneixements. Aviat va esdevenir capità de pesca d’alta mar, per a companyies de noms tan suggerents com Compañía Pesquera Mares de Chile, Compañía Pesquera Arauco o Compañía Pesquera Robinson Crusoe.

El 1947, els Valls Rovira van tornar a Valparaíso i Josep va ser nomenat patró contractista del vaixell Guanay, de la Compañía de Muelles de la Población Vergara. Allí, l’any següent, moria la seva dona. I, malgrat tot, Josep hi va començar una activitat frenètica i molt productiva: hi troba gamba -en una pesquera que es va començar a explotar amb èxit molt ràpidament- i comença a fer de formador de nous capitans i patrons, entrant a donar classes a la prestigiosa Universidad Católica de Valparaíso, a la vegada que es relaciona de ple amb la comunitat d’exiliats catalans, mantenint la seva afiliciació a ERC. L’èxit de la seva faceta docent fa que el 1961 es traslladi a Antofagasta, on dóna classes a la Universidad del Norte. A Antofagasta mor el seu fill Esteve, d’esclerosi múltiple. Josep Valls, doncs, queda sol amb la seva filla Maria Antònia, que de petita havia agafat una menengitis i havia quedat seriosament afectada de per vida, amb una disminució. Amb tot, manté el seu ímpetu innovador i emprenedor i el 1963 fa unes millores en l’art de pesca del bou, que permeten capturar més peix semipelàgic, com el lluç. Aquest és l’art conegut avui a Xile com «arte de cajón Valls», en el seu honor.

Tot i això, la situació personal no era fàcil. Després de patir una embòlia, va tornar a Torredembarra el 1964. A Baix a Mar el suport de la família l’ajudaria a tenir cura de la filla. Josep Valls -de nou el Josep del Tort hi va morir l’11 de desembre de 1971. A Xile va deixar nous caladors descoberts, noves tècniques i l’inici de la formació professional pesquera. Hi va deixar el seu cognom associat a una art i uns quants catalanismes en el lèxic pesquer.

Hi va deixar, també, una néta: María Verónica Valls Kloetzer. El seu fill, Esteve, s’havia casat el 1955 amb María Elena Kloetze Hanne, descendent, tant de pare com de mare, d’emigrants alemanys que ja s’havien instal·lat a Xile al segle XIX.

(publicat a Diari de la Torre núm 196, juny de 2014)

(força dades han estat extretes d’un treball en curs sobre els homes i les dones d’ERC al Xile de l’exili, encarregat per la Fundació Josep Irla a Josep Vall)