Gerard Vergés: la poesia d’un humanista, savi i irònic

Posted on 24 Abril 2014

1


vergés

Aquest Sant Jordi 2014 ha mort Gerard Vergés, excel·lent poeta, prosista i traductor, bon conversador i un tortosí compromès amb les seves terres i amb la gent i el país. Algú ha fet notar la coincidència de la data amb la de la mort del seu estimat Shakespeare, de qui Vergés traduí tots els sonets al català. Cert, més enllà que Shakespeare morís un 23 d’abril del calendari julià anglès de la seva època, el que seria el 3 de maig del nostre gregorià. A Vergés li agradaven aquestes nimieses fútils, i n’hagués tret un bon suc, carregat d’ironia i unes quantes picades d’ull.

Gerard Vergés (Tortosa 1931-2014) ha estat un poeta extrem alhora que delicat, autor d’una obra que ens pot semblar escassa, però que ha de ser considerada d’entre les més sòlides i interessants de la lírica catalana de les darreres dècades del segle XX. Doctor en farmàcia, Vergés ha estat un humanista en el sentit més ampli del terme, atret pel món dels clàssics –des dels grecs i llatins fins als medievals i renaixentistes-, però també per la modernitat. Interessat per la literatura menys coneguda i per l’art més actual, i per totes les exquisideses de la vida quotidiana.

Atret per Ovidi –l’Ovidi culte, però també el més mortal:

 

PÒNTICA
 
Juro pels déus i com em dic Ovidi
que el meu delicte sobrepreu tributa.
Fins i tot he pensat en la cicuta
o en el sagrat verí d’algun ofidi.
 
Però –accident mortal o suïcidi-
temo l’alè d’aquella mala puta
que es diu la Mort, tan fètida i tan bruta
que a la Vida li prec que no m’oblidi.
 
Dolça és la Vida. Jo que l’he fruïda
sense posar-li límits ni frontera,
afirmo que no hi ha do com la Vida.
 
Però, passats deu anys d’amarg exili,
el meu ànim, oh Cèsar, desespera.
¿Quan salparà de Roma el meu navili?

 

I escrivint, a la vegada, per a una cuinera gairebé anònima:

 

ELOGI DE LA CUINA SENZILLA
 
“A Amada, de la fonda de I’Esglesola
del Cid”
 
Aquells que no han passat les beceroles
de l’art delicadíssim dels fogons
creuen que guisar bé és farcir capons
amb greix i escamarlans i lleteroles.
 
Palès error! Tu per I’empiri voles
de cols humils i denigrats cigrons.
Curnonsky de modestes pretensions
i Carême de domestiques cassoles.
 
No t’amoïna gens, tornant de plaça,
no dur, dins el cistell, marisc ni caça
ni de fruita i verdura un be de Déu.
 
Que series, Amada, prou capaça
de fer un rostit superb amb la carcassa
d’aquell goril.la dit Floquet de Neu.

 

El gruix de la seva obra poètica data de la dècada dels anys 80, amb tres volums –L’ombra rogenca de la lloba (1982), Long play per a una ànima trista (1986) i Lliri entre cards (1988). Posteriorment, dos nous llibres publicats de manera molt esparsa: Tots els sonets de Shakespeare (1993) i La insostenible lleugeresa del vers (2002).

El magnífic llibre de sonets Lliri entre cards (1988) ens permet comprovar la seva sensibilitat i el seu ampli coneixement de la cultura antiga. Un dels poemes és dedicat, precisament, “A Luigi da Porto, que, durant les curtes pauses de la batalla d’Agnadello, el 1506, escrivia sonets”, en una mostra de la rica ironia del poeta tortosí:

 

BRUCELLA MELITENSIS
 
Astre apagat la més fulgent estrella,
torre enrunada la que fou més alta,
a la gentil marquesa de Morella
se li ha marcit la rosa de la galta.
 
Per causa de la llet d’alguna ovella
la galana marquesa està malalta.
El germen metzinós es diu Brucella;
les febres que pateix, febres de Malta.
 
Malaltia veient tan espantosa,
misses ordena el bisbe de Tortosa
i a Roma fa el marquès pelegrinatge.
 
