El Tractat d’Utrecht i la derrota de 1714: partida de cartes amb tafur incorporat. Un sonet català del XVIII

Posted on 20 Agost 2013

2


academia-desconfiats

El tòpic retreu que la derrota de 1714 deixà sense veu els dissidents en els territoris catalans sota la nova dominació borbònica. Cert que els guanyadors es demostraren com uns implacables repressors, però no van aconseguir ni deixar la terra del tot eixorca ni imposar de ple els seus dictats.

Cert, també, que en literatura –tret de l’esclat d’una Menorca fora del domini espanyol-, els escriptors es refugiaren sovint en el manteniment del Barroc i en els seus aspectes més artificiosos i lúdics, però tampoc no fou del tot així.

En la pervivència del Barroc hi tingué força a veure la barcelonina Acadèmia dels Desconfiats, que va existir com a tal entre 1700 i 1703, i que fou el clar precedent de la Real Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, que, sense aquest nom, es creà ja el 1729 i que adoptà a partir de 1752 la denominació amb què ha arribat fins avui. A casa de Pau Ignasi de Dalmases, un grup de nobles i eclesiàstics lletraferits crearen aquest grup centrat, inicialment, en l’interès per la història de Catalunya i de la llengua catalana. Potser podria dir que és el primer intent de recuperació nacional després de la desfeta, però segurament exageraria un xic massa si ho fes.

Sigui com sigui, era una cenacle d’arrels austriacistes. L’exemple més clar, segurament, el trobem en aquest sonet de Manuel Mas, escrit poc després de la caiguda de Barcelona el 1714:

 

Nostres antigues cartes, rubricades
amb tanta sang, comprades amb la vida,
entenent que d’Utrecht en la partida
foren, si s’entaularen, barrejades,
 
Barcelona per si les ha entaulades,
a Déu i a la ventura reduïda;
arma son joc, i luego si li envida
per un taür de flors que a Espanya ha dades.
 
Lo resto amb tretze Barcelona llança;
mes, com a trist catorze que li cau,
son rei no acut, per guerra ni per pau,
 
i al taür amb espases acut França.
Perd lo joc, perd quant té, perd l’esperança,
que és lo que de jugar ses armes trau.

 

De filiació indiscutiblement barroca, el sonet  -a cops publicat amb el títol “A Barcelona, sitiada en lo any 1713… rendida en lo any 1714”- conté una interessant metàfora global del Tractat d’Utrecht i de les seves conseqüències, a partir d’un joc de cartes –un recurs ja utilitzat pels trobadors i, més tard, pel mateix Ausiàs March.

Les cartes catalanes –“antigues” i “rubricades amb tanta sang, comprades amb la vida” – van ser jugades a Utrecht i de mala manera -“barrejades” . La partida, en què involuntàriament  es veu involucrada Barcelona, és dominada per un trampós, un tafur – el “taür de flors que a Espanya ha dades”. La ciutat, Cap i Casal del país, respon  –el “tretze”, el 1713-, pateix un dur setge i cau derrotada –el “trist catorze”, el 1714-, abandonada per la carta més alta –el “rei”, les tropes austriacistes. Els borbons espanyols –el “taür”-, en canvi, sí que reben ajudes –les “espases” amb què “acut França”.

El resultat és la derrota més vil: “Perd lo joc, perd quant té, perd l’esperança”.

El missatge contundent, i tot i aquesta apel·lació a la desesperança –la immediatesa dels fets-, explica ben clarament un sentiment que no és pas el de l’assimilitat pels guanyadors ni el del derrotat sense conviccions. I la presa de posició també és clara.

El seu autor, Manuel Mas i Soldevila (?-Barcelona, 1748), va escriure poemes –en català i més escadusserament en castellà- abans i després dels fets, dels quals també n’havia estat protagonista.  Jurista, professor de lleis a la Universitat de Barcelona – fins que la va suprimir Felip V- i dietarista, va ser Conseller Segon de Barcelona entre 1711 i 1712 i formà part d’un organisme del govern provisional durant el setge de 1713 i 1714. I va obtenir el trist honor de ser inclòs a la llista feta pública com a «Sugetos que mas se demostraron en las conmociones de Cataluña á favor del Sr. Archiduque, unos tumultuando de principio el Pais, y otros que fueron los principales, para que Barcelona en el año 1713, se resistiese en dar la obediencia; Y lo que importa el producto liquido de los que tienen la hacienda confiscada, deducidos los cargos de justicia, que se han manifestado hasta el dia que se dieron las relaciones y segun lo colectado». Un document de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, elaborat a instàncies de l’Intendent borbònic José Patiño, en el qual s’identificaven els principals caps polítics i militars de Catalunya d’aquell període i d’altres personalitats públiques. Hi constava, a més, el producte líquid de les seves propietats confiscades.

Vençut i represaliat, sí, però no pas assimilat i convençut. Com el país.