La llengua catalana a l’escola. De quan els jutges volen fer de Parlament

Posted on 28 Febrer 2014

0


(text escrit per a helpcatalonia.cat per a la seva difusió internacional; publicat en anglès, en francès i en italià)

 

som escola

El darrer dia del passat mes de gener, el Tribunal Superior de Justícia llançava una bomba de precisió al bell mig del sistema educatiu de Catalunya: donava a conèixer cinc interlocutòries, a partir dels processos instats per cinc famílies, que pretenen modificar de ple el projecte lingüístic de les escoles catalanes.

Catalunya, com reconeix clarament el marc constitucional espanyol , és una comunitat amb dues llengües oficials –el català i el castellà o espanyol. Des dels primers moments de la recuperació de les institucions democràtiques i d’autogovern –després de la llarguíssima nit de la dictadura franquista-, les autoritats catalanes van optar, amb el suport de la gran majoria de les forces polítiques, per bastir un sistema educatiu que tingués el català com a llengua pròpia, a partir del model conegut com d’immersió lingüística en les etapes d’infantil i primària. I, si el curs 1984-1985, ja eren 408 escoles d’ensenyament primari les que havien adoptat aquest model –l’ensenyament és en català i el castellà s’hi va introduint progressivament-, en el curs 1995-1996, vist el seu èxit, ja eren 1.280. La legislació educativa posterior universalitzava el model, que arribava a les més de 2.800 escoles de primària sostingudes amb fons públics. L’ensenyament secundari, professional i superior té un model lingüístic basat en els projectes concrets de cada centre i  en l’ús del professorat, a partir de la competència plena bilingüe que assoleixen els alumnes que han finalitzat els estudis primaris.

El model d’immersió lingüística –que va néixer al Québec el 1965, en una situació també prou coneguda de coexistència de dues llengües- ha estat el pal de paller del sistema educatiu català, a partir d’unes premisses fonamentals: afavorir la innovació educativa; apostar per la cohesió social; evitar la segregació per raó de llengua; i consolidar una sola línia d’escola. I incidir en la normalització de la llengua catalana, no només afeblida pel franquisme –que primer en prohibí l’ús públic i que mai l’oficialitzà en el seu és escolar-, sinó situada en un nivell d’inferioritat diglòssica davant una altra llengua amb molt més parlants globals, que és, a més, l’única considerada oficial a nivell estatal i la que té un ús social més consolidat.

Els resultats del sistema català d’immersió han estat reconeguts com a positius pel Consell d’Europa i no han estat discutits per cap autoritat acadèmica, ni local ni internacional: a partir de la progressiva introducció de la segona llengua, els alumnes catalans acaben l’educació primària amb un coneixement competencial adequat d’ambdues llengües, el català i el castellà. Bona prova d’això és que, en totes les darreres avaluacions de les proves PISA (el Programme for International Student Assessment de l’OCDE), els alumnes catalans han obtingut, pel que fa als coneixements competencials de llengua castellana, uns resultats superiors a la mitjana espanyola.

L’oposició a la immersió lingüística, en conseqüència, és estrictament política. Així, si mirem la composició de l’actual Parlament de Catalunya, les forces polítiques que advoquen per mantenir la immersió a primària van rebre un 72,30% del vots emesos i les que hi estan en contra el 22,30 –a banda, és clar, de formacions minoritàries que no arribaren a un percentatge mínim i els vots en blanc i nuls. Pel que fa als escons obtinguts, les forces favorables a la immersió sumen 107 diputats i les contràries 28. La majoria social i política és evident. Part del problema rau, però, en el fet que, entre els contraris, hi ha el Partit Popular –la quarta força del nostre Parlament, però amb majoria absoluta a l’estat. La seva proposta és la que han seguit les altres comunitats autònomes que comparteixen llengua pròpia amb Catalunya i on el català –amb les seves variants- hi és llengua oficial al costat del castellà. Al País Valencià i a les Illes Balears el sistema educatiu preveu línies separades per als alumnes que trien l’ensenyament en català dels que el trien en castellà. El resultat és que no tots els alumnes que acaben els estudis primaris ho fan amb coneixements competencials de les dues llengües i, en canvi, els seus resultat en llengua castellana no són millors.  Al País Valencià el govern –del Partit Popular-ofereix moltes, any rere any, moltes  menys línies en la seva llengua pròpia de les que sol·liciten els alumnes i les famílies. I a les Illes Balears –governades pel mateix partit- l’administració ha aprovat una proposta lingüística que, a la pràctica, pretén suprimir les línies de llengua pròpia, que hi eren –a petició de les famílies- absolutament majoritàries.

L’oposició a la immersió és, doncs, política, ideològica i corresponent a la voluntat de manteniment de la llengua catalana com a llengua pública i social inferior: la voluntat reaccionària i postfranquista d’anul·lar tot allò que signifiqui pluralitat i sigui divers en la seva concepció d’una Espanya d’un sol color, una sola idea i una sola parla. Per això les cinc interlocutòries del Tribunal de Barcelona signifiquen un torpede a la línia de flotació del sistema educatiu –i de la cohesió social que vol garantir. Els jutges hi indiquen que, si ho demana un sol alumne per cada classe, s’ha d’abandonar el model d’immersió i impartir, sigui el curs que sigui, un 25%  de les matèries en llengua castellana. I obliguen del seu compliment als directors dels centres escolars.

Són sentències ideològiques, no pas fonamentades en raonaments jurídics. Perquè el marc constitucional espanyol clarifica que l’autoritat educativa de Catalunya és el govern propi; perquè la legislació i la normativa educativa en vigor mantenen la immersió lingüística com a component del sistema en l’ensenyament primari; perquè els directors dels centres educatius –ja siguin públics o privats sostinguts amb fons públics- han de complir les directrius curriculars i pedagògiques de l’autoritat educativa… Un jutge no pot modificar una llei –sinó que ha de vetllar pel seu compliment, li agradi o no. Un jutge no és competent per a assenyalar percentatges lingüístics i curriculars. I, molt menys encara, un jutge no pot obligar a cap funcionari ni cap a directiu d’un centre sostingut amb fons públics a incomplir les instruccions d’obligat compliment que li ordena l’autoritat que li correspon.

Això a Europa no passa –per dir-ho així. Clar que a l’estat espanyol el poder judicial no va viure la transició del franquisme al nou ordre de la monarquia constitucional, sinó que en va restar al marge. I l’actualitat està plena d’exemples quotidians de resolucions judicials filles d’aquesta realitat, començant per la seva negativa a investigar els crims del franquisme i a reparar-ne les víctimes.

Però, a Catalunya, tenim clar que amb la llengua no s’hi pot jugar. Ni es pot imposar des de la minoria. No es pot modificar un model d’èxit per la petició de les famílies de 5 –o de 10, 15, 20…- dels nostres més de 800.000 alumnes d’infantil i primària. Ni per la voluntat d’uns jutges. Amb tot el respecte. I tota la fermesa.