Els castells, estructures…

Posted on 15 Agost 2013

0


nan 1

Em demanen un article d’opinió sobre “Els castells i les estructures d’Estat” i, després d’acceptar l’amical invitació, el primer que em ve al cap és dedicar mig article als castells i l’altra meitat a les estructures d’Estat, però diria que l’encàrrec no anava ben bé per aquí. Superat aquest primer tràngol, el que em sembla més obvi és recordar que, precisament, els castells són estructures: d’un, de dos, de tres, de quatre, de cinc… (i m’aturo aquí perquè no sé si, en el temps que tardo en redactar aquestes ratlles, alguna colla no s’haurà inventat ja una estructura nova). Però segurament aquesta obvietat tampoc era la sol·licitada. Almenys de manera precisa.

Si em permeten que apel·li a la memòria familiar –besnét de tabaler i casteller- i a la pròpia –dels Nois de la Torre des de 1975-, no m’estic de recordar que el fet casteller havia viscut la major part de la seva més que bicentenària història més aviat arraconat. Territorialment i socialment, i patint la consideració pejorativa dels estaments més benpensants. Quan vaig entrar al Parlament, el 1992, algun mitjà encara va fer comentaris no massa elogiosos de la meva pràctica castellera i de la d’altres –pocs- companys.

Potser perquè els castellers no hem pretès mai ser –com a tals- res més que uns practicants de cultura popular que s’esforcen, sense d’altres consideracions ontològiques, a pujar cada cop més amunt i millor, a hores d’ara –de fa algunes dècades- hi ha qui considera els castells fins i tot símbol nacional.  Però aquesta paradoxa és, simplement, el resultat del seu renovat vigor, del seu arrelament social i de la seva constant expansió, territorial, qualitativa i quantitativa. De ser sinònim de festa i d’èxit, però també d’esforç, individual i col·lectiu.

Reconeguts com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat –qui els ho hagués dit als pagesos, pescadors i menestrals companys del meu besavi-, a partir dels seus valors essencials –locals i universals-, entre els quals la seva funció integradora i la seva visió participativa i oberta de la festa, els castells són avui un signe també reconegut de la nostra complexa identitat cultural i social. Un signe que s’estén a d’altres terres dels nostres Països, amb les colles de la Catalunya del Nord i de Mallorca i les germanes –d’origen i de voluntat- muixerangues valencianes.

Els Estats necessiten, per a ser-ho, d’un travat ordenament jurídic, propi i sobirà, però no són sostenibles si no es fonamenten en estructures nacionals, culturals i socials –diverses i plurals, tradicionals i acollidores, contemporànies i viscudes. I les estructures dels castells sí que ho són de diverses, plurals, tradicionals, acollidores, contemporànies i viscudes, sense cap mena de dubte. Estructures de passat, però sobretot de present i de futur.

No es pot dir el mateix, certament, d’alguns mitjans, d’alguns cercles d’economia i d’algunes federacions del futbol, que són tan sols caduques estructures del passat –o, si més no, actuen com a tals.

Cadascú és cadasqual, que deia aquell. Finet i pel mig.

(publicat a http://www.lavanguardia.com/castellers.html el 15/8/20013)

 

estelada