Però som a l’any mil. Mai no sabràs
que culpa no fou de Satanàs,
sinó d’un tendre i exquisit formatge.

 

I un altre, “A Pierre Loüys, imitant un poema seu”,  l’escriptor francès conegut per les seves obres eròtiques:

 

Túniques d’or i seda entreteixits
porten les dones d’Arta i de Corfú,
i una noia floral per ornat duu
pàmpols al pubis i carrolls als pits.
 
Però jo, estimat meu, totes les nits
penso tan sols en tu, tan sols en tu.
I vet aquí el cos meu, el meu cos nu
sense perfums ni joies ni vestits.
 
Pren-me com sóc, tal com vaig ser engendrada
una llunyana nit d’amor. M’hi poses
sobre el ventre una rosa desfullada.
 
També el teu pes. I digue’m si t’agrada
aquest oneig suau en què reposes.
Tota jo una amorosa i llarga onada.

 

O aquest “A Jaume de Cassoles, o Cesulis, autor d’un Libre dels escachs”, seguint, com tots els seus altres sonets, els paràmetres formals petrarquistes i un to volgudament barroquitzant, en un joc metafòric esplèndid:

 

JUGUESCA
 
Us asseguro que amb un sol alfil
(vostre candor, senyora, no us retrac)
he de ferir de mort i fer-li escac
a la bonica reina de marfil.
 
Dels meus propòsits, tot seguint el fil,
he preparat curosament l’atac
i tinc ja la partida dins el sac.
(Si m’erro, em podeu dir cavaller vil)
 
Vostra derrota, Violant, s’acosta
i jo ja sento aquell preuat delit
que dolçament el cor fa bategar.
 
S’ha de pagar puntualment l’aposta
i, doncs perdeu el joc, anem al llit
(¿O és que potser m’haveu deixat guanyar?)

 

L’ampli espectre dels interessos poètics de Vergés agafa també la forma del sonet en aquest altre, dedicat “A Àngela Davis i als que vindran”, la lluitadora pels drets de la població nordamericana d’origen africà –ampliant els interessos, doncs, no només a temàtiques prou diverses, sinó a moments ben distints, de l’època romana a la més estricta contemporaneïtat:

 

BLACK PANTERS
 
Somia el blanc bastard, tota la nit,
les fosques sines d’una adolescent;
de dia enlaira atletes, com el vent
ràpids i forts, de músculs de grafit.
 
Negra raça d’esclaus, negre neguit
d’un llinatge que creix obscurament;
formigues negres, negre pensament
condemnat al treball, al dol, I’oblit.
 
Ah, però vindrà un dia -que vindrà!-
que l’escuma, la calç, la sal, la neu
seran, de cop, vençudes pel quitrà.
 
I pels camins vedats a les panteres
-per les sendes que els blancs avui passeu-
hi haurà ossos blancs i blanques calaveres.

 

La riquesa de la lírica de Gerard Verges necessita, a cops, sortir del sonet i obrir-se a un devessall esclatant, com en aquest exuberant poema, en la veu d’”Abu Bakr, dit també Al-Turtusí”:

 

