Clàssics i fet casteller (d’abans dels castells i tot)

Posted on 30 gener 2014

1


Baró de Maldà

Baró de Maldà

De fa força anys -i després de les vacil·lacions de la primera meitat del segle XX-, la historiografia ha conclòs que els nostres castells són el resultat de l’evolució de les construccions humanes que es realitzaven en els antics Balls de Valencians -i, en menor mesura, en les nostres Moixigangues. Aquests Balls, presents ja en el Camp de Tarragona el segle XVII, van veure com aquestes construccions -que inicialment eren només un acompanyament de les seves danses- van anar prenent cos, van singularitzar-se i van acabar esdevenint-ne protagonistes, deslligant-se finalment del seu marc original. Aquesta evolució es va donar en les darreres dècades del XVIII -en una àmplia geografia que aplegà bona part del Camp i del Penedès-, mentre que el nou costum va consolidar-se en les primeres del segle següent, el XIX.

Per això, en el meu treball sobre literatura castellera publicat a la Nadala 2013, he entès la relació entre literatura i fet casteller a partir, precisament, de la seva existència autònoma -allò que en diem “els castells tal com els entenem ara”. Hi començo pels primers assaigs -els articles de Joan Mañé i Flaquer al Diario de Barcelona (1852 i 1853) i algun treball inèdit de Milà i Fontanals, publicat pòstumament-, els primers poemes d’alguns dels nostres millors autors de l’època -”La Masia dels Amors” (1866) de Pelagi i Briz, la composició musical “Los Xiquets de Valls” (1867) de Josep Anselm Clavé o “Lo Xiquet de Valls (L’enxaneta)” (1876) d’Àngel Guimerà- i les primeres novel·les amb presència del nou costum –La família dels Garrigas (de 1870, tot i que publicada el 1887) de Josep Pin i Soler i Vilaniu (1885) de Narcís Oller. La nòmina, des dels ulls del nostre romanticisme poètic i del nostre realisme narratiu, no és pas menor.

Ara bé, la denominació de “castells” per a les construccions humanes és anterior a l’època en què la historiografia ha situat la seva aparició individualitzada. A hores d’ara tenim prou documents que ens permeten d’afirmar que en el darrer terç del segle XVIII, si més no, ja s’anomenaven així aquelles construccions del Ball de Valencians. El primer document fefaent és de 1771, quan l’arquebisbe de Tarragona anota en el llibre de visites parroquial de Torredembarra la següent prohibició:

Hallandonos noticiosos; de que los baÿles entran en esta iglesia, ÿ hacen dentro de ella Torres, ô, castillos (…) prohibimos, que se hagan Torres, ô, castillos dentro la expresada Iglesia1

El mateix 1771, Rafael d’Amat, el Baró de Maldà, va visitar Vilafranca del Penedès i hi va veure diversos balls, entre els quals el de Valencians, però no en diu massa cosa al seu memorialístic i extens Calaix de sastre. Anys després, en una anada a Tarragona, és més explícit. Així, el 23 de setembre de 1794 hi deixa escrit:

En est matí, festa major en la ciutat de Tarragona. No ha estat tant alegre, vista la dels antecedents anys, per no haver-hi hagut, per motiu de les pregàrias, cap diversió de balls dels Titans, dels Prims, dels Valencians y altres, en Tarragona, que corrian ab los Bastons per la ciutat y en la tarde acudian a la professó de Santa Tecla. Y la habilitat de castells, o sostres de gent, ab un noy al capdemunt, fent-l’i la figuereta2

Aquest text, que és la primera referència literària explícita sobre els castells -que el Baró ja distingeix clarament dels balls- ens aporta una icògnita: si es dol que aquell 1971 no n’hi va haver, és perquè n’havia vist abans. En la primera visita que féu a Vilafranca i a Tarragona, segons diu en un altre moment, tenia només 7 anys. Devia ser, doncs, per allà 1753: quan, entre aquesta data i el 1794, va veure per primer cop aquests “sostres de gent” anomenats ja castells?

Clar que podríem embolicar-ho una mica més. Fent un salt en aquest camí de regressió, podem anar fins a l’època estrictament clàssica. Jaume Roig, a qui se li atribueix la narració en vers Espill -datable a mitjans segle XV-, va escriure això, enmig de la descripció d’una festa cortesana:

en lo plujós
-temps enujós-
amb moltes gales
feia fer sales
e bells convits,
dies e nits,
ab los grans focs,
molt placents jocs,
bastir castells
per bavastells,
moms e grans festes3

“Bastir” és la manera més ortodoxa i tradicional per dir que s’aixequen els nostres castells, però és també la manera més usual, abans i ara, per dir que es construeix qualsevol estructura arquitectònica. Aquí, Roig fa esment a teatrets bastits per a titelles –els bavastells aràbics que ja esmentà Ramon Llull–, que encara avui es coneixen com a “castellets”. Hi ha, doncs, un fil de nomenclatura tradicional, que es manté en el temps i per a activitats diverses. L’altra cosa és si els castells del Baró de Maldà ja eren, si fa no fa, tal com els entenem ara. Si no, deu venir de ben poc.

 

NOTES

1Bofarull i Solé, Joan (2010): “Nova descoberta sobre els orígens dels castells”, dins Castells. Revista castellera independent, 30, p. 39.

2Rafael d’Amat, Baró de Maldà (1986): Viatge a Maldà i anada a Montserrat, a cura de Margarida Aritzeta. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p. 94.

3 Jaume Roig: Spill. Primer llibre, Segona part, versos 684-694. Ed. Antònia Carré (2000): Rialc (Repertorio informatizzato dell’antica letteratura catalana, Università di Napoli), http://www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm. En edicions anteriors, hom havia transcrit «banastells» —joglars que actuaven per a les classes populars—, que dificultava la comprensió del text.

 

nadala

(publicat al blog d’Amics dels Clàssics, d’Editorial Barcino (Fundació Lluís Carulla), el 23/1/2014)

(la Nadala a què faig esment és la corresponent a 2013 de la sèrie publicada per la Fundació Lluís Carulla, dedicada als “Castells”, i en la qual hi publico l’article “La mida del món: els castells a la literatura i les arts)

 

Relacionat amb aquest article, en aquest blog trobareu també aquest altre: Els castells a la narrativa vuitcentista: territori i identitat