35 anys després (els Minyons i l’àrea tradicional)

Posted on 26 Febrer 2014

2


minyons 2

A finals de la dècada dels 70, fa uns 35 anys -que ja en són uns quants-, el món casteller encara no havia començat l’embranzida que l’ha carecteritzat en les darreres dècades. El 1978 les colles no arribaven a la quinzena, només dues -els Castellers de Barcelona i els de la Roca- eren de fora de l’àrea tradicional i en tot el segle no s’havia vist cap castell de nou pisos.

El 1979 apareixien els Minyons de Terrassa. I l’any següent, els Castellers -l’altra colla de la ciutat- i la Jove dels Xiquets de Tarragona. Tot i que en aquell moment els que vivíem el món casteller no ens en vàrem adonar -si més no de manera immediata-, en aquell 1980 s’iniciava de ple la progressió moderna del fet casteller: el nombre de colles se situava en disset -superant per primer cop el límit que semblava marcar la quinzena, malgrat la desaparició dels de la Roca-, creixia l’àmbit de la seva implantació territorial i apareixia un nou model de colla, urbà, contemporani -que, amb el temps, s’ha consolidat i estès, i que aleshores van empènyer tant els Minyons com la Jove tarragonina. I el 1981 arribava el primer castell de nou del segle, bastit per la Vella de Valls. A partir d’aleshores, la progressió va ser constant, tot i que encara va costar que s’accelerés, almenys fins a la dècada dels 90. I d’aquesta acceleració també en van ser protagonistes els Minyons: la quarta colla en assolir un castell de 9 -ja el 1988- i la primera fora de l’àrea tradicional en aconseguir-ho. I, deu anys després, el 1998, la primera en tota la història de descarregar-ne un de 10.

Especialment des de la seva arribada als grans castells, hi hagut una evident tensió -en el sentit positiu del terme- entre els Minyons i les colles i les places de l’àrea tradicional -amb tot el que representen uns i altres. I gosaria dir que aquesta és una tensió que ja és hora de regirar: ni es pot entendre la història castellera moderna sense l’empremta dels Minyons ni es pot deixar de banda la significació -històrica, sí, però més actual i viva que mai- de la tradició. Costa d’entendre que, més enllà de la cita anual de Sant Fèlix, els Minyons gairebé no tinguin mai les places tradicionals en el seu calendari -unes places que, com es va tornar a demostrar l’any passat, sostenen el pols de diades cabdals, de primera magnitud. Unes places que, per exemple, han agombolat la gran temporada 2013 de la Jove tarragonina. Minyons i àrea tradicional han de retrobar-se. Bé, potser seria millor dir trobar-se. Amb tot el que representen. 35 anys després.

(publicat al mensual “La Torre”, de Terrassa, núm 74, febrer de 2014, grup latorredelpalau.cat amb el títol “Minyons i Castellers, 35 anys de castells de Terrassa”. Reproduït al digital del grup l’11/4/2014)

Posted in: Cultura popular