COFRE ÀRAB
 
Amb dits sensibles que podrien
haver estat els d’un hàbil artesà,
ressegueixo el marfil entre la fusta,
les formes incrustades dels gossos i els falcons,
l’alada simetria de les fulles,
els ornaments del cofre.
Oh Déu, quanta bellesa perduda per sempre!
De tot el meu Al-Andalus queden tan sols un cofre
i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda.
I el record d´Abu Bakr, que era muftí i filòsof
i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria.
Al cementiri d’Uala, davant la Porta Verda, reposen els seus ossos.
Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps.
Abu Bakr, dit també Al-Turtusí, va amar moltíssim
aquest mateix paisatge que jo estimo:
el riu ample i feliç,
les fondes valls on creix el magraner
i l’aigua rotatòria de les sínies.
L’aigua, ah l’aigua en el desert!
Com canta l’aigua, oh Deu, com canta l’aigua als brolladors de marbre!
No hi ha al món so com el de l’aigua:
l’aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,
millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,
millor que els cròtals de les ballarines.
Dic ballarines. Dic
ventres mòbils com astres,
i dic nuques dolcíssimes
i dic pits com magnòlies,
i dic cintures fràgils,
i dic llavis com pètals,
i dic galtes com préssecs,
i dic malucs com àmfores,
i dic peus com cristalls,
i pubis com jardins,
i cabells com onades.
I també dic ulls negres, germans de l’aigua obscura,
i també dic ulls clars, germans de l’aigua blava.
(Abu Bakr somreia).
No us deixeu emportar
per la lírica obscena de les fàcils metàfores.
La gent estima el greix,
però el cervell del cabridet és millor mos:
en ell rauen l’instint i, si de cas, la pensa.
La bellesa del món, oh Déu, és fugissera i vana.
Vosaltres canteu llavis,
quan hi ha boques que puden igual que una rabosa;
vosaltres canteu rulls que són un niu de llémenes;
i canteu pits que son bosses tan buides
com l’escrot dels eunucs del gineceu.
(Abu Bakr somreia).
Doneu-me pa sense llevat,
una dona fidel –no gaire jove–,
de tant en tant un moltó tendre,
vi de poc grau, lectures del profeta
i el silenci del camp.
(Abu Bakr estava en el secret).
Tan sols un cop s’enamora, si hem de creure els seus versos.
No fou de cap moret de dents blanquíssimes,
de cap androgin bru, de cap adolescent dels que estimava
aquell poeta cordovès dit Ibn Quzman.
El Turtusí Abu Bakr, el gran muftí, el puríssim,
pensant en ella,
poma madura, cor de mel, llimona dolça,
va observar el firmament i gosa escriure:
“Sense parar recorro el cel amb els meus ulls,
per si de cas contemplo l’estrella que tu mires”.

 

Poeta universal, l’arrel vital de Vergés era l’Ebre, el riu:

 

PARLO D’UN RIU MÍTIC I REMORÓS
 
Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.
 
Parlo d’un riu entre canyars, domèstic;
parlo -Virgili amic- de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)
 
Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.
 
Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.
Dolça remor de l’aigua en el record.

 

Tortosí com Francesc Vicent Garcia, era evident que Vergés havia de sumar-se a la nòmina de poetes catalans que ha volgut refer el tòpic d’un dels poemes més coneguts del Rector de Vallfogona, el de la dama/noia que es pentina. I ho va fer, clar, duent-la a una platja del Delta:

 

NOIA PENTINANT-SE A LA PLATJA
 
                   ” A Marino, a Girolamo Fontanella, al nostre Vicenç Garcia,
                    a Lope, a tots els recreadors d’aquell gloriós mite
                   d’una noia que es pentinava els auris cabells”
 
.
Miro la serp benigna de la trena
i el gest airós que fas quan et pentines;
miro el maig adorable de les sines,
miro el teu cos esvelt damunt l’arena.
 
Escuma i sol i nacre i llum serena,
t’evoco sota un cel ple de gavines.
Agraïda és la mar, algues, petxines
et duen les onades com a ofrena.
 
Meravellat, contemplo perles fines
-dic gotes d’aigua- per la pell morena,
i penso en les fondàries marines.
 
Penso en el ventre dolç, la dolça esquena,
penso en el cap que dolçament inclines.
Penso si dir-te dona o bé sirena.

 

Un poeta de primera magnitud, d’una lírica extrema i delicada, humanista i irònica, culta i quotidiana. Universal i ebrenca, tortosina. Un del grans de la poesia catalana contemporània.

 

vergés 2

 

Notes

  1. Per conèixer millor la poesia de Gerard Vergés i la seva faceta de prosista i assagista, podeu consultar lletra.uoc.
  2. Sobre les seves traduccions de Shakespeare, podeu consultar també un altre post del meu blog: William Shakespeare, sonet 73: vuit traduccions
  3. Sobre el tòpic de la dama que es pentina, un altre post del blog: Una dama de cabell negre que es pentina: del Rector de Vallfogona a Gerard Vergés