Lo canonge Blanch: sonets eròtics, escatològics, irònics i religiosos

Posted on 26 Juny 2013

0


catedral 2

Francesc Vicent Garcia, Francesc Fontanella i Josep Romaguera són els poetes barrocs que la historiografia tradicional catalana ha situat al capdamunt –o, per dir-ho d’altra manera, als que ha dedicat més atenció. N’hi ha d’altres, però, tan interessants com algun dels anteriors. Com ara Josep Blanch (1620-1672), canonge de la Catedral de Tarragona, de la qual en va ser també arxiver. Més conegut pel seu Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona (1654), la història dels arquebisbes tarragonins, que li costà uns vint anys de treball, també fou un poeta celebrat pels seus contemporanis. Va ser autor d’ un volum de poemes, el Matalàs de tota llana, que circulà manuscrit -i que no es va editar, i encara parcialment, fins el 1873–, i d’altres que es van perdre durant l’assalt francès a Tarragona el 1811.

Entre els poemes editats el segle XIX i els inèdits, recollits en una nova edició del Matalàs, el 1993, es conserven 42 sonets, tots en decasíl·labs a la italiana, sense cesura. Les dues estructures de rima més habituals són, com en la majoria dels poetes barrocs catalans, ABBA ABBA CDC DCD –en 21 sonets- i ABBA ABBA CDE CDE –en 18. Dos sonets tenen estrambot –és a dir una cinquena estrofa afegida a les quatre tradicionals- i un d’ells és dialogat, fet que el situa molt a prop de Francesc Vicent Garcia –el rector de Vallfogona.

Blanch, que també fou autor de dècimes, espineles, glosses cultes, romanços i octaves, és encara més proper de Garcia per la temàtica i el to, pels seus poemes burlescos i satírics, pels eròtics i juganers,  més que pels religiosos, amorosos i mitològics.

Alguns dels seus sonets satírics són realment remarcables i enginyosos, com aquest dialogat i amb estrambot, en el qual no s’està de fer befa, per dir-ho així, el sagristà de la Catedral tarragonina:

 

CORRECCIÓ FRATERNA D’EN PEIRÓ A LA VELLA AMANTA
PERQUÈ, SENT TAN DEVOTA DE LA VERGE MARIA LA GROSSA,
SE N’ANÀ A ENTERRAR ALS DESCALSOS
 
Peiró            – Frare cercau, n’Armanta, que us reculla,
                      a fe que bé mostrau ser ventolana;
                      puix sent vos tant devota de Sotana,
                      en la mort vos vestiu una Cogulla.
 
                      Així olvidau la Seu! En una agulla
                      no us estimo l’acció tan liviana;
                      així deixau la Verge Soberana!
                      no n’haguera fet més Mossèn Morulla.
 
                      En fi sou dona, i tras ser dona, vella,
                      que apartar-se no sap d’allò en què tossa,
                      per més que la raó en sa contra sia.
 
Armanta      – Així me n’he vingut a esta capella,
                      per no sentir, Peiró, des de la fossa
                      los crits que el sagristà mou cada dia;
 
                      perquè és tal sa porfia
                      en renyar a tothom amb fúria tanta
                      que fins els morts, Guinyós, amb crits espanta.

 

(Un estrambot, doncs, que afegeix al  sonet canònic de dos quartets i dos tercets, una tercera estrofa de tres versos, el primer dels quals acompleix la regla també canònica de ser un hexasíl·lab que rima amb el darrer decasíl·lab del tercet anterior)

Els seus sonets religiosos són més mesurats i, en certa manera, menys interessants:

 

A LA CONCEPCIÓ DE LA VERGE
 
Temple majestuós alça devota
la idea del rei savi al Rei de gloria,
la grandesa del qual en la memoria
viu a pesar del temps que tot aguda:
 
Divina ploma d’aquest temple nota
que en sa fàbrica mai sentí que moria
del ferro colp algú que amb art notoria,
lo mestre en altre lloc feu l’obra tota.
 
Altre temple millor fundà gloriosa
per a si la divina omnipotència
en las entranyes de la Verge pura,
 
i perquè el ferro de la culpa odiosa
allí no se sentís, amb diligència
en Adam va tallar la pedra dura.

 

Per això, el millor Blanch és, sens dubte, el satíric, el més proper al rector. Aquest altre sonet ens el recorda de ple: la “monja barbuda, recoleta vella” de Blanch i la “monja corcada, bresca sens mel” de Garcia:

 

A UNA MONJA VELLA
 
Monja barbuda, recoleta vella,
bellesa rància tant com estantissa,
joguina del convent, de frares rissa,
antigalla de vells, vana donzella:
 
¿per què sou importuna a ma querella
i a que la vostra cara em martirisa,
que és tal que a tot lo món atemorisa
amb ulls de bruixa, i veu de caramella?
 
La xica que mon gust prengue per mossa
del goig que concedeix la blanca toca
¿per què la recelau de ma conversa?
 
Deixau aqueix intent, no siau loca,
mirau que diré al món que sou perversa
puix la negau perquè tinc flaca bossa.

 

Com ens el recorda també aquest sonet mig escatològic, que ens explica la lletjor, la brutícia i les malaties d’un eivissenc resident a Tarragona, ferit per la promíscua i socialment vergonyant sífilis –el mal dit popularment francès:

 

A LA RONYA DE JOSEP BARCELÓ, DIT BETZOLA
 
D’Eivissa va venir don Fierabràs
a empestar de nostra olla lo vernís,
puix no es posà més ronya en son tapís
que figures no fan a un drap d’arràs,
 
i si bé per fugir d’algun fracàs,
de sos grans borra lo més groc matís,
sempre serà de plagues un pastís,
i de crostes serà un ple matalàs,
 
perquè tanta posterma de son cos
va llençar a l’endret i al través
que, per més dissimul son poc repòs,
 
tostemps ensenyarà aquest feligrès
que sa persona és un armari clos,
de bues i de tinya, i mal francès.

 

Com a bon sacerdot de l’època, Blanch va escriure també poesia marcadament eròtica, movent-se en aquells jocs de paraules i dobles intencions que tant agrada a la poesia popular i que els barrocs catalans feren servir en escreix:

 

Llevant-me un cert matí molt apressat,
per causa de tenir molt inquiet
al qui, sense caputxa ni barret,
s’emboca per allà a on és enristrat,
 
tan de pressa en lleví i amb tal debat
que, no trobant la roba, a un terradet
per a cridar isquí, amb temps molt fred,
que em dassen de vestir i lo calçat.
 
A la que vull eixir (Déu nos ajut!)
una mossa trobí que, dia i nit,
se jugava de mi com un janot,
 
i, sense dir-li res, com si fos mut,
l’aportí amb un braçat sobre mon llit,
i restí qual quiscú pensar-se pot.

 

Vallfogonesc més o menys volgut, el canonge Blanch és un bon sonetista i una mostra més que el Barroc català no fou tant erm com s’ha volgut fer creure. Fins i tot ell, historiador circumspecte i filipista aïllat en un món literari que se situà genèricament d’esquena als Borbons i el que significaven per al país.

Blanch 1

(Nota: a partir de l’etiqueta “Blanch” podeu trobar d’altres esments a Blanch en la categoría “Poètiques del sonet” d’aquest blog)