Carles Riba, poeta gallec

Posted on 25 Juliol 2013

0


Riba

 

(Publicat al diari “AVUI” el 20 d’octubre de 1990)

 

Carles Riba, Cantares d’amor e d’amigo. Ediciós do Castro, Sada-A Coruña, 1990. 51 pàgs. Edició de Xosé Lois Garcia

Amb motiu del dia de les lletres gallegues de 1990 -celebrat el 17 de maig- , Ediciós do Castro va donar a conèixer un conjunt de poemes de Carles Riba, escrits en gallec per l’escriptor barceloní el 1911. Aquests Cantares d’amor e d’amigo ja eren relativament coneguts pels lectors catalans—o, si més no, pels interessats en l’època noucentista—, ja que, tot i romandre inèdits durant molts anys, van ser inclosos en el volum Papers de joventut, que aplegava textos i material divers del Riba primerenc i que fou editat el 1987 pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Malgrat això, el llibre publicat a la Corunya presenta un seguit de característiques que ens permetrien de qualificar-lo de primera edició: el seu destinatari és, finalment, el públic gallec; els poemes conformen una suite conjunta, única i unitària; i l’encapçala un interessant estudi introductori de Xosé Lois Garcia, analitzant aquests textos de Riba en el context de la literatura gallega. A més, per acabar d’arrodonir el seu interès, el volum reprodueix, junt a l’edició preparada pel mateix Garcia, els manuscrits originals autografiats.

Carles Riba, el 1909, amb quinze o setze anys —va néixer el setembre de 1893—, va conèixer, passejant pel Portal de l’Angel, una noia dos anys més gran que ell i amb qui va mantenir una relació que va durar fins a finals de 1911 o començaments de 1912. Aquesta relació es trencà per l’oposició de la mare deCarles Riba i pel fet que conegués Clementina Arderiu, amb qui es casà el 1916. Tornem, però, a aquella primera nòvia: es deia Pepita Vila Pérez i havia nascut a Barcelona de pares gallecs. A Pepita Vila, Riba li dedicà diversos poemes en català, la traducció de les Bucòliques de Virgili —publicada el 1911— i aquests poemes en gallec. Així, a començaments d’aquest any clau en la projecció posterior del poeta —el mateix 1911 guanyaria una Flor Natural als Jocs Florals de Girona—, Riba, que tenia aleshores disset anys, escriví vint-i-cinc quartetes que conformen els Cantares d’amor i cinc cantigues titulades Cantares d’amigo en homenatge als orígens de la seva estimada. Segons Xosé Lois Garcia, els pares de Pepita parlaven entre ells en gallec i amb els fills en castellà, mentre que els germans parlaven entre ells en català.

El lector català, amb tot, pot preguntar-se si els coneixements que Riba pogués tenir d’aquella llengua eren suficients com per utilitzar-la com a material literari. Garcia, en aquest sentit, és prou clar: “Estes versos teñen boa resonancia galega… É verdade que se nota una linguaxe pouco desenvolvida ou depurada, máis non é pior nen millor que a que utilizan os escritores galegos contemporáneos do poeta catalán. ” Ja és prou reconeguda la facilitat de Riba pels idiomes, els seus estudis filològics, la seva tasca coma professor i la qualitat de les seves traduccions de llengües clàssiques, romàniques i anglo-germàniques. I, a més, com afegeix l’editor del volum: “Engandiíèmos que, nesta época, hai unha élite de intelectuais catalans que treballan en publicacións e na descuberta de Portugal e Galicia.”

Però tot això —de fet no deixen de ser uns poemes íntims d’un jove escriptor en formació— podria fer-nos pensar que ens trobem, tan sols, davant d’una curiosa i simpàtica anécdota literària. L’estudi introductori de Xosé Lois Garcia, de nou, ens treu de dubtes: “Ninguén lle pode negar, a Carles Riba, o protagonismo de ser el o primeiro que enceta a poesía neotrovadoresca en lingua galega. Non hai dúbida, pois, que antes de Nao senlleira [llibre deFermín Bouza-Brey publicat el 1933] e de Cantiga Nova que se chama Riveira [publicada el mateix any per Alvaro Cunqueiro], Riba, dendes Catalunya, asume e emprega certa variante da nosa literatura dos Cancioneiros medievals.”

I assenyala: “A poética galega de Cantares d’amor e Cantares d’amigo executada por Caries Riba (…) ven talvez a alterar ou a modificar a cronoloxía da poesía neotrovadoresca en Galicia e, tamén, a ampliar os seus anos de existencia, ainda que xurdira fora do espazo galego.”

Malgrat que ho fes des de lluny, en plena joventut i que els seus poemes fossin desconeguts —no van ser descoberts fins després de la mort de Pepita Vila, el 1975, entre tota la documentació de les seves relacions amb el poeta, que una neboda seva recollí—, cal reivindicar per a Carles Riba que donés uns primers passos, sense saber-ho i tampoc proposar-s’ho, d’un corrent poètic que fou determinant per a la poesia gallega de la primera meitat de segle, el neotrobadorisme. Un corrent en què excel·liren escriptors de la categoria de Bouza, Cunqueiro i Alvarez Blázquez. Si els Cantares d’amor ribians denoten un cert popularisme, els Cantares d’amigo són més medievalitzants i denoten coneixement —segurament a través de la lectura d’alguns volums recopilatoris impresos en el segle XIX i que en els anys d’aprenentatge de Riba ja es trobaven a la Biblioteca de Catalunya— de diversos trobadors galaico-portuguesos, com El-Rei D. Dinis, Pero Gonçalves Porto Carreiro o Rodrigo Eanes de Vasconcelos, entre d’altres, com ens recorden aquests versos:

 
 
Vos ben sabedes, meu amigo,
Qu’eu outro amigo n’amarei;
Nunca con outra, ben o sei  
Vos falarés o que comigo.
 Y aunque d’os dous un se finar
 Sempre sabremos nos amar.

 

Una nova dimensió, doncs, ni que sigui marginal, de Carles Riba i  una mostra, també, ni que se’ns presenti com a anecdòtica, de les relacions moderners entre la literatura catalana i la gallega.

 Riba 2

PS. I aquí teniu alguns dels poemes d’aquesta incursió ribiana en la poesía gallega:

 
 
CANTARES D’AMOR
 
VIII
 
Muito mas que rosas frescas
eu quero rosas maschadas
pol-o calor do teu peito
e por teus beizos bicadas.
 
XIV
 
Can’estou lonxe de ti
eu morrera de soidás
si o ceo nom me lembrava
do teu rosto a craridá.
 
XX
(De Heine)
 
Crara, bella estrela d’ouro
saluda aló o amor meu,
dille qu’eu inda son sempre
mirrado e páledo e fiel.
 
XXV
 
Galicia verde e florida,
terra de brisas e sol,
ti foras seica o curruncho
mais doce pr’0 meu amor.

 

CANTARES D’AMIGO
 
I
 
N’a beira d’o rio deitado n’as frores
                Bagullas d’amores
                Choraba o amigo
                Amigo d’a yalma
                Y agora él cosigo
                Ten a miña calma
                               Ben é doce amar!
 
N’a beira d’o rio n’as frores deitado
                Choraba o amado,
                Choraba e cantaba
                Seus longos pesares,
                Y amor eu lle daba
                Pólos seus cantares
                                Ben é doce amar!
 
N’a beira d’o rio medraban as frores
                Medraban d’amores
                Cantando o amigo
                Roubábame a calma,
                Y agora él cosigo
                Ten a miña yalma,
                               Ben é doce amar.

 

Anuncis
Etiquetat: , ,